[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 22 d’agost 2020

“No intento descriure el futur, intento prevenir-lo”, deia l’escriptor nordamericà Ray Bradbury. Segurament, si li haguéssim fet una mica més de cas, ens hauríem estalviat bastantes dosis d’ignorància i d’intolerància durant les últimes dècades. Avui fa 100 anys que va néixer aquest referent de la literatura de ciència ficció i de fantasia a Waukegan, Illinois, tot i que finalment es va acabar establint a Califòrnia, on va escriure gran part de la seva producció. 

Bradbury va començar a llegir i a escriure de molt jove, tot i que no va poder anar a la universitat després de graduar-se el 1938 per motius econòmics. Va estar uns anys venent diaris alhora que es formava de forma autodidacta, llegint i escrivint en biblioteques. Els seus primers textos els va vendre a revistes, alguns dels quals van ser compilats a Dark Carnival el 1947. Al llarg de la seva carrera publicaria diversos recopilatoris de relats i contes, un dels gèneres que més va conrear, tot i que també va apropar-se a la poesia.

Tot i que és cert que el realista o el policíac van ser alguns dels estils que va desenvolupar, sense dubte amb el que més va destacar va ser la ciència-ficció, la qual tenyeix la majoria de les seves novel·les. També va treballar com a guionista en diverses sèries i pel·lícules, d’entre les quals cal subratllar l’adaptació de Moby Dick de Herman Melville. Les seves dues obres més conegudes són el recopilatori Cròniques Marcianes (1950) i la novel·la Fahrenheit 451 (1953), de la qual estava tan orgullós que des del 5 de juny de 2012, quan va morir, apareix al seu epitafi. 

Del paper a la pantalla

Fahrenheit 451, el títol de la qual correspon a la temperatura a la que crema el paper, es va popularitzar tant que el 1966 François Truffaut, director de cinema de la Nouvelle Vague, en va fer una pel·lícula. Aquesta va ser protagonitzada per Oskar Werner i Julie Christie, que interpretava dos papers alhora. El 2018, Ramin Bahrani la va reversionar amb el suport de la plataforma HBO i va comptar amb Michael B. Jordan, un dels malvats de Marvel dels últims anys, com a protagonista. 

Tant la novel·la de Bradbury com el film francès i l’americà parteixen de la mateixa premissa: un món en què llegir està prohibit perquè suposadament distreu a la gent del seu objectiu, que és contribuir a la societat sense sortir-se de la norma, i on els bombers cremen llibres en comptes d’apagar focs. A partir d’aquí, les pel·lícules de Truffaut i Bahrani no poden ser més diferents entre sí, no només per la diferència òbvia del moment en què es van rodar sinó pel desenvolupament de les trames en sí mateixes.

“No jutgis un llibre per la seva coberta”

Aquesta és una de les frases més conegudes de Ray Bradbury i precisament es diu a Farenheit 451. A més, apareix tant a la pel·lícula americana com a la francesa, pel que és evident que és un dels missatges clars de l’obra. Fent-li una mica de cas, val a dir que el fet que la versió de 2018 no va tenir gens de repercussió en el seu moment em va condicionar a l’hora de veure-la: pensava que seria rotundament decepcionant comparada amb la de 1966. 

No diria que és una pel·lícula dolenta, perquè va superar amb escreix les meves expectatives, però té tot allò fàcil de preveure en una pel·lícula americana de ciència ficció: robots que ho controlen tot, dramatisme constant i un sacrifici individual pel bé de la humanitat. El film de Truffaut, en canvi, ofereix una perspectiva diferent de la qüestió i posa el focus sobre el camí d’autoconeixement del protagonista, que si bé pren consciència d’una situació global que afecta a tothom, es desvincula de la seva feina per un motiu personal, no per salvar ningú altre. 

La versió més actual fa un esforç per posar nom als bàndols, a les coses i als llocs, ja que en tot moment deixa clar que l’acció succeeix als Estats Units, a Cleveland, mentre que a la més antiga no tenim clar on passa. És una ciutat propera a un bosc, més avançada del normal, però més enllà d’això… misteri. Sí, segurament aquesta és la paraula que millor defineix el llargmetratge de Truffaut, que deixa molt més espai a la imaginació que el de Bahrani. De fet, per Bradbury la imaginació havia de ser “el centre de la teva vida” i deia que “quan no es pot tenir la realitat, basten els somnis.”

“A bon final, no hi ha mal principi”, és una altra de les cites conegudes de l’autor. Els finals, que també són molt diferents a les dues pel·lícules, s’escauen força al progrés de cada una i en cap cas podrien ser intercanviables, ja que són les píndoles on romanen els missatges que cada enfocament, cada època, cada país i cada director van voler donar de la ficció de Bradbury. Algunes intencions, però, sí que són compartides, com la d’exigir un qüestionament constant de les normes establertes i la revisió dels comportaments d’un mateix i de la gent que ens envolta, la de posar en valor la cultura i la necessitat de tenir uns mitjans de comunicació independents allunyats de les fake news, i la de subratllar la importància de la col·lectivitat i les conseqüències de les accions.

Ray Bradbury estava molt preocupat per si en algun moment la humanitat deixava de donar importància als llibres i al coneixement i es deixava absorbir per la tecnologia. “No cal cremar llibres si el món comença a omplir-se de gent que no llegeix, que no aprèn, que no sap…”, deia l’escriptor sense saber que el seu malson s’aproparia a fer-se realitat. És evident que el món que va inventar, de moment, no existeix, però de poders polítics i econòmics als quals no interessa que la població sigui culta i estigui informada, n’està ple. És a les nostres mans, doncs, recollir totes les grans lliçons de Ray Bradbury i de tants altres que mai haurien de caure a l’oblit per fer que les seves històries segueixin sent el que sempre haurien: ciència-ficció. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —