- entrevistes -
Irene Pujadas durant l'entrevista al Diari de Barcelona
Per Amàlia Garcia
Publicat el 28 de març 2021

“Em van explicar, per ajudar-me, dues històries sobre nadons que havien acabat com passats per la trituradora”. Així és, ni més ni menys, l’entrada al primer conte dels recull Els desperfectes, l’obra amb la què Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990) ha guanyat el Premi Documenta i que publica l’Altra editorial. Aquest inici contundent és una declaració d’intencions: “És un avís al lector, perquè sàpiga que el que trobarà en aquest recull té un punt grotesc i deformat. No ho ha de comparar amb la realitat perquè està a un altre nivell”.

Des de la grolleria i l’humor negre, Pujadas dona forma a 21 contes que exploren des de qüestions suposadament tan serioses i profundes com la mort o la fe fins a realitats tan quotidianes com la precarietat del jovent o l’impacte del turisme. Es tracta de 21 desperfectes, perquè els relats d’aquest recull trenquen els motlles del que se suposa que ha de ser un conte i ho fan amb un to divertit i irreverent. De lectura àgil i saborosa, la primera obra de Pujadas deixa amb ganes de més. Per no perdre cap detall, parlem amb l’autora i ens endinsem de nou als seus relats per reflexionar sobre algunes de les principals qüestions que s’hi plantegen. 


Per què Els desperfectes com a títol?
El primer conte del recull es diu Els desperfectes, però en realitat el títol del llibre no apel·la a aquest conte concret. M’agradava el contrast entre la idea del desperfecte, que és com una cosa poc greu i el que els hi passa als personatges d’aquests contes, que són coses molt bèsties. A la majoria els passen coses grosses i ells reaccionen de maneres poc habituals; m’interessava aquest desencaixament entre el que els hi passa i la manera com s’ho prenen. A més, a nivell formal m’atreia la idea de fer contes amb desperfectes. En el sentit que no acaben de casar amb el cànon del que “hauria de ser” un bon conte.

Com és que has escollit el format conte?
És el que m’ha vingut de gust explorar i , ara mateix, és el format amb què m’he sentit més còmode. També és cert que comparat amb la novel·la, el conte dóna més marge per explorar formalment el gènere. A més, a mi això de crear trames immenses o amb molts personatges em sembla molt complicat. No crec que el conte sigui un gènere menor, però és diferent, has d’explorar molt més el tema de la condensació. És l’art de triar bé: mentre que a la novel·la pots esplaiar-te tranquil·lament, en un conte si has de posar una descripció has de saber perquè l’estàs posant en aquell moment i què estàs generant. 

“L’humor és el més important, sempre”, sentencia un dels contes. I la veritat és que en aquests relats s’hi parla molt de mort, però sovint des de l’humor. Què permet això?
La majoria de contes tenen un nivell d’humor negre elevat i, precisament, crec que aquells amb més humor són els que toquen temes més escabrosos, sobretot la mort. Al cap i a la fi, la mort és un tema natural però no el tenim gens naturalitzat i, per tant, parlar-ne pot generar resistències o un cert tabú. Al final, l’humor negre és una estratègia per acostar-te a temes complicats; perquè depèn de com, acostar-t’hi de manera molt afectada pot generar més rebuig. Enriure’t de les coses és una manera de portar-les al teu nivell, rebaixar-les i dessacralitzar-les. 


L’humor negre és una estratègia per acostar-te a temes complicats; perquè depèn de com, acostar-t’hi de manera molt afectada pot generar més rebuig. Enriure’t de les coses és una manera de portar-les al teu nivell, rebaixar-les i dessacralitzar-les


La fantasia i l’absurditat també són clau en aquests contes. Quins referents t’han inspirat en això?
En aquest sentit, els dos autors escollits pels epígrafs de l’inici també són una declaració d’intencions. Per una banda, Lydia Davis és una autora que ha jugat moltíssim amb la forma i que a mi m’ha demostrat que amb els contes pots fer el que doni la gana. Per altra banda, Saunders té un acostament a la mort molt original i festiu, encara que després parli de coses serioses. Et fa riure però alhora tracta temes que et toquen profundament. I també hi ha altres referents, com Antologia d'Spoon River, d’Edgar Lee Masters; un llibre de poesia que està plantejat com si tot fossin epitafis d’un cementiri, a través dels quals els personatges d’aquest poble expliquen la seva història. O també, tirant més cap aquí, hi ha un punt de Pere Calders, que ha fet molts contes en què parla de la mort i genera escenes molt absurdes.

Gran part dels contes comparteixen un mateix to, però alhora exploren formats molt diversos. N’hi ha que segueixen una estructura tradicional, però d’altres com No va passar: una recopilació obren noves possibilitats. Tenies ganes d’experimentar?
Sí, tot i que no tenia ganes d’experimentar per experimentar, que fos completament gratuït. El que tenia clar és que no volia sentir-me obligada a seguir l’estructura de plantejament, nus i desenllaç. En aquest sentit, crec que tenir temps i poder reescriure m’ha anat molt bé. Per exemple, el conte de La Malparida està redactat a partir de paràgrafs acompanyats d’un titolet; en comptes de seguir una narrativa lineal és com si fossin fotografies concretes.

