Va passar l’hivern, la primavera, l’estiu i la tardor. El record dels moments especials que vam viure m’ha portat, avui, a escriure’t. Gràcies a l’inevitable pas del temps he aconseguit veure amb uns altres ulls l’inventari de què vam ser. 

Com passen els anys, Pau, i sembla que fos ahir quan pensàvem que ens menjàvem el món, tu i jo, durant aquells dos mesos i vint-i-un dies. Encara que ens equivocàvem, vam ser feliços amb la il·lusió i innocència amb què vam viure el nostre primer amor. 

I la intensitat de la relació va ser proporcional al dolor que vaig sentir després, quan em vas dir que necessitaves posar-hi punt i a part. No saps quant de temps vaig estar esperant que et deixessis estar de signes de puntuació i em vinguessis a buscar. Que em veiés reflectida en un vers d’alguna de les teves cançons, demanant-me que et perdonés. O que un dimecres qualsevol et trobés a la porta de casa, despentinat i amb un somriure tímid, esperant-me. Però no ho vas fer mai.

I jo vaig passar nits senceres donant voltes al llit, intentant comprendre’n el motiu. Avui he entès que necessitaves viure, créixer i complir amb totes les aspiracions que tenies. Que ni cartes d’amor dins de sobres blaus, ni milions de missatges de text eren suficients. Tampoc els milers de cançons amb la meva empremta dactilar, aquelles que et cantava abans d’anar a dormir; ni un llarg poema. Res hauria aconseguit que et quedessis amb mi, o com a mínim és el que m’he repetit al llarg dels anys, per intentar consolar-me a mi mateixa. 

"Res hauria aconseguit que et quedessis amb mi, o com a mínim és el que m’he repetit al llarg dels anys, per intentar consolar-me a mi mateixa"

Però tant de bo que em recordis i ens recordis, als que solíem ser, encara que ja no siguem els mateixos de llavors. Que els plats de Can Rectoret no et semblin igual de bons si no em tens la mà esquerra agafada per sobre les estovalles. I que quan cantis Supermassive Black Hole ens recordis a tots dos cridant “M’encens l’ànima”. 

Que passi el que passi, com deien a Casablanca, “Sempre ens quedarà París”. I les tres nits a l’Escala. Sabadell, Girona, Cadaqués, Besalú. Cada ciutat que incendiàrem junts va quedar irreversiblement calcinada per a mi. No les he reconegut mai més de la mateixa manera.

Però espero que segueixis cantant Muse, a ple pulmó, quan sonen a la ràdio. Que guardis les entrades de totes les pel·lícules que vagis a veure al cine i que encara et posis aquells texans desgastats que tant m’agradaven. Espero que tornis a París, i que visitis Nova York, Boston, Hong Kong i Brussel·les. Que encara que jo no pugui estar al teu costat per compartir-ho, facis tots els plans que havíem imaginat. Que hagis complert tot el que t’havies proposat i que siguin tants els records que t’acabis descomptant.

Avui, jo també volia fer inventari de tot el que em vas regalar tu. Que, encara que en un primer moment la ràbia em va portar a voler-ho cremar tot, el conservo en un lloc segur, com aquell paquet bomba que no va esclatar. 

Un CD de les cançons que semblaven escrites per a nosaltres i el boli BIC amb què em deixaves notes a la cuina, abans de marxar. El teu jersei preferit. El llibre de poemes de Neruda i l’entrada al concert d’en Dausà, a Peralada. Encara en tinc més, els esmorzars a la terrassa de casa i les llàgrimes de felicitat cada vegada que t’escrivia alguna cosa. Les visites sorpresa a la universitat i els petons als Búnkers. M’ha estat impossible guardar res d’això al fons d’un calaix. 

L'Avui Convido Jo és un espai de ficció del Diari de Barcelona que explora, a partir de la imaginació, les veus amagades dels productes culturals. Què passaria si els personatges de les cançons ens parlessin? A aquesta secció tot és possible.