El Guillem Boleda i la Nicole Ramos (18 i 20 anys) fan el possible per tornar a Verdú (Urgell) i a Tàrrega, respectivament, cada cap de setmana. La Laia Teixidó (27 anys) fa malabars per anar a Riudecanyes (Baix Camp) els dies que té festa, i encara més si toca l’orquestra de versions dels 2000. Explica que quan hi és, hi està “a muerte”. L’Amadou Bah (21 anys) s’ha meravellat en conèixer el món casteller al barri de Sants de Barcelona i la Maria Fernanda (30 anys) pensa que la xarxa social d’aquest mateix barri la fa sentir molt acompanyada.

Aquestes són les històries de cinc joves que han acabat fent vida a Barcelona pels estudis, la feina o l’economia i conviuen dia a dia amb la dualitat d’haver-se criat a un lloc i sentir-se membres d’un altre. Tots ells expliquen al Diari de Barcelona com han desenvolupat un sentiment de pertinença; una emoció que, segons l’antropòleg urbà José Mansilla és difícil de definir i varia en funció de la persona, però que sempre es construeix amb el mateix mecanisme: el manteniment de la quotidianitat de les persones al voltant de les lluites, les trobades i els rituals, entre d’altres.

Mansilla ha dedicat gran part dels seus estudis com a antropòleg al barri del Poblenou de Barcelona, una zona que, a partir del 2008, va guanyar un gran teixit associatiu en contra del 22@, és a dir, la construcció d’un districte tecnològic que suposava l’enderroc de la zona industrial del barri.

Aquesta reivindicació va anar seguida de la creació de plataformes en contra de la massificació turística. “Així es crea una solidaritat orgànica que fa que sentis que formes part d’una cosa que es diu Poblenou”, afirma Mansilla, i afegeix que, avui dia, la lluita i la festa són el que fa que la gent se senti arrelada al seu entorn.

El sociòleg Manuel Castells, a La ciudad y las masas (1983) fa una anàlisi de com es formen els moviments socials urbans. Precisament, la identitat és el primer element que destaca. En segon lloc, hi ha la lluita pels béns de consum col·lectiu, que està al servei de l’estat del benestar, i per últim l’organització democràtica, que és independent de l’administració.

José Mansilla, antropòleg urbà: “El teixit associatiu crea una solidaritat orgànica que fa que sentis que formes part d’una cosa que es diu Poblenou”"

José Mansilla pren aquest text com a punt de partida per analitzar el fenomen social de Barcelona. Ell assenyala que la capital catalana és l’exemple peculiar d’una ciutat formada per barris que mantenen l’esperit dels antics pobles que van ser abans de l’annexió. “Això encara queda en l’estil de la gent”, assegura, i afegeix que el sentiment de pertinença es construeix amb el temps, no sorgeix del no-res.

Mansilla observa els efectes positius que té en les persones i també en la comunitat. “Si vas anar a un institut, a un cau o esplai d’allà, et sentiràs com a membre de la comunitat, ja que en aquests llocs és on tu construeixes la identitat”, detalla.

L’especialista en moviments urbans assenyala que, socialment, crear aquests espais és anar en contra de la lògica capitalista, ja que una de les característiques de les societats actuals és la fragmentació, i actualment el capitalisme accelera aquest procés. 

“La societat, el capitalisme i el consum ens condueixen a la fragmentació per continuar produint i consumint. Així és més complicat sentir que formes part d’una cosa”. Mansilla fa una lectura d’aquest fenomen i explica que és comú que la gent no adopti aquest sentiment de pertinença respecte al lloc on viu. Aquest estat porta a la persona a implicar-se de manera individual sense ser membre de res. 

La pertinença a les ciutats

L’antropologia urbana estableix una relació directa entre la possibilitat de desenvolupar un sentiment de pertinença i l’estabilitat econòmica de l’individu. En aquest sentit, Mansilla assenyala que, “si t’has de mudar perquè t’apugen el preu del lloguer, no podràs mantenir el sentiment de pertinença ni participar del barri de cap manera, i així trencaràs la xarxa”. A Barcelona es contraposen dues situacions: els barris són exemple de zones identitàries, però la ciutat en el seu conjunt està al centre del moviment de capital i, per tant, és propensa a la fragmentació i a la individualització.

En aquesta línia, el barri de Sants és exemple d’una zona que fomenta l’activisme i l’oci, els dos elements que Mansilla assenyala com a base de la creació del sentiment de pertinença.

