CIE de la Zona Franca, Barcelona
Per Amàlia Garcia
Publicat el 19 de febrer 2021

T’imagines passar deu dies de quarantena aïllat en una habitació sense mobiliari, més enllà d’un matalàs a terra, dormint i menjant en aquest espai? Aquesta és la realitat denunciada per com a mínim un intern del CIE de Zona Franca, a Barcelona, segons expliquen des de la Fundació Migra Studium i la plataforma Tanquem els CIE. Hauria passat al mes de novembre, un moment en què al CIE de Barcelona es van detectar diversos casos de coronavirus.

“Les formes que es van tenir de salvaguardar la salut van ser absolutament deficitàries sanitàriament, i en alguns casos van arribar gairebé a situacions de tortura”, denuncia al Diari de Barcelona Mercè Duch, portaveu de Tanquem els CIE. 

“Estem parlant de situacions que no són acceptables, no podem mantenir persones en aquestes condicions. A l’últim informe sobre la situació al CIE que vam presentar juntament amb el Servei Jesuïta a Migrants, denunciem que fa deu anys que el Ministeri de l’Interior està mirant cap a una altra banda. No es vol implicar en totes les vulneracions i irregularitats que detectem”, assegura al DdB Josetxo Ordóñez Etxeberria, advocat i coordinador del projecte d’acompanyament a interns del CIE de Migra Studium. 

Davant d’aquestes acusacions, una font del Ministeri de l’Interior assegura a aquest mitjà que als CIE hi ha mobiliari suficient i que les zones d'aïllament només estan previstes per acollir a casos sospitosos de coronavirus mentre no se’ls deriva a les autoritats sanitàries corresponents. “No sé si en algun moment puntual s’ha donat aquesta situació, però cal tenir en compte que ara mateix els CIE estan molt per sota de la seva capacitat d’acollida, de manera que hi ha habitacions suficients”, assegura la mateixa font.

Malgrat això, l’Ajuntament de Barcelona va referir un informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona on es remarca que en un mòdul on hi va haver un cas  de Covid, per a un total de 40 interns només hi havia 4 habitacions on poder fer un aïllament individual. 

En un context de pandèmia com l’actual, la situació dins el CIE de Barcelona és especialment tensa, no només entre els interns, sinó també entre els funcionaris. “La llibertat de moviments dins el CIE és molt petita i moltes de les persones internes viuen angoixades, ja que no saben si seran expulsades, en quines condicions serà això ni com afectarà la pandèmia en la rebuda al seu país d’origen”, explica Ordóñez.

A les preguntes d’aquest mitjà, l'esmentada font del Ministeri de l’Interior assegura que, tot i que ara mateix qualsevol institució es pot veure afectada pel coronavirus, la Policia Nacional ha posat en marxa un protocol de protecció de la salut als centres d'internament que permet detectar els possibles brots de coronavirus. 

El tancament dels CIE: un miratge

Quan el mes de març es va declarar l’estat d’alarma, diversos grups d’activistes van impulsar una campanya en què exigien el tancament dels CIE i l'alliberament de les persones internes. “De seguida vam veure que als CIE no es podien garantir les condicions sanitàries adequades”, explica Duch. Malgrat tot, encara que els arguments principals de la campanya es basaven en raons d’ordre sanitari, l’activista considera que el que realment va fer tancar els CIE va ser el tancament de moltes fronteres.

Com explica Ordóñez això va provocar un absurd: “Teníem gent internada al CIE a l’espera de ser expulsada, quan sabíem que això no era possible, com a mínim a curt termini. Es va veure que era insostenible, fins i tot el Defensor del poble i el Consell d’Europa van exigir que es deixés als interns en llibertat”. 

Així ho explica també la font consultada al ministeri: “Les nostres capacitats de devolució van disminuir molt ràpidament i es va entendre que no tenia sentit que els interns passessin els 60 dies màxims tancats en un CIE si no podien ser expulsats”. No hi va haver, però, una ordre genèrica de tancament,  sinó que va ser una decisió presa centre a centre.

El CIE de Barcelona va ser precisament el primer a tancar les portes el dia 20 de març del 2020. De les persones que hi havia internes en aquell moment, la majoria van ser posades en llibertat en un context de confinament domiciliari.  “Va ser una època dura, aquesta gent es quedava literalment al carrer. Des de Migra Studium vam intentar fer un acompanyament i, quan era necessari, ajudar a trobar recursos com ara albergs”, explica Ordóñez.


Josetxo Ordóñez: “Es prioritza mantenir obert un dispositiu que crea una falsa sensació de seguretat ciutadana, perquè criminalitza les persones migrades i serveix per mostrar a la UE que l’estat espanyol està fent els deures pel que fa al control fronterer”


Expulsions en temps de pandèmia

El tancament dels CIE, però, va ser un miratge. El mes de setembre, el Ministeri de l'Interior va fer pública una circular on s’explicava que es reprenien les converses amb diferents països per tal d’activar de nou les expulsions. Arran d’això, des d’octubre la majoria dels CIE de l’estat espanyol han reprès les funcions.

“La nostra reivindicació segueix, perquè ara hem reobert els centres, però seguim en una situació de pandèmia i les fronteres no estan obertes del tot. Creiem que no és segur, perquè pel que fa a la seguretat epidemiològica encara estem pitjor que en altres moments”, critica Ordóñez. En aquest sentit, l’advocat denuncia l’actitud del ministeri: “Es prioritza mantenir obert un dispositiu que crea una falsa sensació de seguretat ciutadana, perquè criminalitza les persones migrades i també serveix per mostrar a la UE que l’estat espanyol està fent els deures pel que fa al control fronterer”.

Des de setembre, s’han reactivat les devolucions amb Mauritània, Marroc, Algèria i el Senegal. Segons aquesta font d’Interior, “des de llavors s’ha augmentat el ritme de devolucions i ara mateix estem en un ritme gairebé de prepandèmia, encara que ara es fan amb noves mesures de seguretat sanitària”. Per Duch, “això va contra tota lògica. No només es posa en risc la vida de la gent mentre està interna, també és perillós per a les poblacions dels països d'origen”. 

Per a Tanquem els CIE i Migra Studium es fa difícil monitorar aquesta situació. “Portem des del mes d’octubre internant tornar a tenir accés a les visites, però ja fa més de quatre mesos que tenim el pas barrat, igual que les famílies”, assegura Ordóñez. Considera, a més, que es tracta d’una bona excusa per mantenir-los lluny: "Hi ha una voluntat de fer-ho perquè som testimonis de què passa i escoltem el que denuncien els interns. Fem nosa i, d’una manera subtil, sempre intenten posar-nos traves". 

Un problema sistèmic

Per a aquestes entitats també és important recordar que les deportacions no només són problemàtiques en temps de pandèmia. “Quan es tracta de macro vols de deportació, hi ha una conseqüència perversa: tens un avió, que costa molts diners de posar en marxa, i l’has d’omplir. Però no ho pots fer amb qualsevol persona que té un procés d’expulsió obert, sinó que necessites un perfil determinat”, denuncia Buch.

A l’últim informe de l'organització de drets humans, Irídia considera que el sistema de deportació marca prioritats sobre la base dels acords de repatriació existents, així com sobre la base de criteris economicistes i operatius. Les dades, per exemple, mostren que un 85% de les persones internades en CIE durant el 2019 eren procedents del Marroc i Algèria. 

Segons Duch això obre la porta a detencions per perfil racial i assegura que fins i tot hi ha casos en què s’empra l’engany. “Ens hem trobat diverses vegades que a persones que estan en tràmits per regularitzar la seva situació se'ls demana que passin per la comissaria per fer una gestió. Creuen que és per fer algun tràmit, però el que es troben un cop arriben a la comissaria és que són detinguts", explica.  

En molts casos es tracta de deportacions exprés, en què si tenen una ordre d’expulsió, els poden retenir 72 hores i llavors expulsar-los. “Aquella persona no té cap garantia jurídica. Et deixen fer una trucada, però aquesta sovint és amb un marge tan curt de temps que l’advocat no pot intentar aturar la deportació i, de vegades, ni tan sols els permet acomiadar-se”, assegura l’activista.

Segons el Ministeri de l’interior, sempre s’avisa a les persones expulsades amb el temps legalment establert, però des de Migra Studium també denuncien que això no és cert. “Al CIE de Barcelona tenim constància de molts casos en què amb només una o dues hores d’antelació s’avisa a la gent que es prepari per a ser expulsada”, remata Ordóñez. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —