A la cruïlla entre l’Avinguda Diagonal i el Passeig Sant Joan, s’alça un monument en honor a Jacint Verdaguer. Icona de la catalanitat, aquells a qui es va enfrontar durant els últims compassos de la seva vida, acabaren per construir un monument que havia d’eternitzar la seva obra. Ens endinsem en una construcció i una personalitat plena de conflictes que va ser entronitzada tant per la democràcia com pel franquisme.

“El cas Verdaguer”

El 10 de juny de l’any 1902 va morir el poeta i mossèn, Jacint Verdaguer, autor i símbol de la Renaixença catalana. Una multitud de gent va acompanyar el fèretre fins al cementiri de Montjuïc, on va ser enterrat i on roman avui en dia. Des dels estrats dirigents es van dur a terme compareixences per homenatjar el poeta. Però quelcom més s’havia de fer. Des de la Diputació de Barcelona, explica l’historiador Ricard Vinyes a l’article La metàfora de bronze (Avenç, 2002), es va promoure la monumentalització de “les qualitats literàries i patriòtiques de Verdaguer”. 

Processó del fèretre de Jacint Verdaguer per la ciutat de Barcelona - Imatge de Wikimedia Commons

Popularment, però, la concepció que es tenia de mossèn Cinto era una altra. L’autor era un símbol d’oposició a l’autoritat. La seva expulsió de l’ofici per les seves pràctiques exorcistes, havia esperonat el poeta a denunciar públicament les classes dirigents. Un enfrontament dialèctic que es va entendre com un conflicte de classe per la denúncia de Verdaguer als membres dels estrats benestants. Malgrat ser mossèn, va prevaldre en la memòria col·lectiva la figura combativa del poeta. Una postura que no compartia ni de bon grat part la burgesia barcelonina.

Aleshores Barcelona vivia un període convuls políticament. Aquell mateix any, la vaga general havia deixat 12 morts i centenars de ferits. Amb tot, el torn entre els partits liberals i conservadors feia prevaldre un sistema polític podrit i viciat. El debat sobre allò que havia de mostrar el monument a Jacint Verdaguer, explica Vinyes a l'article, va acabar per convertir-se en un conflicte entre "els poderosos i els humils".

El quadre 'La càrrega', fet per Ramon Casas i Carbó, retrata les conseqüències de la vaga general de 1902 - Imatge de Wikimedia Commons

Construcció del monument

El 1912 es va convocar el concurs per a la construcció del monument que acabaria per concedir-se a l’arquitecte Josep Maria Pericàs i l’escultor Joan Borrell i Nicolau. El disseny incloïa una escultura del poeta feta de bronze, situada al damunt d’una columna de 20 metres d’alçada i una balustrada de pedra que la rodejava. Tres figures al·legòriques a la poesia èpica, mística i popular, coronaven l’estructura. Els relleus de l’estructura van ser a càrrec dels germans Miquel i Llucià Oslé. El monument, a més, es va decidir construir a Barcelona, desestimant la proposta de Joan Maragall de posar-lo a la carena d’una muntanya per apropar la imatge del poeta a un dels escenaris més típics de la seva obra. 

El monument a Jacint Verdaguer als anys 20 - Imatge de Josep Salvany i Blanch

La primera pedra es va col·locar el 1916. El monument però, no es va acabar fins al 1924. Les causes, assenyala Vinyes a La metàfora de Bronze, es deuen a diverses qüestions: irregularitats laborals amb els picapedrers, l’endarreriment dels terminis d’entrega dels germans Oslé i l’arquitecte, J. M. Pericàs, que es va desentendre de les obres. L’esclat de la Primera Guerra Mundial va estroncar els pressupostos, a més d’encarir el preu dels materials i condicionar-se l’adquisició del bronze per l’estàtua. 

La col·locació de la primera pedra - Imatge de Wikimedia Commons

Tantes complicacions indicaven, segons apunta Vinyes, la poca intencionalitat de les classes dirigents d'enaltir la figura d’un poeta del qual en predominava una imatge de conflicte amb l’autoritat. Iniciada ja la dictadura de Primo de Rivera, la construcció del monument es va enllestir. El règim es va fer càrrec d’acabar de pagar els pressupostos que s’havien excedit en més de 70.000 pessetes de la xifra inicial (150.000). El poeta, que havia simbolitzat la irrupció cultural del catalanisme, ara vestia de rojigualda.