La Maria Fernanda Ovalle (30 anys) i l’Amadou Bah (21 anys) han trobat en aquest barri un espai que els ha fet sentir membres del lloc. La Maria Fernanda és xilena i va arribar a Sants a finals de 2019 per estudiar un màster en sociologia. Ara està fent el doctorat.

Explica al DdB que dedica moltes hores a l’activisme. Milita a l’Escola Popular de Sants, un projecte educatiu popular, i al centre social ocupat Can Vies. “M’ho prenc com una feina no remunerada”, admet. Ella coneixia gent de Xile que havia estat a Barcelona i va preguntar on podia viure seguint els seus interessos polítics. “Em van dir que a Vallcarca hi havia vida i a Sants també, però Sants em quedava més a prop de la universitat”, destaca.

La Maria Fernanda Ovalle coincideix amb la idea de Mansilla. Creu que hi ha una relació entre tenir unes condicions materials i sentir-se membre d’un espai. Al mateix temps, contraargumenta aquesta idea amb la seva experiència al Grup d’Habitatge de Sants (GHAS) on, segons comenta, hi arriba gent per demanar suport i tenir una llar, però després es queda i genera xarxes.

Maria Fernanda Ovalle acompanyada de la seva mare a una de les places més significatives de Sants, la Plaça d’Osca

En aquest mateix barri, l’Amadou Bah ha trobat un lloc d’acollida al grup de castellers, els Borinots. “Quan vaig entrar la meva vida va canviar en moltíssimes coses”, declara amb alegria. La seva història comença el 2017, quan va arribar a Barcelona en pastera des del Senegal. El seu somni era arribar a França, però com que no tenia documentació es va haver de quedar a la capital catalana.

Des de llavors, ha viscut en diferents centres de menors i ara l’acull una fundació de L'Hospitalet de Llobregat. Va ser des d’aquest darrer espai que el van conduir a un assaig dels Borinots. Creu que entrar al grup ha estat una gran oportunitat per millorar el seu català.

L’Amadou Bah explica al DdB la seva experiència al concurs de castells de Tarragona d’aquest any: “Mai m’emociono, però aquell dia tenia la pell de gallina. Mai oblidaré el concurs”. Bah confessa que el seu somni és viure a Barcelona amb la seva família, però que mentre no puguin venir per falta de diners, se sent bé.

A part dels Borinots, també és membre de l’Alcantara Family Foundation (AFF), una fundació solidària que promou l’esport entre joves migrants. “Allà he conegut altres immigrants i sembla que faci molts anys que són allà, però no, és que la gent d’Àfrica connectem ràpidament. Tinc pocs amics, però els que tinc són gent amb somnis i amb ambicions pel futur”. Des de fa dos anys també fa atletisme a l’Hospitalet Nord. 

L’Amadou Bah acompanyat del seu grup d’amics dels Castellers de Sants al concurs de castells de Tarragona​

Amadou Bah: “Mai m’emociono, però aquell dia tenia la pell de gallina. Mai oblidaré el concurs”"

La pertinença als pobles

“Al poble tothom es coneix i hi ha menys possibilitats de rebre una influència externa que fragmenti la societat”, afirma José Mansilla, i destaca que els barris de les ciutats han reproduït unes dinàmiques que provenen dels pobles. Cal fer una lectura històrica d’aquest fenomen. La ciutat s’origina al segle XIX, després de la industrialització, i quan la gent es va moure del poble a la ciutat per treballar, va necessitar mantenir la identitat. Per això es construeix la identitat al barri. 

“Sempre he viscut a Verdú i sempre dic que hi acabaré vivint per diversos motius, un d’ells perquè vull ser alcalde”, explica en declaracions al DdB Guillem Boleda, un jove de 18 anys que afirma ser “verduní de soca-rel”. Boleda ha començat a viure a Barcelona aquest any. Estudia Realització Audiovisual i viu en un pis de l’Eixample. Confessa que té la bandera de Verdú ben estesa a l’habitació.

En el seu cas, el sentiment de pertinença està relacionat amb la família, ja que com ell assenyala, el seu pare i avi han tingut càrrecs polítics a l’Ajuntament i aquest fet els ha creat un reconeixement familiar dins el poble.

El Guillem Boleda reflexiona que això és impossible a la ciutat. “Al poble ets amic de tothom, ets una persona amb nom, cognom i casa. A Barcelona si passa alguna cosa no ets ningú, passes desapercebut. Això té coses bones, però en general no m’agrada”, apunta.

