La ingovernable Itàlia ha tingut sis primers ministres en els últims deu anys. Res nou sota el sol, si no fos perquè des de fa un any, la figura de Mario Draghi —un tecnòcrata independent que va presidir el Banc Central d'Itàlia i el Banc Central Europeu— al capdavant de l’executiu, semblava donar al país l’estabilitat política que tant li costa trobar. Això ha topat, però, amb el final de mandat de Sergio Matarella, president d’Itàlia, el cap de l’estat, perquè molts veuen Draghi com l’indicat per succeir-lo durant els propers set anys.

Precisament el seu paper de polític tècnic, allunyat de la batalla partidista, escauria al càrrec, que a diferència d’altres països de l’entorn té un paper rellevant més enllà de la representació institucional, i se suposa neutral i garant d’una estabilitat que al govern és difícil d’assolir. De fet, entre d'altres funcions, juga un paper d’àrbitre i mediador en l’arena política, proposa primers ministres, i convoca eleccions. Però que Draghi assumís la presidència de la República italiana implicaria alhora deixar el govern, de nou, en mans del destí de la política italiana: o nou primer ministre, o eleccions.

Recompte avui al parlament en la que ha estat la quarta votació (fallida). Foto: EFE

Però res fa pensar que el camí de Draghi fins a ocupar el Palau del Quirinale —seu de la presidència italiana— sigui fàcil. De fet, la ingovernabilitat marca Itàlia s’ha instal·lat també en les votacions que s’estan celebrant per escollir el nou president. Aquesta setmana els partits semblen encallats en les negociacions, i les votacions —que ja s'han celebrat quatre vegades— no encenen encara la fumata blanca.

A les travesses i negociacions no és només Draghi, que també desperta recels, qui apareix com la figura assenyalada. Matteo Renzi, que també va ser primer ministre, és una altra de les possibles figures de consens. El líder d’Itàlia Viva, un partit cada cop més minoritari, podria ser la bisagra que unís els partits de dreta i esquerra de l’arc parlamentari italià.

El retorn de Berlusconi

Entre els altres noms que s’havien autoproposat s'hi troba el populista Silvio Berlusconi, de 85 anys, també ex primer ministre, i propietari de Mediaset. El seu nom significa de tot menys consens —tan sols la ultradreta hagués pogut validar la seva figura—, i ell mateix va descartar-se també, pocs dies abans de l'inici de les votacions.

El rècord de votacions: setze

Per ser elegit cap d’estat es necessiten dues terceres parts dels “grans electors” —diputats estatals i regionals— en les tres primeres votacions; o la majoria absoluta —el 50% més un dels vots— a partir de la quarta, que és l’escenari actual.

Però per exemplificar com de lluny està Itàlia encara de tenir un nou president, tan sols cal mirar els resultats d’aquest dijous. La persona més votada és Mattarella, que revalidaria el càrrec, i va obtenir només 166 dels 505 vots necessaris. Elisabetta Belloni, diplomàtica i cap dels serveis secrets italians, sona ara com a candidata de consens.

Queda encara camí per recórrer i temps per l'acord, però si el blogueig persisteix podria batre's el rècord d'Oscar Luigi Scalfaro, que l'any 1992 va necessitar 16 votacions.