L’esport és cíclic com la vida mateixa. Neixes, creixes, perds, tornes a perdre, guanyes algun cop (si tens sort) i et retires. A cada època broten atletes dotats per convertir-se en els millors. Però, sense excepció, es topen amb la realitat de veure que tot s’acaba, ningú dura per sempre i, el dia que marxen, arriben altres esportistes destinats a desafiar uns límits que semblaven insuperables.

Tenint l’etapa més daurada de la història del tenis a l’esquena, aquest axioma amenaça de repetir-se paraula per paraula, lletra per lletra. Amb l’elegància de Roger Federer ja allunyada de les pistes i l’èpica de Rafa Nadal convertida a calvari físic, l’únic component que es mantenia immutable era la mà de ferro de Novak Djokovic. Però, de sobte, arriba Carlos Alcaraz per tancar èpoques antigues i obrir pas a foc nou a l’aristocràcia del tenis.

No cada dia converteixes Novak Djokovic, el tenista masculí amb més Grand Slams (24) de la història, en una joguina trencada. La gespa anglesa que ha coronat tantes vegades el serbi va veure com l’espanyol apallissava Djokovic en tres sets. La segona victòria consecutiva a Londres d’Alcaraz i quart gran títol amaga molt més que un tenista de 21 anys entrant al selecte grup de guanyadors de Roland Garros i Wimbledon al mateix any.

Les seves capacitats per practicar aquest esport són, senzillament, perfectes. El seu cos atlètic l’ajuda a arribar a pilotes inimaginables mentre que el seu físic poderós combina força i resistència. A més, disposa d’un coneixement profund del joc que li permet avançar-se a les decisions del rival. Aquestes habilitats el fan ser un autèntic ogre competitiu per la resta de jugadors del circuit.

El seu joc convergeix els diferents estadis de la vida. A la pista es diverteix inventant-se cops inversemblants com un nen, fa unes deixades tan irreverents com un adolescent, quan ha de remuntar s’arremanga com un adult un dilluns a la feina i sap comportar-se de forma noble en la victòria i en la derrota com un senyor.

Potser no ho vol admetre, però Alcaraz posseeix totes les facultats del tenista definitiu. Un servei sòlid amb què és capaç de sortir de qualsevol ensurt, un coet a la dreta per resoldre els punts ràpidament, un revés cada cop més consistent i ofensiu, una volea àgil i la millor deixada del circuit. Però la seva grandesa rau més en la varietat de cops que pot crear. El murcià és com un pintor amb una paleta infinita de colors.

Carlos Alcaraz ha demostrat tantes certeses en tan poc temps que la seva figura suposa un gran interrogant pel món de la raqueta; quin és el seu sostre? Si pot fer una carrera llarga sense lesions greus que l’aturin, el seu potencial és incalculable. Semblava que aquest esport havia arribat al seu pic però, de sobte, ha aterrat Alcaraz, i té tot el que es necessita per trencar els límits de les generacions precedents del tenis.