A ell, allò que el vincula més al poble és Coixos, una associació juvenil que organitza activitats per al poble, tant festives com culturals. El Guillem Boleda puja a Verdú quan pot, i sempre intenta donar un cop de mà amb temes relacionats amb el so. En aquest sentit, explica orgullós que fa mesos va organitzar un late night al qual va aconseguir que hi assistissin l’Espartac Peran i l’Ana Bodas.

​Guillem Boleda en el seu late night a Verdú 

La Nicole Ramos (20 anys) també ha hagut de marxar del poble per començar a viure a l’Eixample de Barcelona, on estudia Biologia Humana. Ella comparteix al DdB que va néixer a Colòmbia i fa 12 anys que viu a Tàrrega amb la família. Va formar part del cau de Verdú durant uns anys, però el va haver de deixar per la incompatibilitat de temps. Assenyala que d’aquí a poc entrarà a una associació de joves de Tàrrega que es diu Agrat on fan diferents activitats. 

​La Nicole Ramos amb les seves companyes del cau de Verdú

El Guillem Boleda i la Nicole Ramos coincideixen amb la idea que a Barcelona és impossible trobar un ambient tan proper com el del poble, a excepció d’algunes zones. “Al barri de Gràcia o Sants passa una cosa semblant, però no arriba a ser del tot”, afirma Boleda. Tots dos desitgen poder tornar al poble quan siguin grans, ja que prefereixen el ritme d’allà.

Tot i això, la Nicole Ramos pensa que, com es vol dedicar a la ciència, allà potser no prosperarà professionalment. En tot cas, té clar que prefereix l’ambient calmat del poble. “No sé si vull que els meus fills creixin en l’ambient de Barcelona, prefereixo el del poble”, afirma.

Qui sí que ha trobat a Barcelona un ambient similar al del poble és la graduada en Sociologia Laia Teixidó (27 anys), que es presenta com a “nascuda a Rubí, criada entre Rubí i Riudecanyes i formada com a persona i dona a Barcelona”. La Laia Teixidó fa vuit anys que viu a la capital catalana. En aquest temps, ha viscut als barris del Poble-sec, Sagrada Família i Santa Eulàlia, abans d’arribar a l’actual, Sants, del qual està enamorada, com diu ella. “Fa un any i mig que soc aquí i em sento molt acollida, la gent és com al poble. El meu caràcter encaixa perfectament a Sants”, explica amb alegria.

Malgrat això, Teixidó confessa que viu una crisi d’identitat. “Per a la gent de Barcelona jo soc de Riudecanyes, però per a algunes persones d’allà, no ho soc del tot”, explica, i afegeix que alguna vegada ha sentit que no era completament de Riudecanyes pel fet que la seva família no té arrels al poble.

Però ella no ha deixat d’entregar-se a Riudecanyes, sobretot en els espais d’oci. “Un dia vaig plegar de treballar a les vuit del vespre a Barcelona, vaig arribar aquí a les onze per veure una orquestra que fa versions del 2000 i l’endemà a les deu del matí treballava. Sempre faig malabars”, diu orgullosa.

Laia Teixidó: “Fa un any i mig que soc aquí i em sento molt acollida, la gent és com al poble, no sé com explicar-ho"

En clau sociològica, la Laia Teixidó explica que, històricament, els pobles havien estat nuclis tancats. Explica que a Riudecanyes fa 100 anys hi havia poca gent, que fer oci lluny del poble era impensable, i que no venia ningú de fora. Per tant, hi havia pocs o cap impuls extern, com indica José Mansilla. La Laia Teixidó observa que des de la ciutat és fàcil jutjar la vida de poble, però s’ha d’entendre el seu context.

Teixidó comenta que el factor del camp també és cabdal per crear un sentiment de pertinença als pobles. Ella confessa que no ho ha viscut de prop, però coneix bé la situació perquè té amigues pageses. “Hi ha un sacrifici darrere”, afirma. La relació amb la terra és vital per a la creació d’identitat de la majoria de gent de poble.

José Mansilla afirma que no hi ha una definició concreta d’identitat: “Per a un botiguer, ser del Poblenou serà fer grans vendes i per a algú jove voldrà dir tenir accés a un habitatge a un preu reduït”, sentencia. En tot cas, els dos exemples de l’antropòleg passen pel manteniment d’una quotidianitat i estabilitat.

Aquesta és una idea que coincideix amb l’apunt de la Laia Teixidó en relació a l’economia de la gent del camp. “Tinc amigues que a vegades no surten de festa perquè l’endemà es lleven per anar a l’oliva o pels canvis de temps. És el dia a dia i l’economia de molta gent. Jo els admiro moltíssim”, afirma.

El carrer Dilluns, Riudecanyes​