- entrevistes -
Foto promocional Izaro
Per Judit Tomás
Publicat el 17 d’abril 2021

Izaro Andrés (Mallabia, 1993) es defineix com una persona somiadora, que de cop i volta la música va creuar-se pel seu camí i ja són tres discos sota el braç. om va ser el seu àlbum debut el 2016, amb cançons tan personals com 'Eider' o 'Tu escala de grises'. Dos anys després donava a llum eason, amb el qual es va consagrar com una de les cantants més importants dins del panorama euskaldun actual. I ara fa uns mesos que gira amb Limones en Invierno, l'última creació.

La cantant basca tocarà demà a Barcelona a la Sala Barts en el marc d’EllESmusic, un cicle de propostes musicals per visibilitzar la bretxa de gènere a l’àmbit tecnològic i que està organitzat per Houston Party amb la col·laboració de Digitalfems.

El Diari de Barcelona ha pogut parlar amb ella sobre les expectatives que estaven posades en el 2020, sobre el futur, l’euskera i moltes coses més.



Izaro ha creat el seu propi 'universo limón' 

Per als despistats que encara no et coneguin: qui és Izaro?
A vegades és molt difícil autodefinir-se (riu), però suposo que soc una persona molt somiadora, amb molta il·lusió i imaginació, i que es va creuar amb la música pel camí. Mai havia estudiat música jo, però quan estava a la universitat la música em va trobar, o la vaig trobar jo a ella. I vaig començar a fer cançons i em vaig adonar que volia viure fent això.

El teu últim disc, Limones en Invierno, va sortir just abans del confinament, la qual cosa va provocar que la gira hagués de ser ajornada fins a tres vegades. Com ho vas viure?
Nosaltres, com a projecte —ja que darrere d’Izaro hi ha una xarxa importantíssima de gent treballant i que a vegades des de fora costa veure—, havíem dissenyat 2020 perquè fos un any decisiu. Teníem una gira molt important aquí a Euskal Herria, però també volíem fer un gran salt a l’àmbit estatal. Fins i tot jo, que mai havia estat de festivals, per fi m'havia embravit i vaig dir que sí a un munt de festivals, a banda de la gira llatinoamericana que teníem tancada, una petita gira europea que teníem al cap… Per a mi, 2020 era l'any de l'aposta i quan va arribar la Covid va caure tot. Hem intentat fer supervivència d'enguany i segueixo una mica de dol amb ell, amb el 2020 que podia haver estat i no va ser, i potser mai no serà.


"Amb tot això de la pandèmia viatgem de teatre en teatre i, com més bonic siguin, més bonic haurà estat el nostre viatge"


Amb quina mentalitat us enfronteu a tot el que està per arribar?
Segueixo amb moltes ganes de fer concerts fora d'Euskal Herria, encara que amb les restriccions és molt complicat. Ara m'adono que la gent comprant entrades són el nostre combustible i que sense això no podem funcionar. Necessitem girar i crec que la gent necessita escoltar música, veure cultura, fer coses… Intentem mantenir l'equip amb una salut mental equilibrada. Jo estic emocionada i molt nerviosa alhora, pel fet que sigui tan difícil fer-ho, però ens queda la fe.

Fa uns dies vas pujar un post a Instagram parlant justament d'aquest any que podia haver estat i no va ser. Què has après de tota aquesta situació?
He après que moltes vegades tot el que es dissenya al voltant d'un escenari perd el focus i es dissenya únicament per i per al públic, oblidant-nos de nosaltres. El públic per a mi és un factor superactiu en els concerts; depèn de com sigui el públic, el concert serà d'una manera o d'una altra. L'energia és bidireccional, però ara aprecio més i em centro més a cantar per a mi, mirar a la meva banda més que abans, tocar amb ells… Que sigui el públic el que entri en la nostra dinàmica de grup i no sols sortir-ne nosaltres. Això m'agrada haver-ho reafirmat.


Un exemple d'aquestes dinàmiques de grup serien els ‘acústics especials’ que estàs fent últimament?
Exacte, en aquests acústics especials tenim marge, per exemple, per a tocar una cançó que vulguem cantar just aquest dia —que igual no està en el nostre setlist normal—, o poder fer versions de les nostres pròpies cançons de manera estranya o, fins i tot, tocar en una posició diferent, des de darrere i no com a front woman… Intento fer coses per al meu equip, perquè sé que sense ells no estaria avui aquí. Tinc molt clar que sola no es pot i procuro no oblidar-me d'homenatjar constantment el seu treball. Han estat la meva xarxa salvavides durant aquest temps.

Has sentit suport en l’àmbit cultural?
En general, la cultura en aquest país no és un sector ben cuidat. És més, és un sector bastant precari. No s'aprecia la cultura, així com en altres països s'aprecia bastant més. Tampoc ha estat qüestió de dir: “La cultura està malament i abans estava súperbé”. Abans també estava malament, però ara ha sortit a relluir tota la precarietat.

I del públic?
Ha estat difícil fer entendre, en general, a la gent les diferents realitats que hem viscut dins de la pandèmia. És per això que ara intento sortir als concerts amb empatia, tenint sempre al cap que cada persona ha viscut una pròpia pandèmia i que cal tenir sensibilitat de no ferir els altres, que potser ho han passat pitjor que tu. Però és cert que el públic està més conscienciat en comprar entrades. Per exemple, hi ha gent que per al concert de Barcelona m'ha escrit dient que no podran venir per les noves restriccions, però que no retornaran l'entrada perquè creuen en el nostre projecte. Em fa pena que no puguin venir, però em sembla un gest molt bonic i que per a nosaltres és molt important.


"Tinc molt clar que sola no es pot i procuro no oblidar-me d'homenatjar constantment el treball del meu equip"


Com deies, demà toques a Barcelona, a la Sala Barts. Havies tocat abans aquí?
Sí, a Barcelona ja havíem tocat. El que és novetat aquesta vegada és tocar en una sala gran. La Sala Barts a més és bonica, imponent… Això em fa especial il·lusió, perquè amb tot això de la pandèmia viatgem de teatre en teatre i, com més bonic siguin, més bonic haurà estat el nostre viatge. Hi anirem gairebé tot l'equip, farem aquest esforç, i tocarem amb tota la nostra ànima per als que vinguin i també per als seients que no han pogut venir.

'Tiempo Ausente' és una cançó que vas treure durant el confinament. Ara quan l’escoltes, et trasllada a aquells dies i a aquell estat d’ànim o significa una cosa completament diferent?
Em porta totalment al moment en el qual la vaig escriure. A més, vam gravar el videoclip a casa amb el meu mòbil, la meva parella em va ajudar i va ser una aventura superboja perquè cap dels dos som gravadors de vídeo ni res. Vaig fer el guió i li enviava tot en brut a un company meu i ell va fer el vídeo a casa seva. Va ser bonic fer un treball compartit estant lluny.


L’escoltarem aquest diumenge?
En els primers concerts que vam donar després del confinament sí que la vam tocar, però ja no. Quan l'escolto, la sensació continua sent més dolorosa que plaent. Arribarà el dia que m'atreveixi a tocar-la en un concert, però ara mateix no puc.

Per altra banda, vas estar nominada en els Premios Odeón, vas guanyar un Más Músicas… Sents que amb aquest últim disc la teva música ha estat més valorada fora d'Euskal Herria? Ha arribat a un major públic?
Sí, ho he notat un munt. Aquestes nominacions signifiquen que hi ha gent en la indústria en l’àmbit estatal que ha arribat al meu treball i l'escolta a la mateixa alçada que altres CD estatals. Era una mica el meu objectiu amb aquest disc: parlar de tu a tu amb projectes estatals. A vegades és difícil ser reconegut quan vens d'un altre idioma o des de la perifèria i no de Madrid. Volíem fer aquesta aposta i la veritat és que hagués quallat més si no hi hagués hagut una pandèmia, això segur. Ara estic fent el camí més lentament, però fent-lo al cap i a la fi.


"Em fa molta il·lusió que el basc ja estigui fent-se al paladar sonor de la gent que no el parla. És bonic veure la gent sentir en un idioma que no és el seu"


A més, resulta molt curiós com les teves lletres en basc són capaces de transmetre tant, encara que el públic no les entengui.
És curiós, veritat? Per exemple, escoltem molta música en anglès i considero que gran quantitat de lletra no l’entenem del tot, però sí que tenim facilitat per a sentir cançons en anglès. Ens costa més escoltar altres idiomes. Jo, en aquests últims dos anys he escoltat molta música en altres idiomes per un programa de ràdio amb el qual col·laboro a Gaztea. Al final és tot una qüestió de fer el paladar i suposo que l'oïda és com el paladar, s'aprèn a menjar i s'aprèn a escoltar. Em fa molta il·lusió que el basc ja estigui fent-se al paladar sonor de la gent que no el parla. Sempre intento traduir les lletres i pujar-les a la web, perquè a mi també m'agrada molt entendre les lletres dels altres, ja que jo paro molta atenció quan escric les meves. És bonic veure la gent sentir en un idioma que no és el seu.

Ara per ara, teniu plans i objectius a llarg termini o us baseu a fer gires a curt termini per a assegurar-les?
Estem fent una mica les dues coses. Tenim diversos plans a llarg termini per a veure quin qualla i procurant ser bastant flexibles. Just l'altre dia una amiga em va dir que l'escriptor Eduardo Galeano deia que la utopia és com l'horitzó que, cada vegada que tu fas dos passos cap a ell, l'horitzó en dona dos cap endarrere. I si tu en dones quatre, l'horitzó s'allunya quatre. I algú li preguntava: llavors, perquè serveix? I li va contestar: per a caminar. Doncs això és el que estem fent nosaltres, continuem fent plans a llarg termini per a poder continuar caminant.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —