El pròxim diumenge 14 de maig se celebren eleccions a Turquia. És una convocatòria doble: eleccions parlamentàries per una banda i eleccions presidencials per l’altra. S'han format quatre grans aliances composades per diversos partits: l'Aliança Popular liderada pel Partit Justícia i Desenvolupament (AKP) de l'actual president Recep Tayyip Erdogan, l'Aliança Nacional formada per sis partits d'oposició i acabdillada per Kemal Kiliçdaroglu del CHP —aquesta última coalició està secundada pels kurds, factor que podria esdevenir decisiu—, el Partit de la Pàtria, al front del qual es troba Muharrem Ince, el candidat que es va mesurar contra Erdogan a les eleccions de 2018, i l'Aliança Ancestral, de caràcter nacionalista i capitanejada per Sinan Ogan.

Quant a la part de la presidència, les enquestes no són favorables per a Erdogan ja que la major part d’elles proclamen Kiliçdaroglu com a vencedor. Per poder ser elegit president de manera automàtica, hauria d'obtenir més del 50% dels vots en la primera volta. Això serà molt difícil per a tots dos candidats, per la qual cosa el més probable és que vagin a una segona volta que es celebrarà el pròxim 28 de maig, allargant així la campanya electoral dues setmanes més. En aquest cas, Erdogan i Kiliçdaroglu recollirien vots de les altres dues aliances.

D'on ve Turquia?

Erdogan va ser el responsable de realitzar una ambiciosa reforma constitucional el 2017 en què abandonava el sistema parlamentari i el substituïa per un presidencial. Aleshores, Erdogan ja ocupava la presidència amb un primer ministre afí als seus interessos. D’aquesta manera, la seva figura és de fa anys omnipresent i ha arribat a acumular molt de poder. Per això, molts turcs no s'acaben de creure que Erdogan pugui perdre les eleccions.

No només els ciutadans. Que es produeixi un tomb electoral és el que més tem Erdogan, un home que porta en el poder 20 anys, des de 2003, quan es va convertir en primer ministre. Des de llavors, ha estat guanyant eleccions ininterrompudament. Javier Albarracin, professor de Relacions Internacionals a la Universitat de Blanquerna i consultor especialitzat en el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, comenta al Diari de Barcelona que ha estat d'aquesta manera com el president turc “s'ha guanyat la legitimitat dels vots”. No obstant això, diu, “la legitimitat per la via dels fets també se l'ha guanyat, sobretot en les seves dues primeres legislatures, al haver triplicat la renda per càpita turca, millorat el transport públic i regularitzat habitatges convertint a molta gent en petits propietaris o en classe mitjana”.

Aquestes reformes d'Erdogan li han assegurat un electorat fidel que, fins ara, ha estat poc més del 50% de la població. Aquests fidels han mirat cap a una altra banda amb la corrupció o l'autoritarisme del líder turc. El percentatge restant, és a dir, “l'antiga elit formada per sectors més laics, menys conservadors i més pro occidentals, sempre ha estat molt fragmentada. Uns són més de dretes, uns altres més d'esquerres, uns altres més nacionalistes… pel que mai han aconseguit aglutinar el vot, mentre que Erdogan només ha necessitat fidelizar els seus votants, que és el sector majoritari”, apunta Albarracin.

El desgast del líder: Hi haurà canvi de govern?

Després de 20 anys en el poder, malgrat haver aconseguit avenços socials i econòmics, és inevitable que, tal com reconeix Albarracin, “hi hagi cert desgast”. Sobretot, el terratrèmol de febrer està provocant una gran ona de crítiques d'ineficiència al règim, la qual cosa els podria suposar un cost electoral. A més, explica Umut Özkırımlı, investigador sènior de l'IBEI, investigador sènior associat del CIDOB i professor de la Universitat de Blanquerna, “la seva imatge s'ha deteriorat dràsticament als ulls de l'electorat general, en particular de la petita però influent intel·liguèntsia liberal que li va donar suport fins a 2010”.

Exactament tres factors, explica Umut, podrien influir en una derrota del lider turc: “La pitjor crisi econòmica des de la dècada de 1990, la crisi dels refugiats (especialment 2,5 milions de refugiats sirians) i el desgast de portar 20 anys en el poder”. A tot això, cal sumar-li que, per fi, com assenyala Albarracin, “l'oposició ha aconseguit d'una manera coherent aglutinar-se entorn d'un líder carismàtic, com és Kemal Kılıçdaroğlu”, favorit a les enquestes. En aquest sentit, Özkırımlı afegeix que “l'oposició s'ha adonat per fi de la importància de treballar unida i ha decidit fer costat a un candidat contra Erdogan”.

A més, explica, “aquest candidat (Kılıçdaroğlu) compta amb el suport dels kurds”. Albarracin, per la seva banda, apunta que Erdogan al principi del seu mandat “es va acostar molt als kurds per guanyar-se la seva confiança i legitimitat”. No obstant això, una vegada va guanyar, va canviar radicalment de discurs i va començar a anar en contra: “Políticament els va utilitzar per guanyar simpaties al seu favor. Ara és un tema que utilitza per generar fragmentació en l'oposició i que no hi hagi aglutinació de vot”. Per tant, el fet que els kurds també vagin a aglutinar el seu vot pot ser un factor clau perquè hi hagi canvi de govern.

Pel que fa a l'islamisme, Javier Albarracin indica que “l'espai islamista està ocupat per l'AKP i no es permet cap dissidència. No hi ha un joc polític, el que hi ha és erdoganisme. Més enllà de grupuscles violents vinculats a grups islamistes que hi ha a Síria, l'islam està bastant controlat per Erdogan”, per la qual cosa, en principi, no és un factor que pugui ser decisiu perquè es produeixi un resultat o un altre.

Què suposaria un canvi de govern?

El primer que suposaria és, sobretot, incertesa sobre com seria la transició de poder. Referent a això, explica Albarracin, “guanyi o perdi serà per molt poc marge i hi haurà polèmica. La transició, si no guanya Erdogan, serà complicada. Es posaran pals a les rodes, perquè Erdogan volia arribar al centenari de la proclamació de la República de Turquia com a líder”. Umut afegeix que segurament “no renunciarà al poder fàcilment”.

Quant a canvis en política exterior, encara que hi haurà diferències, no hi haurà canvis dràstics en una hipotètica victòria de Kiliçdaroglu. És cert que, explica Umut, “Turquia s'obriria més a Occident i exerciria el paper equilibrador que va tenir en el passat”. En relació al conflicte rus, “el nou líder no s'acostaria molt a Rússia, però tampoc es distanciaria del tot”.

Marc Pierini i Francesco Siccardi en un article per al think tank Carnegie Europe, expliquen que “el nou govern turc intentaria que s'apliquessin totes les sancions occidentals sobre Rússia. A més, deixaria d'oposar-se a l'entrada de Suècia a l'OTAN. En resum, el nou govern turc s'acostaria més a l'OTAN i Occident i, per contra, s'allunyaria de Rússia. 

No obstant això, diu Umut, el punt discordant continuaria estant en el cas de Síria, ja que Kiliçdaroglu “no té les inclinacions expansionistes d'Erdogan”. Turquia és reconciliaria amb el president Al-Assad i retornaria els refugiats sirians al seu país. Cal recordar que Síria i Rússia mantenen estretes relacions en qüestions geoestratègiques, per la qual cosa Turquia, si s'acosta a Damasc, és veuria immers en un nou triangle.

En general, diuen els autors de l'article, “les divergències en política exterior no desapareixerien amb l'elecció de Kılıçdaroğlu, però es restabliria un diàleg professional i digne entre Ankara i les capitals occidentals. Això seria un gran alleujament per a Berlín, Brussel·les, Londres, París i Washington D.C.”.

En política interior, un dels canvis més significatius seria reparar l'historial de drets humans de Turquia. L’equip de Kiliçdaroglu va prometre que l'oposició implementaria les decisions del Tribunal Europeu de Drets Humans que demanen l'alliberament de dos dels opositors més coneguts d'Erdogan que es troben actualment a la presó: el colíder pro kurd del Partit Democràtic dels Pobles, Selahattin Demirtaş, i l’activista defensor dels drets humans, Osman Kavala. Referent a això, Umut afegeix que, sens dubte, “Turquia es tornaria més democràtica. La majoria de les persones que estan a la presó sense motiu probablement serien alliberades i milloraria l'historial de drets humans”.

En resum, les eleccions de diumenge poden ser històriques si es produeix un canvi de govern després de gairebé tot el segle XXI sota el govern d'Erdogan. Una hipotètica victòria de Kiliçdaroglu suposaria un acostament, veurem si tímid o no, a Occident i a la Unió Europea i, en política interna, més respecte a la democràcia, els drets humans i la llibertat.