Jesús Rodríguez (Santa Coloma de Gramenet, 1974), conegut amb el nom de ploma d’Albert Martínez i meteoròleg de formació, va entrar en contacte amb el món de la comunicació a través de la seva implicació en el moviment okupa. “Teníem mala relació amb els periodistes, crèiem que només donaven una versió dels fets, que només consultaven les fonts policials”, explica.

D’aquella frustració, entre els companys de militància va sorgir la idea d’elaborar mitjans de comunicació “que donessin veu als moviments socials”. A poc a poc, i després de diverses publicacions que van succeir aquesta idea, el 2005 naixia La Directa, el mitjà català que defensa el periodisme com una eina de transformació social.

Tot i la seva arribada “accidental” al món del periodisme i malgrat les traves que s’ha trobat en l’exercici de la seva pràctica professional, que el van portar a estar imputat per la causa de Tsunami Democràtic i a marxar a l’exili l’abril de 2024, Rodríguez assegura que avui dia no es veu fent “una altra cosa”. “El periodisme té la capacitat de transformar la societat, de funcionar com a mecanisme reparador de certes injustícies”, afirma amb convicció. 

Així, el periodista de La Directa i autor d’alguns dels reportatges més paradigmàtics d’aquest mitjà cooperatiu —com el falsejament de dades d’audiències i visitants de la Copa Amèrica, els casos d’infiltracions policials als moviments socials dels Països Catalans o algunes de les irregularitats al voltant del controvertit projecte del Hard Rock— ens obre les portes de la Comunal del barri de Sants per parlar de la repressió, els silencis del Col·legi de Periodistes i la línia que separa (o uneix) l’activisme i el periodisme.

Entres en contacte amb el món del periodisme a través de la teva experiència en la militància del moviment okupa. Com es pot compaginar periodisme i activisme? 
Tots els periodistes són activistes, dir que no és una fal·làcia absoluta perquè tota redacció està plena d'activistes. N’hi ha molts a La Vanguardia, per exemple. I no només a la redacció, sinó a la mateixa direcció: el senyor Conde de Godó és un activista de la comunicació. Però tenim una construcció mental del que és un activista molt esbiaixada i, al cap i a la fi, tothom té una posició en relació al model de societat, econòmic, de repartiment de la riquesa i, evidentment, la comunicació és un camp de batalla.

“El senyor Conde de Godó és un activista de la comunicació”

A La Directa parleu de “periodisme per a la transformació social”.
En els temes que publiquem i en el fet de voler visibilitzar certes fonts hi ha una posició editorial. Nosaltres seleccionem de què parlem i com parlem, però això no va en detriment del rigor i la contrastació. La nostra mirada és sempre la d’intentar fer un equilibri de què està apareixent sobre aquella informació en la majoria dels mitjans, i si pensem que hi ha una part que s'està ocultant, hi donem més pes. Ara, sempre contactem amb tots els actors involucrats i el rigor sempre hi ha de ser. Malgrat que hi hagi la posició política de voler ajudar a transformar la societat, responem a aquest criteri. 

Tot i això, hi ha límits? Per exemple, formar part d'una formació política és compaginable amb ser periodista? 
Nosaltres tenim un llibre d'estil que recull uns “codis de comportament” per a l’equip. Quan algú que ha estat a La Directa o que hi forma part s'ha incorporat en candidatures o càrrecs electes, ha deixat el mitjà. I, si de cas, com va passar amb David Fernández, un temps després d'haver deixat el càrrec es tornen a incorporar com a columnistes. S'ha de mantenir una distància, però bé, també és difícil perquè aquest criteri l'hem aplicat a càrrecs electes o persones que anaven en llistes, però si algú és militant de candidatures o organitzacions és més difícil de fiscalitzar-ho.

En diverses ocasions has explicat que vas marxar a l'exili perquè no confiaves que tinguessis un judici just. Més endavant es va aprovar l’amnistia, però els exiliats vau poder deixar enrere l’exili no perquè se us apliqués la llei, sinó per un error processal. 
No m'he cregut mai que la raó de l'arxivament de la causa fos un error processal, va ser l'explicació pública que es va fer en aquell moment per part de les autoritats judicials. Però tractant-se d’un procediment que havia arrencat tants anys enrere, que tenia actuacions del tot inexplicables i vulneradores de drets fonamentals, que en un moment donat, dos dies abans que s'hagués de decidir si s'enviava el Tribunal de Justícia de la Unió Europea a la causa, de cop i volta s'arxivés… 

Quines creus que van ser les causes?
Sempre he cregut que aquí hi ha hagut raons de les quals no coneixem el detall, però que tenen a veure amb la situació política del moment: el Partit Socialista necessitava el suport d'ERC tant per mantenir la governabilitat en l'Estat com per nomenar Salvador Illa com a president de la Generalitat. Crec que aquí es van moure fils a través de sectors de la judicatura que són més propers al partit socialista. Però no en tinc cap prova.

