"Història de l'Últim Crisantem és depurada, delicada i fèrtil en els seus plantejaments narratius i visuals"
Per Arnau Martín
Publicat el 19 de juliol 2022

I aquí un film sobre honres immaculades, sentiments prohibits i la cerca de la felicitat a través del talent. Aquesta meravella cinematogràfica de Kenji Mizoguchi segueix essent emocionant, complexa i profunda. La posada en correlació de les imatges que la composen és una autèntica ostentació de virtuosisme tècnic, fins al punt que un senzill desplaçament sembla una epifania. Tractant-se del 1939, podem parlar d'una proesa moderna on l'espai es contrau o es dilata en funció dels requeriments de la narrativa. 

Història de l'Últim Crisantem és depurada, delicada i fèrtil en els seus plantejaments narratius i visuals. La història segueix a un actor teatral, fill d’un  magnat respectat per la població, que a través del comentari de la criada del seu cosí es dóna compte que la gent l’aclama per ser fill de qui és. A partir d’aquesta mostra de sinceritat, naixerà una relació amorosa molt delicada entre ambdós, sobretot en relació a la diferència de classes. Mizoguchi es proposa una vegada més dignificar la dona al cabdell d'un brot de sentiments afilats que no requereixen cap primer pla per esclatar.


De la mateixa manera que Vida d’Oharu, dona galant o La Senyoreta Oyu, aquest és un altre relat que posa a una heroïna tràgica al punt de mira. Segons Sergei Eisenstein, el primer pla constitueix una lectura afectiva de tot el film. Tot i això, el profílmic i la mirada del cineasta japonés són de naturalesa teatral, perquè no es desitja que els seus personatges assoleixin un grau de patetisme que desbordi el drama, que sempre es manté equilibrat. I això que parlem d'un drama punyent, d'un camí que és crònica d'una mort anunciada a causa d'un sistema opressor i intransigent. La contraposició final no pot ser més contundent i clarificadora sobre allò que és una societat que relega les dones a un segon pla, impossibilitant-les qualsevol èxit o reconeixement.

L'espectador ha de connaturalitzar amb un ritme parsimoniós, atès que la pel·lícula es configura com una cinta hermètica, indivisible i homogènia, sense valdre's de cap recurs addicional per desplegar-se i ser ella mateixa tota l’estona. No podia portar la firma d'un altre director que no fos Kenji Mizoguchi, que aquell mateix any, juntament amb John Ford i La Diligència i Jean Renoir i La Regla del Joc, dotaria el decurs del cinema i dels gèneres de la imatge en moviment de moltes més possibilitats expressives.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —