Mònica
Per Aida Cuenca i Laia Coronado
Publicat el 30 de desembre 2020

El reporterisme de guerra és el periodisme que genera més fascinació i admiració. Una professió que implica explicar la conducta humana en les situacions més límit. La violència extrema, els exèrcits, la mort... són imaginaris extremament masculinitzats. També la gran majoria dels grans referents del camp dels corresponsals de guerra són homes. Però realment les reporteres de guerra són casos comptats? Quant fa que n’hi ha?

Svetlana Aleksiévitx, una de les pioneres i gran referent del periodisme de guerra, va titular un dels seus llibres La guerra no té cara de dona. En aquesta obra deia "La guerra femenina té uns colors, unes olors, una llum i un espai propis. Té paraules pròpies". A continuació, fixem l’objectiu en les mirades de quatre dones que han posat llum i paraules a la guerra.


L’elecció de les protagonistes no és accidental. Hem intentat identificar quatre figures de periodistes d’aquí que han cobert guerres en diferents èpoques i des de diferents òptiques. No pretenem resumir la història del reporterisme de guerra femení, sinó mostrar alguns perfils i veus que d’una manera o d’una altra, han estat silenciades.

Àngela Graupera: infermera, cronista i militant d’esquerres

Si pensem en la Primera Guerra Mundial, difícilment hi situarem una dona fent alguna cosa que no sigui d’infermera. Àngela Graupera trenca amb aquest imaginari: va ser infermera voluntària, però també enviava cròniques al diari Las Noticias sobre l’actualitat al front i la situació de les víctimes de la guerra. Graupera va ser una autèntica pionera i se la considera la primera corresponsal catalana de guerra. Entre l’any 1914 i 1918 va passar períodes llargs de temps al front dels Balcans; primer a Sèrbia i després a Grècia.

Desirée Oñate i Josep Maria Reyes, investigadors de la seva figura, explicaven en un article a El País que “les cròniques que escriu denoten una gran capacitat d'anàlisi. Ofereix informacions completes, contrastades i sovint transcrites literalment de fonts oficials. La seva mirada crítica es fonamenta amb arguments del tot investigats i presentats amb claredat. Escriu amb contundència tant afirmant com silenciant, amb l'objectiu de no condicionar ni manipular el lector”.

Nascuda a Barcelona el 1876 en el si d’una família burgesa, va obtenir el títol d’infermera el 1914. Després de la guerra, va ser una membre activa d’organitzacions polítiques d’esquerres: primer amb la CNT, i després de la mort de Salvador Seguí, va passar a les òrbites socialistes. Va publicar nombroses novel·les a l’editorial de Federica Montseny, i va escriure un llibre sobre les vivènicies a la Gran Guerra, anomenat El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra, un assaig personal on dona una visió crítica i profundament pacifista de la guerra.

El seu estil era contundent i gràfic: en les seves cròniques trobem frases com “Els cadàvers eren tants que destorbaven el nostre avanç. Els trepitjàvem, havíem de pujar sobre autèntics munts de carn humana que cruixia i s’estremia encara en les últimes convulsions. Va ser un espectacle horrible que mai oblidaré!” (Las Noticias, 20/11/1915).

No li va ser fàcil el fet de destacar en una societat profundament masclista, com es destil·la de les seves paraules quan parla de com “la dona intel·lectual és detestada per la majoria d’homes i, fins i tot, ridiculitzada per les mateixes dones” a El dia Gráfico. La seva mirada d’un humanisme desbordant i sobretot incisiu i crític es podria resumir en una de les seves frases: “Estimeu la vostra bandera, però estimeu més la bandera de la humanitat”.

Sofia Casanova: la monàrquica feminista que va entrevistar Trotski

Sofia Casanova, nascuda l’any 1861 a La Corunya, va ser una dona de dretes pertanyent a una família rica amb contactes que van possibilitar el seu accés a cercles de la Família Reial. Aquests contactes també van fer que Casanova formés part d’ambients literaris i salons de l’alta societat. En una d’aquestes tertúlies, coneix el filòsof polonès Wincenty Lutoslawski, amb qui va marxar a Varsòvia. Un cop allà, Torcuato Luca de Tena, admirador seu, li proposa relatar la seva vida a la capital en unes cròniques per a l’ABC, un dels diaris més destacats d’Espanya.

El començament de la Gran Guerra la va sorprendre prop de la frontera amb Alemanya. Des de la capital polonesa va passar a ser una de les primeres corresponsals de guerra resident en un país estranger pels mitjans espanyols. Com Graupera, també va compaginar la seva professió de periodista amb la d’infermera per a la Creu Roja. Per a ella, les vides humanes passaven per davant de la ideologia. És per això que, tot i les ordres dels seus superiors, no va deixar d’atendre els soldats ferits del bàndol enemic.