“A Mossèn J. Verdaguer: els seus”

Embolcallada de banderes espanyoles, l'estàtua es va mostrar davant la mirada atenta de gorres militars. El monarca Alfons XIII també pul·lulava per allà. El general Primo de Rivera, que parlava en nom del rei, va entonar un discurs que batejava Verdaguer com a “gloria de la raza española”. Al cementiri de Montjuïc, un grup de persones al capdavant dels quals s’hi trobava Àngel Guimerà, va fer una ofrena floral en honor al poeta que deia: “A Mn. J. Verdaguer: els seus”.

Tomba de Jacint Verdaguer al cementiri de Montjuïc - Imatge de Wikimedia Commons

Dotze anys endavant en el temps, la República vivia l’inici de la fi. Dos dies després de l'esclat de la Guerra Civil, el 19 de juliol del 1936, Barcelona va fer asseure l’aixecament militar. L’esperit revolucionari tenyia la societat civil i, tal com apunta Vinyes a l’escrit, una febre iconoclasta es va estendre per tot el país. Emperò, de tots els monuments a religiosos que es van enderrocar, un va romandre dret: el de Jacint Verdaguer. Les raons són difuses, però molts dits apunten que, malgrat ser un religiós, la memòria combativa de Verdaguer mantenia viva la seva oposició a les elits. Des del web Monuments Commemoratius de Catalunya també es puntualitza la dificultat que suposava enderrocar un monument tan alt.

Un poeta per al règim

Amb el franquisme, la figura de Verdaguer va ser segrestada. Així ho vaticinava l’estudi de la Fundació Jacint Verdaguer que, el 2021, mostrava la utilització de la figura de l’autor en favor dels interessos de la dictadura. Per commemorar el centenari del naixement de Verdaguer, el franquisme va matisar que “calia reinterpretar l’home i la seva obra, assimilar-lo i adaptar-lo convenientment als argumentaris oficials”, segons expressa l’exposició de la investigació. 

Bitllet del 1971 de 500 pessetes amb el rostre de Jacint Verdaguer - Imatge de Wikimedia Commons

"Fer-lo poeta espanyol i convertir-lo en una eina clau per atraure al seu projecte catalanistes conservadors d’abans de la guerra“ va ser l’objectiu principal del règim. L’abast de la reivindicació de la figura del poeta va contemplar la sotana i que “en la lengua de Cataluña se puede dar mucha gloria a España y que en catalán se puede predicar un recio y generoso españolismo”. Altre cop, un poeta que havia exemplificat la catalanitat, va passar a formar part de l’imaginari dictatorial fins a la seva fi.  

Impertèrrit

El monument a Mossèn Jacint Verdaguer ha resistit la febre de la iconoclàstia, dos cops d’estat i nombroses reinterpretacions. El constructe, però, s’ha mantingut altiu i no ha patit, malgrat tot, gaires desperfectes. Tan sols va ser intervinguda un cop el 1987 quan Josep Miquel Casanova en va restaurar els relleus dels germans Oslé. En l’actualitat, unes obres rodegen l’estructura que s’ha constituït en una rotonda. Amb tot, Verdaguer segueix atalaiant el Passeig Sant Joan. 

El debat entorn la monumentalització del poeta ja no ens és tan present. Així i tot, la presència del poeta i la seva obra és ben viva arreu de Barcelona. Parades de metro, concursos, escoles, instituts, biblioteques, poliesportius, carrers... són espais que porten el seu nom i, de manera directa o indirecta, insereixen en el nostre ideari col·lectiu la seva presència. Verdaguer, una figura per tot. 

Com arribar-hi

Es troba a 2 minuts de la parada de metro Verdaguer de la L4.  

Direcció: Plaça de Mossèn Jacint Verdaguer, s/n, 08009 Barcelona

Districte: Eixample

Població: Barcelona