Victoria Alonso (Barcelona, 1964) volia ser metgessa, però la seva aspiració es va truncar ben aviat. Cuidaria del benestar de les persones, només que en lloc de fer-ho amb la bata blanca ho faria darrere el taulell d’una botiga. “La meva mare es va morir quan jo tenia 20 anys. Una setmana abans em va dir: si em passa alguna cosa, queda’t això, que és segur”. En aquell moment la germana de la Victòria ja estava exercint de mestra, de manera que el pes de la responsabilitat d’aquella sentència va recaure en exclusiva sobre les espatlles de la Victòria.

“D’una banda, he estat contenta de quedar-me, no m’ha manat ningú. Però també he treballat molt”. Ho explica amb aquesta barreja d’energia que desprèn el seu timbre de veu i la tristor que impregnen els seus ulls, amagats darrere unes ulleres cridaneres, meitat negres meitat taronges. S’autoproclama botiguera, però defuig els romanticismes.

“Vaig anar a València a mirar botigues com aquesta i una de les botigueres em deien amb il·lusió: porto 20 anys sense vacances! Home, jo no soc tonta, si pogués les faria. No les faig per economia”. La Victòria ja en porta 12 i carrega amb uns horaris densos: de 10h a 20h, de dilluns a dissabte (a més dels diumenges que toqui obrir) i sense tancar al migdia.

Intacte i centenària

Tot i venir-li donada, a les seves mans no ha caigut un establiment qualsevol. D’entrada, per la seva longevitat. El 1905 una altra família, la Mañós Barrera, va obrir un local dedicat principalment a la venda de guants de pell de gran qualitat. Aleshores, els Alonso eren fabricants de guants i proveïen la botiga. La manca de descendència va fer que els Mañós Barrera busquessin en qui confiar el futur de la botiga, que acabaria recaient en els Alonso el 1973. Aquí, la cosa faria canviar el nom del negoci per l’actual Guanteria Alonso.

El temps no sembla haver passat per a la botiga, pràcticament intacte des de la seva inauguració. Vista des de fora, al carrer de Santa Anna número 27, entre la Rambla de Canaletes i el Portal de l’Àngel, sembla una petita intrusa. Ella, amb l’autenticitat de la seva façana d’estil modernista de principis del segle XX i un seguit d’armaris de fusta tallats a mà, en què s’hi exhibeixen guants, ventalls, fulards, carteres i d’altres peces. La resta, més modernes i renovades.

“L’únic que hem reformat és la pintura, ara està de color natural. I també hem posat molta més llum”. Com les LED instal·lades a l’aparador de l’exterior, tan dissimulades que quan s’hi acosta per assenyalar-les gairebé toca el vidre amb les ulleres. “Jo tinc un fill i la filla és la botiga. Si al fill el tinc mimadet, doncs a la botiga també”, bromeja. Però l’economia del negoci obliga a compaginar-ho amb una ànima austera: “Fins que no peti alguna cosa, aquí no es canvia res”.

Darwinisme botiguer

La longevitat més que centenària de la botiga convida a la prudència. Sobretot quan es pregunta si la pandèmia de la covid-19 ha estat el moment més delicat de la seva història. El negoci ha sobreviscut a la grip espanyola de 1918, a la Guerra Civil i a dues Guerres Mundials. En tot cas, el coronavirus entre dins aquest ventall d’obstacles.

“Anem funcionant perquè ens van donant ICOS, però ara s’han de tornar a pagar i no sé si sortiran els comptes”. L’angoixa dels números pugna amb el desig de la Victòria de jubilar-se despatxant a la botiga, on ha crescut des de ben petita ajudant en el que li deixaven. “Allò que diuen que et reinventes... a prop dels 60 et reinventes poc”.

Als rigors de la pandèmia s’hi afegeix la decadència dels guants de roba. A la botiga en descansen de tota mena: de pell, de tots colors, sense folrar, folrats de llana, folrats de conill, d’home, de dona, midons, de punta, d’espuma, de ras, de licra... Ordenats curosament en calaixos a la rerebotiga. Però cada vegada hi ha menys fabricants a Espanya: “Fa poc he hagut de pagar perquè me’n portin d’Itàlia. Tothom es jubila i no hi ha una nova generació al darrere”.

Un altre element de l’equació són les grans cadenes, que actuen com aquells elefants que avancen per la sabana esclafant les petites criatures que surten al seu pas. “D’una banda, ens han anat bé perquè la gent passa més pels carrerons i dona més vida al barri”. Però la Victòria no amaga l’altra cara, la de la uniformitat: “El que ha d’haver-hi és oferta diferent. Si tot són marques, tots anirem amb la mateixa samarreta i semblarem robots”. D’aquí la seva aposta per l’especialització: “El que no pot ser és que entris en una botiga i puguis comprar una taronja, un ventall, una cigarreta i un despertador”.

La clientela: Carlos Ruiz Zafón, un cantant d’òpera i els “prejudicis” dels joves

La conversa amb la Victòria és una mica accidentada, però per una bona causa: van entrant clients. Alguns pregunten per ventalls, d’altres per fulards o carteres. Una parella l’aborda en anglès i la Victòria replica amb paraules soltes i signes universals. Però sempre amb una gran hospitalitat, mesclada amb el fort caràcter que confessa que posseeix.

Pels 40 metres quadrats de la botiga hi ha passat clientela de tota mena. Alguns d’ells d’allò més agraïts amb el tracte rebut: “Un client em va dir que havia estat molt amable i em volia fer un regal. Resulta que es va posar a cantar a la botiga, perquè era un cantant d’òpera alemany que a la nit actuava al Liceu. I va cantar tan bé, que tothom va entrar a la botiga”.

La Victòria té present que amb els residents del barri, el negoci no en tindria prou. “Tinc clients de tot el món”, presumeix. Dels Emirats, d’Anglaterra, italians que venen a veure-la cada any en vaixell... I tant és com plenes duguin les butxaques: “A mi m’és igual l’economia o l’estatus del client, tothom és bon client i li dones el que pots”.

Part d’aquesta insospitada connexió internacional de Guanteria Alonso troba la seva base en una visita igualment insospitada. “Va venir un dia i em va dir que era client i que escriuria un llibre que em faria molt famosa”. Era el barceloní Carlos Ruiz Zafón, embriagat per aquell espai que quedaria atrapat per sempre més en la quatrilogia d’El cementerio de los libros olvidados. Des d’aleshores, la Victòria ha acaparat un cert turisme literari a la seva botiga, de lectors anglesos, francesos o japonesos, que de vegades també marxaven amb alguna peca de roba sota el braç.

El més car de veure són els joves. Quan parla d’aquest grup d’edat alterna la tercera i la segona persona del plural, com si també interpel·lés l’entrevistat: “La gent jove ha canviat molt i són els primers que teniu prejudicis: us penseu que, en ser una botiga antiga, us clavaran”. Però també creu que hi influeixen els seus nous hàbits de consum, sotmesos a la dictadura de la tecnologia: “L’electrònica és un altre món, el jovent hi podeu gastar. En canvi, un ventall maco que te’l pinten i te l’han fet a mà... això no”. La majoria que travessen la porta ho fan amb la coartada d’un treball d’arquitectura modernista: “Però després ja no ho trepitgeu mai més, no mossego. Amb mascareta encara menys”.

No només han canviat els hàbits dels joves, també el tarannà del client mitjà. “Abans li havies d’ensenyar i explicar tot, ara deixo que mirin i toquin perquè hi ha molta gent que no vol que la molestin”, explica la Victòria, a qui li agrada tenir un tracte proper amb tothom qui entra a la botiga.

La demostració final

Seria un crim marxar de Guanteria Alonso sense sentir l’escalf d’uns guants. El producte estrella de la botiga i, a la vegada, “parent pobre” de la nostra vestimenta: “La gent s’ho gasta en la bossa, les sabates... però després volen el guant baratet. I el vestit es tria un any abans, en canvi, el guant s’escull un dia abans”.

Fa asseure l’entrevistador en una cadira, ubicada davant el taulell. Li col·loca el colze del braç dret sobre una mena de coixinet lila que sembla extret de la cultura oriental. Agafa un guant negre i hi fa encaixar quatre dits baixant-lo per les vores, mai per les costures com fa la majoria. Deixa fora el dit polze, que no fa entrar fins que el guant està ben agafat a la mà.

En acabat, treu uns bastonets enormes, que no servirien per a un restaurant japonès, que serveixen per adaptar el guant a les protuberàncies que puguin tenir la mà en qüestió. “A tu no et fa falta, que tens una mà prima i joveneta”, deixa anar, amb un somriure que s’intueix darrere la mascareta.

Feta la broma protocol·lària (“et va com un guant”, diu després d’emprovar-lo) i la demostració final, acompanya l’entrevistador a la sortida i torna cap a dins, entre les quatre parets d’aquella botiga centenària en què no queda cap mà desatesa.