[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Eva Jou i Guillem Fabo
Publicat el 03 d’agost 2020

L'edició d’aquest any del festival de música Guitar BCN havia de ser la més ambiciosa de la seva història. Amb un pressupost de 1.800.000 €, més de 50 concerts anunciats i una previsió rècord de 65.000 espectadors, el festival s’erigia com un dels esdeveniments més atractius de l’escena musical barcelonina d’aquest estiu. L’arribada del coronavirus, però, ha forçat els seus organitzadors a reconstruir el cartell d’artistes, que un cop més, tenia més noms d’homes que de dones, encara que el desequilibri no era tan manifest com, per exemple, el 2016.

Després de trenta anys de vida del festival, els organitzadors del Guitar no han assolit la paritat en el programa d’artistes, com sí ho han fet altres festivals de música que es fan a Barcelona, com ara el Primavera Sound, que compta amb un ‘line-up’ paritari des de l’edició de l’any passat. Aquesta és la primera entrega dels ‘Festivals de música i paritat’ dins de la sèrie Les dones de Barcelona i la cultura del Diari de Barcelona, que vol abordar les desigualtats de gènere que hi ha en les manifestacions culturals de la ciutat.

Més homes que dones

La promotora del Guitar BCN, TheProject, s’ha resistit a cancel·lar el festival per la pandèmia i ha decidit ajornar els concerts al juliol i a la tardor d’aquest any. Tanmateix, ja ha hagut de cancel·lar-ne prop d’una desena. El cartell inicial tenia un 71 % d’homes, un 27 % de dones i una banda mixta, els francesos Nouvelle Vague. El percentatge de dones, superat amb escreix pel dels homes, es manté en unes xifres similars des de fa quatre anys.

La direcció artística del festival l’assumeix Judit Llimós, que s’encarrega de la programació dels artistes des de fa deu anys. Llimós assegura que l’equitat de gènere en els cartells no és una condició que es pugui imposar als programadors dels festivals de música: “La paritat de gènere ha de sortir del nostre criteri. Jo porto vint anys programant dones; no he començat a fer-ho perquè hagin sortit associacions que ho demanen ni perquè se'n parli més als mitjans de comunicació. Ho he fet sempre d’una manera natural”.


Judit Llimós, programadora del Guitar, defensa que l’equitat de gènere ha de sorgir dels mateixos festivals


Tot i que el 2017 la xifra d’artistes femenines al Guitar va ser molt baixa —la proporció d’homes doblava la de les dones i gairebé acaparava dues terceres parts del festival—, l’any anterior, el 2016, el percentatge encara havia estat més petit. El cartell d’aquella edició presentava tan sols un 15 % de dones, mentre que el percentatge d’homes s’enfilava fins al 73 %. És a dir, per cada dona que el Guitar incloïa en l’edició, hi havia cinc homes. L’any 2015, el percentatge de dones va ser calcat al del 2017, un 24 %.

Criteris de programació

Llimós, que abans d’entrar a TheProject havia estat la directora de Músiques Modernes de l’Auditori de Barcelona i programadora a la Jamboree, argumenta que des de fa cinc anys “hi ha una pressió social que ha empès alguns festivals a programar dones quan mai ho havien fet”, tanmateix, admet que ella no s’ha sentit pressionada a l’hora de decidir el programa del festival: “Sento zero pressió. Sempre he treballat amb i per a les dones. El criteri és musical, i, per descomptat, també procurem donar cabuda a les dones que comencen”, afegeix.

Les dues artistes revelació del cartell d’aquesta edició, que han ajornat els seus concerts, eren les cantants María Peláe i Suu. Aquest últim, segons Llimós, “era el concert més ambiciós”. “Això ho fem perquè surt de manera natural, perquè ho portem al nostre ADN i ho portem fent des de fa molts anys”. No obstant això, Llimós no tanca la porta a la possibilitat que des de les administracions o des del mateix sector es fixin unes quotes mínimes de dones als festivals: “Malgrat que soni contradictori, potser és la manera de forçar la programació de dones en alguns festivals”.

Indústria i festivals

Al Guitar Festival, el desequilibri de gènere s’ha mantingut en els últims cinc anys malgrat que la quota d’artistes femenines no és tan baixa com ho havia estat anys enrere. La revista Enderrock presenta anualment l’Anuari de la Música que radiografia des de fa quatre anys la presència femenina als festivals de música. El director de la publicació, Lluís Gendrau, assegura que la paritat als festivals es va posar sobre la taula “a partir del moment que es fan públiques aquestes dades, coincidint amb una major pressió social i sensibilització per aquests temes a nivell nacional i internacional”.

Segons l’Anuari de l’any 2019, la publicació més recent, la presència femenina a la indústria musical catalana el 2018 representava només una tercera part –al voltant del 33 %– a escoles, festivals i a la indústria musical. Als festivals, l’anuari conclou que la presència femenina ha augmentat 12 punts respecte a fa tres anys –del 26 % el 2016 al 38 % el 2018– sumant dones solistes i grups femenins i mixtos.

La Lola Flores millennial

La cantautora María Peláe (Màlaga, 1990) actuarà al Guitar el 26 de novembre amb el seu repertori inconfusible que fusiona el flamenc i l’art de les folklòriques amb la música pop. Li diuen la Lola Flores moderna o millennial perquè el seu estil beu de la música de La Faraona —també de Rocío Jurado i Celia Cruz— i abraça els sons actuals amb lletres costumistes que incorporen la crítica social i l’humor per potenciar encara més el seu “pregón”, una forma molt pròpia de rapejar.

Després del seu debut discogràfic amb “Hipocondría” l’any 2017, Peláe arriba al Guitar —actuarà a la Sala Luz de Gas— després de treure els singles Y Quién No (2020), La Niña (2019) i En Casa de Hierro (2019). La Niña és una cançó que reivindica la dona lesbiana i apel·la a la normalització del col·lectiu. La lletra explota el costumisme andalús amb un relat pintoresc, irònic i humorístic que aborda els estereotips i les xafarderies al voltant d’una noia homosexual des del punt de vista de la seva mare.


Amb el seu estil particularment irreverent i amb referències autobiogràfiques, la cantautora ha sabut connectar amb el públic jove sense renunciar a l’essència de la cobla, part indestriable de la seva música. En els més de deu anys de trajectòria damunt dels escenaris, ha col·laborat i compartit cartell amb artistes com Antonio Martínez Ares, María Rozalén, Vanesa Martín, Mario Díaz, Gema Cuéllar, Alberto Alcalá, Carlos Chaouen o Javier Ruibal, entre d’altres.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— Hi té a veure —
— El més vist —