L’any 2017, Harry Styles es treia l’etiqueta de noi de boy band amb el seu primer àlbum en solitari. Després de cinc anys formant part del fenomen mundial que va ser One Direction, Styles feia un pas arriscat: deixar enrere els hits de pop adolescent per presentar-se com un artista completament nou.

El seu disc homònim, Harry Styles, és una carta de presentació del cantant britànic que s’inspira en el soft-rock dels anys 70 i, especialment, d’artistes com David Bowie. El disc combina introspecció, nostàlgia i una sorprenent maduresa sonora. El primer single, Sign of the Times, ja n’era una declaració d’intencions: una balada èpica de gairebé sis minuts, molt lluny dels temes comercials que havíem sentit fins llavors.

Amb altres temes com Two Ghosts o Kiwi, un esclat d’energia glam-punk amb una lletra críptica i un videoclip protagonitzat per nens i pastissos, Styles demostra que té molt més a dir del que molts esperaven. Canta sobre l’amor, la pèrdua, el caos... però ho fa amb una veu pròpia i una producció cuidada i gravada en directe amb una banda.

Aquest disc no només marca l’inici de la seva carrera en solitari, sinó també el seu procés de desmarcar-se de les etiquetes imposades dins la dinàmica de One Direction. Va passar de ser “el guapo” del grup a ser un artista que experimenta amb la seva música i la seva imatge. Tot això fruit d’una llibertat creativa que abans no tenia.

En el vuitè episodi de Donant la Nota, ens acompanyen la Joana Vosseler, estudiant de cinema, i l’Emma Vendrell, estudiant d’estudis anglesos, fans de Harry Styles. Amb elles parlem d’un disc que va obrir una nova etapa per a l’artista, però també per als seus fans.