[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 13 d’octubre 2020

Les detonacions a l'Alt Karabakh —o com l'anomenen els armenis, la República Independent d'Artsakh— anunciaven l'inici de la guerra i el territori ha tornat a convertir-se en un camp de batalla. El diumenge 27 de setembre, l'exèrcit àzeri va bombardejar Stepanakert, la capital de l'autoproclamada república, i es va revifar la flama d'un dels majors enfrontaments a la regió del Caucas des de la dècada de 1990. Des de llavors, les ciutats i els pobles petits de l'Alt Karabakh han patit constants atacs d'artilleria i projectils.

Divendres passat, 10 d'octubre, es va acordar una treva humanitària per a l'intercanvi de presoners i cadàvers, però al cap de dos dies, totes dues parts es van acusar mútuament de violar l'alto el foc. L'acord, aconseguit gràcies a la mediació russa, va quedar fet miques i els atacs van reaparèixer.

La fi de la guerra sembla encara lluny i milers de vides ho estan pagant. Artak Beglarián, Defensor del Poble del Karabakh, denunciava a EFE que des que es van reprendre els combats han mort 240 soldats del Karabakh, una vintena de civils i més de 80 han resultat ferits.

Som en una època de grans avanços tecnològics, en la qual existeixen armes realment destructives, la qual cosa es tradueix en morts massives, destrucció de poblacions i ciutats senceres, clima de por, angoixa i frustració. Artak Beglarián denunciava també a EFE que el territori “és escenari d'un desastre humanitari a causa dels indiscriminats bombardejos azerbaidjanesos contra la població civil, la participació de terroristes en els combats i l'ús d'armament prohibit com les bombes de dispersió”.

El conflicte armeni-àzeri es remunta als temps de la Unió Soviètica quan, a la fi de 1980, el territori àzeri de l'Alt Karabakh, poblat majoritàriament per armenis, va demanar la seva incorporació a la veïna Armènia, després de la qual cosa va esclatar una guerra que va causar aproximadament 25.000 morts. Des de llavors s'han desencadenat diversos enfrontaments que han esdevingut dates claus per a comprendre la disputa:

Després de 30 anys d'intents de negociació sobre el terreny, el fracàs ha desembocat en la frustració d'ambdues parts. Enguany, l'Azerbaidjan ha decidit atacar per intentar redibuixar les línies territorials que va deixar l'enfrontament de 1994. “L'Azerbaidjan inverteix des del 2005 molts diners per rearmar-se. El boom econòmic del país ha permès l'adquisició d'armes amb gran potencial de destrucció portades des de Rússia, Israel o Turquia”, explica al Diari de Barcelona Abel Riu, analista polític expert en temes postsoviètics.

Una sola guerra, milers de motius
Després de dècades d'una espècie de guerra freda entre armenis i àzeris, sorgeix un gran interrogant: quins són els motius pels quals un conflicte així esclati i perduri en el temps? Quan pensem en les raons que impulsen una guerra, la primera cosa que ens ve al cap són motius geopolítics o econòmics. Però existeixen altres factors de pes que incentiven un conflicte armat, com són el nacionalisme i la pertinença cultural.

Seda Hakobyan, politòloga armènia de 28 anys que actualment resideix a Barcelona, explica al DdB que, per a la seva comunitat, es tracta d'una lluita per sobreviure i conservar la cultura i "no ho considero com a una lluita territorial sinó com a la defensa de les nostres arrels”. A més, afegeix que “es tracta de protegir la nostra gent perquè la majoria dels civils que resideixen a Artsakh són armenis i volem que visquin tranquils, sense por a una neteja ètnica”.

D'altra banda, parlem també amb Orkhan Bayramov, un politòleg àzeri de 28 anys que també viu a Barcelona. Orkhan explica que l'Azerbaidjan té un milió de refugiats de l'Alt Karabakh que, després de dècades, no han pogut tornar a casa i ara estan veient una oportunitat. “Els meus avis són part d'aquests refugiats que van marxar de l'Alt Karabakh quan van ser avisats que els armenis estaven atacant la ciutat. Van haver d'abandonar-la immediatament sense poder agafar les seves pertinences", recorda. "Després els armenis diuen que tenen por, però si per por van envair un territori aliè, no m'imagino què faran quan estiguin cabrejats", denuncia l'Orkhan. 

Negociacions en punt mort
Un dels requisits que va fixar l'Azerbaidjan per negociar sobre el territori de l'Alt Karabakh és que Armènia retirés el seu exèrcit de totes les localitats del territori. Seda Hakobyan assenyala que el seu país no accedeix a retirar les seves tropes per por que el bàndol àzeri faci una neteja ètnica un cop domini el territori. “Si la força militar es retira, significa que els civils armenis quedarien desprotegits enfront de l'atacant i això les autoritats no ho consentiran”, assegura Seda.

D'altra banda, Orkhan Bayramov indica que les autoritats de l'Azerbaidjan han declarat que no es tocarà a civils i que els armenis podran viure a l'Alt Karabakh com a qualsevol altre ciutadà. “És molt absurd pensar que es farà una neteja ètnica. L'Azerbaidjan demana que es retiri la força militar armènia del territori perquè no els correspon estar allí, perquè l'han envaït”, ressalta.

També, afirma que el govern àzeri no està disposat a negociar si Armènia no compleix la sèrie de requisits prediàleg que s'han fixat. “L'Azerbaidjan està cansat i no farà ni un pas enrere si Armènia no cedeix a retirar-se del territori i a demanar una disculpa internacional. En cas contrari, la guerra seguirà i els armenis no resistiran”. Per tant, ara mateix la situació de diàleg entre tots dos bàndols és un atzucac.

 

Una nació, dos estats
Un fet que no admet dubtes és que l'Azerbaidjan no està lluitant sol. Quan va esclatar el conflicte, el primer ministre d'Armènia, Nikol Pashinian, va denunciar que les accions militars de l'Azerbaidjan estan sent "dirigides per militars turcs" i que hi participen "combatents i mercenaris de Síria reclutats per Turquia”. Fet que, segons Europa Press, va ser posteriorment corroborat pels copresidents del Grup de Minsk de l'Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE) —França, els EUA i Rússia— i també per nombroses publicacions de prestigiosos mitjans internacionals com Euronews, que posaven en evidència imatges i vídeos dels gihadistes sirians arribant a les línies de combat àzeris.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —