[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 16 de setembre 2020

Jo no sé què passava per la meva ment quan tenia cinc anys, però encara recordo l’angoixa amb què vaig preguntar la meva mare si el món era real o tot era una mentida. Si totes les persones eren actors i actrius d’una obra de teatre que jo no acabava de comprendre i tot el que ocorria estava meticulosament assajat, programat. Bàsicament, em feia por que la meva vida fos el ‘Show de Truman’, tot i que encara no havia vist la pel·lícula.

Tots ens hem plantejat algun cop aquesta pregunta cartesiana, o alguna de les seves variants. Avui dia però, la nostra vida no és tan llunyana de la realitat interpretada per Jim Carrey fa uns vint anys. A aquestes altures dubto molt que hi hagi alguna persona que no sigui conscient que tot allò que fem, els llocs visitem, quins són els nostres amics, què ens agrada, què ens fa reaccionar… està monitorat per les noves tecnologies –principi bàsic de la publicitat: si no pagues pel producte, és que el producte ets tu–.

L’últim en tractar-ho ha estat el documental estrenat a Netflix la setmana passada ‘The social dilemma’, dirigit per Jeff Orlowsky, el qual compta amb la participació i les declaracions de molts professionals que han treballat en Silicon Valley. A la cinta, expliquen –una vegada més i en to alarmista– l’immens poder de manipulació i control que tenen les tecnologies, especialment les xarxes socials, a les nostres vides.

La meva pregunta és: “si ho sabem… perquè ho seguim permetent?” Per què continuem sense posar fre al nostre consum de les xarxes? O millor dit, per què sembla que no som capaços de fer-ho? Fa un parell d’anys vaig desinstal·lar-me Instagram durant una temporada perquè sentia que no em feia bé, però quan vaig considerar que estava neta i rehabilitada, vaig tornar a caure a la xarxa com si fos una versió de Lindsay Lohan enganxada als likes

Potser un dels motius és l'addicció que generen internet i les xarxes socials. Aquest fenomen, explicat al documental, es coneix en psicologia com reforç positiu intermitent. Davant d’un mateix estímul, es rep –o no– una resposta positiva. Aquest és el funcionament dels jocs d’atzar i també ocorre a les relacions socials. Com que no se sap quan es rebrà el premi, malgrat que l’acció realitzada sigui sempre la mateixa, es crea una obsessió per aconseguir-la que fa que l’addicte intenti aconseguir-lo de manera compulsiva, generant-se una forta addicció i dependència cap a la font que proporciona el reforç positiu de manera arbitrària.

Les conseqüències psicològiques de les noves tecnologies però, van més enllà de l'addicció. L’ansietat i la depressió, entre altres patologies, s’han incrementat moltíssim durant els últims anys –especialment entre els adolescents–, així com el nombre de suïcidis. “Hi ha equips sencers d’enginyers que bàsicament treballen cada dia per utilitzar la teva psicologia contra tu”, denuncia Tristan Harris, president i cofundador del Centre de Tecnologia Humana, “estem ensinistrant i condicionant tota una generació de gent perquè quan se senti incòmoda, sola, insegura o espantada, prengui el seu propi xumet digital, el qual està atrofiant la nostra capacitat d’enfrontar-nos a aquestes coses”.


Encara tenim la falsa il·lusió que som amos de la nostra ment. Creiem que som els propietaris de les nostres idees, de la nostra forma de pensar, i que cada dia prenem múltiples decisions amb criteri propi i de manera lliure


D’altra banda, encara tenim la falsa il·lusió que som amos de la nostra ment. Creiem que som els propietaris de les nostres idees, de la nostra forma de pensar, i que cada dia prenem múltiples decisions amb criteri propi i de manera lliure. Tal com pensaven ingènuament Winston i Julia a ‘1984’, el clàssic de George Orwell, quan afirmen que els ho poden arravatar tot, que els poden forçar a qualsevol cosa, però, diuen, “dins de tu no poden entrar mai, no poden penetrar en la nostra ànima”. No faré spoiler, però la cosa no acaba bé. 

Vendre les teves dades no té com a única conseqüència que t’apareguin anuncis a Instagram del conjunt de roba que has estat mirant fa una estona. Els algoritmes, els quals decideixen quin contingut mostrar-te –i a més, són capaços de preveure els teus actes– basats en els teus gustos, influeixen de manera directa en el teu pensament i, per tant, també en el teu comportament. A poc a poc, modifiquen les teves idees, què fas i qui ets. Aquí està la clau, tal com explica Jaron Lanier en ‘The Social Dilemma’. Això explica, per exemple, la radicalització o la polarització política que s’ha intensificat en els últims anys.

D’acord amb un estudi de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), les fake news s’estenen sis vegades més ràpid que les notícies veraces. Un exemple que surt al documental és el del jugador de bàsquet Kyrie Irving, a qui l’engany d’internet va dur a declarar-se obertament terraplanista el 2017 al podcast de Richard Jefferson i Channing Fyre. Mesos després, va demanar disculpes. Un altre cas més recent i proper ha estat Miguel Bosé, qui ha publicat diferents vídeos a les seves xarxes socials explicant teories conspiratòries sobre la Covid-19 i animant els seus seguidors a assistir a manifestacions anti-mascaretes. 


Internet és la criatura de Frankenstein de la nostra època: ha evolucionat més enllà del control dels seus creadors, i ara es duen les mans al cap preocupats sense saber com aturar o frenar els seus efectes


Internet és la criatura de Frankenstein de la nostra època: ha evolucionat més enllà del control dels seus creadors, i ara es duen les mans al cap preocupats sense saber com aturar o frenar els seus efectes. En paraules d’Alex Roetter, ex-president sènior d'enginyeria de Twitter, “aquestes coses es llancen i de sobte tenen vida pròpia, i s’acaben utilitzant d’una manera molt diferent de la qual havies pensat”.

Ja no podem concebre la societat tal com la coneixem sense les noves tecnologies i internet. El nostre mode de vida està intrínsecament lligat a elles. El documental planteja, entre altres mesures, regular el seu podrit model de negoci -sense cap mena d’ètica- implementant polítiques de privacitat més estrictes per intentar regular el ‘capitalisme de vigilància’ amb què convivim actualment. Un remei bonic, però que em sembla utòpic. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —