Una corda vella i esfilagarsada va caure sobtadament en mans d'en Toni Donado a finals dels anys vuitanta. Just en acabar els seus estudis universitaris de psicologia, va haver de prendre una decisió sobre el futur d’aquella corda: desfer-se d’ella o fer-li un nus per continuar-ne tibant. Que el Diari de Barcelona es trobi amb ell significa que finalment es va inclinar per la segona opció.

La vella i esfilagarsada corda és Hilados Donado, la botiga que va obrir el seu pare i que, quan ell va morir, en Toni la va fer resistir. De fet, és l’únic establiment dedicat a la venda de cordes i xarxes especialitzades en el sector de la pesca que resta a la Barceloneta i, en general, un dels pocs negocis històrics que encara sobreviuen al barri. “Abans n’hi havia molts: al passeig, tres o quatre així. Ara estem nosaltres sols”, explica. 

Per què el seu pare va decidir iniciar un negoci d’aquestes característiques és un misteri per en Toni. “La motivació no la sé, no tenia cap vincle amb les cordes, que jo sàpiga. Suposo que després de la Guerra Civil la gent buscava coses que no hi haguessin o, simplement, un futur”. La data d’obertura també és inexacta: “Cap als anys quaranta”.

A més, va haver-hi un temps on Hilados Donado no era exclusivament una botiga, sinó també la casa on vivia la família. “Érem els pares i els tres germans. Després, quan jo tenia sis anys, més o menys, vam anar a viure a un pis i això va continuar com a botiga només”, recorda. “Això era una habitació, allò una altra, la cuina, el menjador…”, va assenyalant en Toni reconstruint l’habitatge, que a mi em costa d’imaginar en un indret tan petit i, ara, ple de cordes que l’omplen de gom a gom. 

Transformació i resistència

Al carrer Miquel Pedrola i Alegre només queden dos comerços històrics de la Barceloneta: la Bodega Fermín, a la cantonada amb el carrer de Sant Carles, i Hilados Donado, que si no t’hi fixes bé, pot passar desapercebut. El tendal, ennegrit pel pas del temps, a més del pany de la porta fet de corda, són les úniques pistes que ens ensenyen que allà encara hi resisteix en Toni amb les seves cordes. 

“Avui veuràs la botiga més buida de l’habitual”, em diu després de saludar-nos. “Acabem de tornar de vacances i encara ens han d’arribar moltes coses”. Malgrat el seu advertiment, la botiga està plena des del terra fins a gairebé el sostre de rotllos de corda de tots els tipus, mides i colors. Com d’impressionant ha de ser quan estigui al 100% d’existències?

A més, la botiga no només subministra cordes als pescadors de tota Catalunya, “des del Delta de l’Ebre fins al Port de la Selva”, sinó que també està especialitzada en material esportiu, decoratiu i d’oci. “Abans era de pesca només, però la societat i el barri… han canviat molt”, reflexiona en Toni. “De fet, a Barcelona hi havia 150 vaixells pesquers, aproximadament, i ara em sembla que en queden 20”. Aquesta crisi és un dels motius de la seva transformació. 

En Toni lamenta que les noves tecnologies ens facin “anar molt més enllà, però només tecnològicament i no físicament”. “Des de casa pots fer de tot: fer comandes, veure vídeos d’altres països… S’ha perdut el fet de viatjar o d’anar a una botiga a preguntar, mirar, remenar…”, afegeix. 

Tot i la falta de connexions físiques, encara hi ha contactes que fan que el negoci continuï bategant. "Nosaltres anem picant d’aquí i d’allà i sobrevisquent”. La resistència de'n Toni arriba a racons que mai hauria pogut endevinar: Hilados Donado es va encarregar d’una part de la decoració de l’obra de teatre Mar i Cel de Dagom Dagoll, com també subministren material al Mercat de les Flors o al Teatre Lliure. Fins i tot al Cirque du Soleil. "Una vegada van vindre els del Cirque du Soleil perquè necessitaven material". Tasques extraordinàries que es complementen amb la feina del dia a dia com fer un gronxador per un restaurant o cordes de separació per una discoteca. "Tenim mans, fem el que ens demanin".

Tibant la corda

En Toni tibarà la corda d’Hilados Donado "fins al final". "Quan agafes un camí, el continues. No mires enrere, perquè si no no avançaràs", exclama. Tot i que la presa de decisió va ser sobtada, el nus el va fer amb molta fermesa i 30 anys després encara resisteix. Quan es jubili, el futur de la corda tornarà a ser incert. El més probable és que no hi hagi una continuació familiar. Qui sap, per això, si algú altre la torna a nuar, perquè aquest vaixell, que ja és patrimoni de la ciutat i del barri de la Barceloneta, continuï navegant.