Ja el vas pensar així?
Doncs al principi aquest relat el tenia escrit d’una forma completament tradicional. Però com que explora la idea que la mort apareix i desapareix, em va semblar interessant jugar amb un format com de fotografia, perquè semblava com jugar a fet i amagar. Així la forma acompanyava. Sovint ha sigut a posteriori que he pensat les formes que podien funcionar millor. Qui sap, si hagués tingut un any més potser encara hauria canviat més coses.

Als contes del recull també hi apareixen temes molt propis de la vida contemporània, alguns en clau generacional, com ara la idea d’èxit o les angoixes respecte la maternitat. Són temes que et toquen?
Hi ha temes que mentre escrivia els contes ja els tenia en ment, com per exemple la qüestió de la mort. Però n’hi ha d’altres que han anat sorgint a poc a poc. Al final, per més que no sigui autoficció, escrivim des d’on estem i, llavors, hi ha temes que apareixen de manera més inconscient. Per exemple, en el tema de l’èxit no hi vaig pensar expressament, però al final apareix bastant perquè forma part de la nostra generació. Tampoc havia pensat molt en el tema de la maternitat. Suposo que als contes més contemporanis acaben sorgint aquestes qüestions perquè, al cap i a la fi, són el que ens preocupa.


No tenia ganes d’experimentar per experimentar, que fos completament gratuït. El que tenia clar és que no volia sentir-me obligada a seguir l’estructura de plantejament, nus i desenllaç.


Als relats també és important el paper de l’atzar. Com vivim el fet de no tenir control sobre la nostra vida?
Crec que davant d’aquesta realitat hi ha dues postures. Una és acceptar que no tenim control sobre la vida i que tot és atzar. Aquesta actitud és el conte de No va passar: una recopilació; que és una llista de situacions que no s’han donat perquè un detall minúscul ho ha impedit. L’altra postura, en canvi, és decidir que aquest caos és massa complicat de gestionar, i, llavors, inventar-te altres creences. Aquesta seria l’actitud al conte de Els homenets verds; on hi ha tot de criaturetes divines que et col·loquen senyals perquè vegis què has de fer.

(...)
La veritat és que assumir que no tenim cap mena de control és complicat; la idea té un punt alliberador però és una putada. Jo com a mínim tinc molta il·lusió de control, gairebé de pensament màgic: no tens cap mena de poder sobre la situació, però de vegades penses que si actues d’una determinada manera tot sortirà bé. Al final, amb això estàs més tranquil i tampoc no hi ha cap mal. És un tema amb què cadascú hi brega com pot.

Al llarg del recull hi ha una presència recurrent: el menjar. Què simbolitza?
El menjar està construït sobretot en oposició a la mort. A la presentació del llibre que vam fer a la Llibreria Documenta, la Júlia Bacardit va dir que el menjar era un antídot contra la mort i té molta raó. Sobretot als contes més fúnebres, cada vegada que algú se salva de morir, els personatges ho celebren i mengen. Un banquet col·lectiu o un bon àpat són antídots contra la por que pot fer la mort. Crec que això és una cosa molt pròpia de la nostra cultura, on la idea de compartir un àpat, ser molta gent i fer una sobretaula llarga és símbol de la bona vida. Aquesta voluntat festiva dels personatges en contraposició a les amenaces de la mort em semblava que funcionava bé i que, alhora, donava un punt més festiu als relats. Molta gent comenta que els contes són molt foscos i, si bé en part és cert, crec que també hi ha molta voluntat de vida. I en això el menjar té un paper molt important.

L’últim conte reflexiona sobre el fet mateix d’escriure i de publicar.
Pots passar-te molts anys escrivint i que el llibre on has posat tota la teva energia et surti fatal. En canvi, potser hi ha un altre que l’has escrit en un moment i rep unes crítiques meravelloses. De fet, al conte moltes de les crítiques que se li fan al personatge de l’autora són antagòniques; el mateix llibre uns el consideren brillant i els altres el consideren horrible. Al final, la figura de l’escriptor es valora molt des de fora. És l’exterior qui, primer de tot, dicta si ets escriptor o no; perquè només t’hi “converteixes” si publiques. I després és també l’exterior qui valora si ets bo o no.

Què implica aquest pes de la crítica externa?
El relat parla d’una dona que ha escrit sis llibres que han tingut crítiques molt diverses i vendes molt diferents, n’hi ha que han funcionat molt bé i n’hi ha que no. Però al final, qui fa la retrospectiva és una persona qualsevol d’internet i la veu de l'escriptora no s'escolta. Només es recull el que la gent ha dit d’ella, el punt extern; que tan et pot pujar amunt molt ràpid injustament com baixar-te avall molt ràpid també de manera injusta. Tot té un punt una mica subjectiu i, de vegades, una mica arbitrari.


Per què és important la literatura a les nostres vides?
La ficció és molt important; crec molt fermament en el poder de la imaginació, d’inventar-te coses que no tinguin cap sentit. Personalment és una cosa que em genera molta alegria. Al final, és difícil parlar de la importància de la literatura; no és una cosa estrictament “útil”, però és que no crec que ho hagi de ser. Precisament aquesta és la gràcia. A mi la literatura m’ha apropat a altres maneres de veure el món. Al llarg de la nostra vida assumim uns relats i unes idees que la literatura ens pot trencar i qüestionar, obrint-nos les portes a altres maneres d’entendre les coses. Això és molt important. Però més enllà d’això, la literatura per si sola, encara que no sigui una cosa estrictament “útil”, ens proporciona plaer i això en sí també és important.

Per últim, explica tres autors que t'han marcat.

 
— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —