Joan Benach, investigador i catedràtic del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF, ha estat l’encarregat de dur a terme l'informe PRESME sobre precarietat laboral i salut mental, impulsat pel Ministeri de Treball i Economia Social. Benach va comparèixer recentment davant la Comissió de Sanitat del Congrés de Diputats, instant els legisladors a prioritzar els determinants socials en les polítiques de salut mental.

Alguns dels punts claus que presenta l’informe és que, com a mínim, la meitat de la població assalariada és precària. Aproximadament el 15% dels casos de depressió entre la població ocupada, i el 33,3% dels casos de depressió entre la població activa, es poden atribuir a la precarietat laboral.

Quina és la motivació principal per centrar l’informe en la precarietat laboral i la salut mental?
Vaig començar a investigar el tema de la precarietat laboral fa anys, perquè la salut té més a veure amb els factors socials que amb la biomedicina o l'atenció sanitària que amb els factors socials. Parlem de factors econòmics, factors polítics, factors culturals, etcètera.

A l’inici, fa més de vint anys, vaig començar a veure investigacions sobre la precarietat i la salut en general, però em vaig adonar que el tipus d'investigació que es feia se centrava molt en la inseguretat, que és un factor molt important, però no és l'únic factor que defineix la precarietat laboral.

Quin és l’objectiu del projecte?
L’informe és un intent de tenir una visió global, molt integral, sobre què és la precarietat, què és la salut mental, quina relació hi ha entre la precarietat laboral i la salut mental, què s'ha de fer en relació amb entendre un tema que no entenem bé i, per tant, la intenció de l’informe és tenir una idea aproximada.

Quines són les conclusions extretes?
Les claus que volem exposar són diverses: com a mínim la meitat de la població assalariada és precària, com a mínim. Sabem també que les persones amb precarietat, i això també pot incloure la gent aturada, dupliquen com a mínim els problemes de salut mental. Però, a més, també coneixem que amb major grau de precarietat, pitjor salut mental.

Quines són les professions més precaritzades?
No ho sabem ben bé perquè hauríem de tenir una fotografia, quasi diríem una pel·lícula suficient per a entendre què passa. Evidentment, en el sector periodístic és claríssim, la gent que treballa al turisme també és molt clar, les dones, incloent-hi un sector invisibilitzat com són les que treballen en l’àmbit de la neteja també, tota mena d'ocupacions, sobretot les que tenen menys suport social i sindical.

Quan pensem en aquestes persones en situacions precàries, no només hem de mirar l'ocupació, que és important, sinó la seva situació social. Per exemple: tu mires quina és la situació de precarietat lligada a la classe social, al gènere, a l'edat, etcètera, i hi ha una cosa que anomenem interseccionalitat, que vol dir que tots aquests elements estan relacionats. T'ho exemplifico: una persona que sigui migrant, de classe obrera, dona, jove, normalment el seu nivell de precarització rondarà el 80 al 90% o més. Una persona que sigui home, empresari, d'edat més madura i que no sigui migrant, potser la precarietat serà del 20%. Per tant, tot està barrejat i està interaccionat. Hem de tenir en compte aquests elements i no només l’ocupació quan estem parlant de quins són els nivells de precarietat.

A menys edat, més risc de precarització? 
Normalment, sí. La gent jove té uns nivells de precarietat més elevats. Anys enrere, quan preguntaven a la gent, certes persones que havien tingut un treball estable o més o menys protegit, li preguntaven "vostè és precari?" i ho reconeixen. Actualment, la gent jove, com que ha viscut sempre, o gairebé sempre, tota la seva vida en aquesta situació, li pregunten, si se sent insegur, i no saben què vol dir, perquè han estat insegurs tota la vida.

"La gent jove no sap què vol dir sentir-se insegur, perquè han estat insegurs tota la vida" 

Quines polítiques s'haurien de dur a terme, tenint en compte que Espanya és un dels països amb la taxa més alta de precarietat laboral? 
Si parlem de polítiques de salut, hem de parlar de dues classes. Una són les polítiques generalistes, per a tothom. És a dir, canviar una llei que afecta a tota la població com la jornada laboral o el sou mínim interprofessional. Després tens polítiques més a grups diana, grups que estan especialment en una situació delicada des del punt de vista de treball, de salut i col·lectius que estan invisibilitzats, com pot ser el sector de la neteja.

El mercat de treball, en general, és un factor estructural, perquè Espanya està totalment precaritzat i centrat cap al sector turístic. Com que el sector turístic és el que mou l'economia, això fa que sigui estacional, que hi hagi possibilitats que les persones entrin i surtin. Això no implica necessàriament que sigui un sector precari, però tendeix a ser més precari que altres països.

Des de les empreses, què es pot fer des de dins?
Bé, el primer és prendre consciència, com gairebé tot. Si una empresa no sap ben bé què és la precarietat laboral, i per molt que ho comprenguin, difícilment podran posar-hi grans solucions. Ara bé, una petita empresa no té res a veure amb una gran multinacional, són realitats són completament diferents. 

Tanmateix, és difícil que dins les empreses els dirigents s’adonin que a l’empresa s’ha de posar fi a la precarietat dels seus treballadors, a menys que hi hagi la pressió des de baix. Amb l'adhesió dels sindicats, les vagues i les protestes és com es mou el món. Així s’aconsegueixen els drets socials, s’han aconseguit els drets de les dones, els de l'ecologia, etcètera.

L’empresa fomenta aquesta precarització?
A l'empresa, el nivell de democràcia és baix, o molt baix. Consegüentment, l'empresa és un reducte on la democràcia és una cosa molt jerarquitzada, en general, molt autoritària. L’element de la democràcia dins les empreses i més enllà és capital.

A l’informe afirmeu que estem en un moment “d’epidèmia de salut mental”.
Vivim en un entorn molt hostil, com diuen els ecologistes, en un entorn que està en guerra contra la vida. Viure en un entorn que està en guerra contra la vida vol dir que estàs en una situació molt difícil, perquè resulta impossible resoldre els problemes. Una persona té un entorn i un salari baix, però a sobre, encara que tingui un entorn acceptable, té una precarietat habitacional comuna a tothom. Aquests elements de precarietat que també sumen, nosaltres els anomenem a l’informe PRESME com un conjunt de precarietat social. Hi ha una interrelació entre totes aquestes precarietats.

Quina diferència veus d’aquesta generació respecte a altres generacions?
Depèn de l'entorn en què parlem. Una cosa són la gent jove dels entorns dels països rics, l'altra la resta de països. La situació en molt bona mesura és molt diferent. Però tampoc hem d'idealitzar el passat. El passat tampoc era fàcil. El problema és que avui tenim una gran incertesa de futur. Perquè el que hi havia als anys 50 i 60, encara que un fos molt pobre, que tingués unes condicions de treball molt dolentes, tenia una certa visió d'esperança, de progrés, com es deia.

Quina és la causa d’aquesta pèrdua d’esperança?
L’esperança està trencada. Ho considero per moltes raons, però el que sembla clar és que hem perdut una mica alguna cosa d'objectius a la vida. Efectivament, molts factors lligats a la precarietat, però també lligats a factors tecnològics, ens dificulten molt tenir aquesta sensació que fem amb la nostra vida. Tenim tanta quantitat de sobreinformació que has de saber llegir.

La gent sap llegir, però no sap llegir bé. Has de saber molt bé què t'estan dient i què no t'estan dient. Per saber que no et diuen has de tenir al cap allò que tu interpretes. Per tant, aquesta visió crítica de la realitat. Si ajuntem aquestes precarietats socials en les quals vius, la manca moltes vegades d'un projecte de vida, i aquesta quantitat de soroll que hi ha, que fa que sigui tan difícil entendre què està passant, per exemple, què està passant al nostre entorn.