“Per l’arxivament de la causa de Tsunami hi ha hagut raons [...] que tenen a veure amb la situació política del moment”

La via del Tribunal Suprem no era una opció? 
El Tribunal Suprem havia dit per activa i per passiva, i ho havia demostrat, que no aplicaria l'amnistia en pràcticament cap dels supòsits que es contemplaven en la causa del Tsunami. Per tant, ja sabíem que l'amnistia no s'aplicaria per la via del Tribunal Suprem un cop fos recorreguda la decisió que prengués l'Audiència Nacional. L'única via possible per tancar aquell procediment era la via de l'error processal a través de la sala d'apel·lacions de l'Audiència Nacional, que és el que va passar. No era per quina raó es tancava, com per quins eren els actors judicials que podien fer-ho. 

Se t'imputa en la causa de Tsunami Democràtic després d'iniciar les investigacions pels casos d'infiltracions policials als PPCC. Creus que hi ha una relació causal? 
Seria especular. Des de fora, hi ha molta gent que ho veu així. Però llegint la causa judicial en detall, crec que jo era un simple instrument per imputar Carles Puigdemont. A la causa s'incorporen dos missatges meus a Josep Lluís Alay, on parlem sobre les mobilitzacions que hi haurà a la tardor del 19 i ell reenvia aquests missatges a Puigdemont, suposadament, perquè sempre ha negat que els reenviés. És clar que aquells missatges es fan servir per dir que Puigdemont sabia que hi hauria una sèrie de manifestacions i que no va fer res per impedir-les, i per això l'imputen.

Roda de premsa del grup de suport de Jesús Rodríguez on van fer públic que el periodista havia marxat a l'exili. Bernat Vilaró (ACN)

En una entrevista a Vilaweb, posaves sobre la taula que “no hi ha estructures del país prou transversals i prou sòlides que enviïn un missatge clar a qualsevol activista perquè sàpiga que si pren la decisió d'exiliar-se, ho pot fer”. 
Quan marxes a l’exili, hi ha tota una sèrie de qüestions administratives que o tens un acompanyament o plantejar-te anar a l'exili és una quimera per a un activista qualsevol. El mateix amb els recursos econòmics. Això és resultat d’una mancança d'estructures, que es van pensar el 2017 més per a líders polítics o càrrecs electes que no per a un activista o per a un periodista com jo. Vam tenir la sensació que a l’Associació Catalana pels Drets Civils (ACDC) hi havia un problema d'agilitat, d'entendre que quan una persona marxa a l'exili necessita l'ajut en el moment que marxa.

El Col·legi de Periodistes mai es va pronunciar sobre el teu cas. Has expressat que t'ha dolgut el seu silenci, tanmateix, no és la primera vegada que el gremi calla davant de situacions que has denunciat. Realment esperaves el seu suport en aquest cas?
És que és la seva obligació. Hi ha un biaix al Col·legi que té a veure amb quin mitjà de comunicació treballes. A parer meu reben molta més protecció i acompanyament les persones que treballen per mitjans de comunicació més institucionals, tant siguin públics com privats, que persones que treballen per mitjans com La Directa, que no formen part d'aquest establishment. En això el Col·legi de Periodistes s'equivoca. 

 També has lamentat que, quan vas patir una agressió policial cobrint el desallotjament del Banc Expropiat a Gràcia, no van dir res al respecte sobre el teu cas concret. Hi ha un biaix també en aquest sentit?
Al Col·legi de Periodistes hi ha una mirada excessivament institucional i de protecció del conjunt de les institucions per sobre dels drets dels ciutadans. La relació del Col·legi amb les institucions, les reunions que celebren, els acords que fan amb el Departament d'Interior o amb el Ministeri d'Interior quan hi ha hagut conflictes... Tot això fa que hi hagi més dificultat a l'hora de criticar i que hi hagi una mena de proteccionisme institucional que fa més difícil que el Col·legi critiqui actuacions de la policia, malgrat que aquestes actuacions puguin ser actuacions abusives.

“Des del Col·legi de Periodistes hi ha una mirada excessivament institucional i de protecció del conjunt de les institucions per sobre dels drets dels ciutadans”

En el judici per la lesió que vas patir al dit en el desallotjament del Banc Expropiat, dos agents que declaraven van afirmar fets falsos. Per aquest motiu vau interposar una querella per delictes d'acusació i denúncia falsa i de fals testimoni. En quina fase es troba aquest procés?
Estem esperant que la jutgessa d'instrucció decideixi si ho envia a la vista oral. Malgrat que jo guanyés el judici m'indemnitzessin, una de les coses que més ens va marcar va ser la impunitat en què els agents de la Brigada Mòbil mentien en seu judicial davant del jutge i que això no suposés cap conseqüència. Un funcionari públic no pot mentir de manera impune en seu judicial i més amb les conseqüències que podria haver tingut la seva mentida, perquè hauria pogut suposar una condemna de presó per al periodista Isidre Garcia, acusat falsament d'haver ferit un agent policia. 

Vas optar per l’exili perquè no confiaves en la imparcialitat de la justícia espanyola. En aquest cas, què esperes d'aquest procés? 
Presentem la querella perquè no pot quedar impune, no ens podem quedar impassibles veient que en una sala judicial s'està mentint i el jutge no fa res. No sé si finalment aconseguirem una condemna o enviar un missatge al conjunt d'aquestes unitats de policia que actuen en l'àmbit de l'ordre públic, però sí que sé que teníem l'obligació de fer servir totes les eines que tenim a la nostra disposició des d'un punt de vista jurídic per posar-ho sobre la taula i mediatitzar-ho. Si aconseguim una condemna, perfecte. Però més que condemna, el que busquem és que això no torni a passar.

Al mapa de la censura de Mèdia.cat, 3 de cada 10 incidents recopilats els últims 5 anys els han causat cossos policials. La policia suposa una amenaça a la llibertat de premsa en l'estat espanyol? 
Segons la meva experiència, sí. Hi ha agents d’unitats policials que suposen una amenaça per a la llibertat de premsa, perquè tenen un biaix i unes prejudicis que els porta a actuar de manera política amb relació a la seva feina. A l’estat espanyol no s'han fet enquestes, però sí que se n’han fet, per exemple, a França, i veiem com el 60% dels agents de les unitats antiavalots franceses voten el Front Nacional. Hi ha un biaix ideològic i això té un impacte en com actuen.

En el documental sobre els infiltrats, la policia nacional infiltrada a Girona, deia que hi ha agents infiltrats a tot l'estat. Continueu treballant en aquesta línia d’investigació? 
No abandonem mai les línies d'investigació. A banda dels casos publicats, ens ha arribat informació d'altres sospites, els hem investigat i només hem publicat allò contrastats per moltes vies. Per desgràcia, els reportatges dels infiltrats han generat un cert recel dins de l'activisme i això les mateixes organitzacions i espais ho hauran de treballar. Malgrat que s'acabin descobrint algunes d'aquestes infiltracions, si entren en aquesta dinàmica, l'objectiu final de la infiltració, que és la generació permanentment de la desconfiança, acaba minant els mateixos espais polítics.

“Si els moviments socials entren en la dinàmica de la desconfiança, l'objectiu final de la infiltració acaba minant els mateixos espais polítics”

Com ha estat treure a la llum tots aquests casos, entenent el sotrac emocional que suposa per les víctimes?
Ha estat un procés llarg i intens, no hem volgut publicar res fins que els entorns i les persones més properes als casos estiguessin preparades i haguessin tingut prou acompanyament per publicar-ho, perquè no es veiessin immerses en una situació d'exposició pública i revictimització. El Centre Sira ha fet informes d'impacte psicològic i psicosocial i l'avaluació de què han significat les infiltracions en la vida d’aquestes persones. Hi ha hagut molta crueltat, sobretot en els casos que havien tingut relacions sexo-afectives… Per això ho hem volgut fer tot de manera pausada. 

Una altra de les vostres línies d'investigació és la ultradreta. Fa dues setmanes aquest diari publicava que Artur Mas plantejava que s'havia de poder establir un diàleg amb Aliança Catalana. Augures una dretanització parlamentària?
L'efecte contagi té a veure sobretot amb el finançament dels partits d’extrema dreta. La hipervisibilitat que tenen els comptes de Twitter d'Aliança Catalana, per exemple, no s'explica sense entendre que s'hagi produït una decisió política per part de la direcció de Twitter per visibilitzar aquests comptes. Aquest és el canvi de paradigma més important des del meu punt de vista: han ocupat llocs de poder que decideixen què ens arriben els mòbils i això ha canviat les regles de joc absolutament. 

X (antiga Twitter) és un camp de batalla que s’ha d’abandonar? 
La fugida de X és una mica precipitada. Hem de ser conscients que la direcció de X té un posicionament ideològic molt clar i visibilitzarà tota una sèrie de continguts per sobre d'altres, però l'absència d'altres veus que ho equilibrin, encara que l'algoritme afavoreixi l'altre discurs, crec que pot acabar accelerant el procés de dretanització o ultradretanització de molts dels usuaris d'aquestes xarxes. Fins que no hi hagi alternatives reals de xarxes socials que no tinguin un algoritme tan esbiaixat cap a l'extrema dreta, marxar de manera massiva d'aquestes xarxes és una mica precipitat.

A l’extrema dreta se l’ha d’entrevistar [...], però s’ha de fer de manera fiscalitzadora”

Catalunya Ràdio i RAC1 han acabat entrevistant a Sílvia Orriols. A l’extrema dreta se li ha de donar veu? 
Sí que se l'ha d'entrevistar, però se l'ha d'entrevistar de manera fiscalitzadora i algunes de les entrevistes que se'ls fa no estan prou ben documentades sobre com es financen aquests espais, quines relacions internacionals tenen… i crec que algunes acaben esdevenint plataformes de propaganda. Són partits amb un programa polític que exclou una part de la població, que la margina o que l'estigmatitza, i, per tant, ens hi juguem molt en com entrevistem aquestes persones. Els periodistes que entrevisten líders de l'extrema dreta tenen un compromís amb la societat.