Marcada amb una X, la Sofia Casanova fent d’infermera en un hospital de Varsòvia (1915).

Va ser la primera periodista estrangera en entrevistar a Trotski, quan estava vivint a Moscou i sent testimoni directe Revolució bolxevic. Va definir el polític rus de forma contundent i en poques paraules: “No es revela en ell ni la voluntat ni la intel·ligència; res, a la fi, potencialment fort. Podria passar per un artista decadent i, tot i això, jo crec que té un valor irremplaçable en la Rússia actual”. L’entrevista es va publicar a l’ABC l’1 i 2 de març de 1918, tres mesos després que la fes. El seu estil era literari i descriptiu i ella, molt observadora. Era capaç de percebre detalls que feien úniques les seves peces.

Les seves conviccions catòliques la portaven a considerar la guerra quelcom en contra dels seus principis més bàsics. I també es pot fer una lectura de gènere de les seves idees, en les quals deixa clar que la violència i l’agressivitat són atributs masculins. A més a més, durant una estada a Londres havia entrat en contacte de ple amb el moviment sufragista.

La seva opinió va fer que l’ABC, pel qual va escriure durant vint anys, decidís prescindir d’ella. Tot i donar suport al bàndol de Franco, Casanova no va dubtar en opinar amb severitat sobre l’ocupació nazi a Polònia. Les reflexions sobre el patiment dels soldats i de la població civil eren les protagonistes dels seus textos, al marge de la nacionalitat o la condició social.


Fins ara, hem explorat dues figures sorprenents. L’estil literari que utilitzaven ara ens quedaria lluny com a lectors i les seves circumstàncies de vida i de treball van ser difícils i força extraordinàries. Fem ara un salt de gairebé 100 anys. Com s’expliquen, ara, les guerres? Quina presència hi tenen les dones? Ens hem volgut acostar a l’actualitat del reporterisme de guerra a partir d’entrevistes a dues corresponsals que també han arriscat les seves vides.

Sandra Balsells: “Abordar un conflicte és abordar l’anormalitat”

Les històries no només es troben en els textos, sinó també en els instants. La fotografia va arribar per casualitat a la vida de la Sandra Balsells, i es va traslladar a Londres després de llicenciar-se en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1989. Poc després de formar-se en l’àmbit del fotoperiodisme, va començar la seva trajectòria com a freelance.

Ha cobert moltes zones, però “l’escola de la seva vida” -i no només en l’àmbit professional- va ser el conflicte dels Balcans, on va estar tota la dècada dels noranta i on va veure “la conducta humana en estat pur perquè abordar un conflicte és abordar l’anormalitat”.

Sempre l’acompanyava el dubte de si la persona a la qual havia fotografiat havia sobreviscut o havia acabat tenint una millor vida després de la guerra. Quan va poder, va tornar en temps de Pau als Balcans per fer històries de seguiment de les persones que alguna vegada havien sortit a les seves fotografies. Va aconseguir rastrejar a cinc d’elles i les va entrevistar pel seu documental Retratos del alma (2004), perquè no caiguessin en l’oblit. Les històries de seguiment, per a ella, són “un gran deute del periodisme”, ja que “l’actualitat ens serveix per documentar el dia a dia, però després la premsa marxa i allà queden les mateixes víctimes, amb el mateix dolor, el mateix desastre, la mateixa destrucció...”.

Fotografia feta per la Sandra Balsells de la jove Amri Efica (1933), amb qui es va retrobar anys després pel documental.

El conflicte dels Balcans no només va afectar-la a ella personalment, sinó a tota la seva generació de periodistes: “Era gent europea com nosaltres amb un nivell cultural i econòmic similar al nostre. Aquest procés d’identificació ens va descol·locar totalment”. També assegura que no va tenir cap altra dificultat afegida pel fet de ser dona; tot el contrari. Li va suposar un gran avantatge perquè “la guerra és un món d’homes i, per tant, la presència d’una dona és més benvinguda i fins i tot la gent es presta a col·laborar més”. Per a ella, assegura, “el periodisme no té gènere”.

Actualment compagina la seva professió de fotoperiodista amb la docència a la universitat. Als seus alumnes els ensenya també treballs de referents com Donna Ferrato “No perquè sigui dona, sinó perquè és una feina excel·lent. El periodisme no té gènere”.

Mònica Bernabé: “No som conscients de com una societat pot saltar en pedaços d’un dia per l’altre”

Uns dies abans que l’entrevistéssim, la Mònica es va trobar pel carrer amb la Sandra Balsells, que la va animar a veure el seu documental. Ho va fer just la nit abans de l’entrevista. En el documental, Balsells hi diu que té viu el record de la primera persona morta que va veure, un record que la Mònica no té. Sí que recorda vívidament, però, les històries de moltes dones afganeses a qui va conèixer al llarg dels vuit anys de ser allà, amb històries brutalment tràgiques.

Mònica Bernabé va estar vuit anys establerta a l’Afganistan com a corresponsal freelance per a El Mundo. És l’única periodista espanyola que ha viscut i treballat permanentment en aquell país durant tants anys. Quan el seu referent i mentor, Gervasio Sánchez, se la va trobar pels carrers del país asiàtic el 2006 i li va oferir cobrir la guerra, no s’hi poder negar. Molts cops va pensar en tornar a Espanya i deixar enrere els riscos i la inseguretat que comportava. Però s’hi va acabar quedant fins ser la corresponsal espanyola que més temps hi ha passat.

Abans d’establir-s’hi, la Mònica ja estava vinculada a l’Afganistan. El primer viatge el va realitzar l’any 2000, durant l’època dels talibans. La situació de les dones va ser la que més li va cridar l’atenció. És aleshores quan va decidir que en el seu temps lliure formaria l’Associació pels Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA), una ONG per millorar la qualitat de vida de les dones afganes. Va presidir la fundació durant setze anys fins que es va dissoldre.

Mònica Bernabé (a l’esquerra) entrevistant una dona a una presó de l’Afganistan.

Però, en un país on la separació de sexes és tan descomunal, això també va produir que en algunes ocasions no vulguessin contestar les seves preguntes o tingués por a patir abusos sexuals: “En un país en guerra on no hi ha cap mena de llei ni ordre, on tot és un caos total i la impunitat és la norma general, el risc és més elevat”.

La periodista també destaca que un home corresponsal no s’hauria de replantejar com vestir-se o moure’s per no cridar l’atenció com ella ho va fer. Vestida de negre (2015) és el títol del documental que narra la seva experìencia cobrint el conflicte afganès. Durant els vuit anys que va estar allà, va decidir portar roba negre amb vel per passar desapercebuda. Això li va permetre poder desplaçar-se pels carrers com una dona afganesa més i evitar un possible segrest.

Però, de totes les experiències que va viure, tornar va ser la més dura. Va patir una depressió i en molts moments la ràbia es va apoderar d’ella: “Quan agafava el metro a Barcelona, pensava ‘com la gent pot anar tan tranquila amb el què està passant al món?’. La gent no és conscient de com una societat es pot trencar en pedaços d’un dia per l’altre. Ens presentem com els europeus civilitzats però, en una situació de crisi, no sabem què estaríem disposats a fer”

El seu món s’havia reduït a l’Afganistan durant tants anys que la tornada va ser un cop dur en l’àmbit econòmic i personal: “Jo era conscient que havia fet una aposta per la meva vida professional i no per la personal. Però vaig tenir una crisi perquè vaig pensar que havia sacrificat la meva vida per a no arribar a finals de mes”. Malgrat tot, assegura que el sacrifici va valdre la pena.

Compromeses, crítiques, humanitàries

Ana del Paso escriu en el seu llibre Reporteras españolas, testigos de guerra que “el sexe queda en un segon pla quan una persons s’interna en una zona de conflicte, assumint enormes riscs només per dur a terme el seu treball. És ridícul pensar que les dones estem més exposades al perill pel fet de ser dones. La possibilitat de ser víctima de robament, assetjament sexual, violació, segrest o morir a mans de l’exèrcit, querrilles o delinqüents no disminueix en funció de si s’és home o dona”.

Hem vist en aquestes històries que això a vegades es compleix i a vegades no. Que a vegades ser dona pot ser un avantatge a la guerra i d’altres, un inconvenient. Si tenim en compte que aquestes periodistes han obtingut un reconeixement o una memòria històrica tot i haver cobert conflictes d’una manera tan apassionada i humanitària, realment el sexe queda en un segon pla?


Per saber-ne més

… sobre les corresponsals de guerra espanyoles: Ana del Paso (2018) Reporteras españolas, testigos de guerra. De las pioneras a las actuales Barcelona: Debate.

… sobre Àngela Graupera: Àngela Graupera (1935) El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra.

… sobre Sofía Casanova: Sofia Casanova (1916) De la guerra: crónicas de Polonia y Rusia. Primera serie.

… sobre Sandra Balsells: TVC (2004) Retratos del alma

… sobre Mònica Bernabé: Josep Morell (2015) Vestida de negre

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —