La història de Joan Bertrand és excepcional per partida doble. No només és un dels pocs pagesos de 25 anys del Segrià, sinó que a més és això el que l'ha portat a protagonitzar l'anunci d'Estrella Damm. 

Parlem amb ell sobre com la pel·lícula Alcarràs ha portat la pagesia a la primera línia, sobre per què hi ha pocs joves que, com ell, es volen dedicar al camp i els estereotips que els persegueixen. També es queixa dels problemes de la pagesia, que fan més difícil una feina que, de per si, ja és dura.

Expliques que per a l’anunci d'Estrella Damm buscaven un pagès de més edat, per què s’han decantat per algú jove com tu?
La directora em va dir que és perquè els joves representem el futur. "Si hem de representar el futur, fiquem algú jove". Això és el que va dir ella.

La pel·lícula Alcarràs ha tingut molt d'èxit amb una història sobre una família de pagesos del Segrià. Sents que des de llavors es valora més la teva feina?
La veritat és que no. No, no em sento més valorat. La pel·lícula, jo no l'he vista. Ara tothom li dona importància a la pagesia, però se n'acabarà oblidant. Ara parlen de pagesos, però d'aquí a quatre mesos s'hauran oblidat de nosaltres una altra vegada. Amb el pas que anem amb la política i tot, anem cap aquí, a l'oblit.

(...)
És que algú se'n recorda dels camioners, caixers de supermercat, infermers i la gent que va fer possible que el país tirés endavant durant la pandèmia? No. Tots anem ofegats, uns pels preus del combustible, altres per la inflació i uns sous de merda. El dia 3 de març hi ha una manifestació de pagesos a Lleida: sortirà al diari local i poca cosa més. Espero que la gent s'adoni que sense nosaltres no hi ha menjar, sense els sanitaris no hi ha salut, i sense els camioners i tota l'altra gent, el país no funciona. 

La imatge que es té del pagès és d’un home gran. L’anunci d’Estrella Damm canviarà la percepció que es té de la pagesia?
Podria ser, però la realitat és que la majoria de pagesos tenen de 60 anys en amunt. Els joves agricultors som quatre.

N'hi ha, de pagesos joves, doncs.
Sí, però som quatre. Quatre no, però pels que podríem ser, som molt pocs. A la família dels meus veïns, els fills no segueixen. Al poble d'un company, ell és l'únic que continua i el segon més jove té 38 anys.

Què cal fer perquè més joves vegin el camp com una opció de vida?
No ho sé, la veritat. És una feina dura i a la gent d'avui en dia ja no li agrada treballar. Falta gent a tots els sectors. Falten tractoristes, electricistes, fusters, constructors... Les feines així, manuals, ja no es porten.

Però, en canvi, tu t'hi dediques…
El meu pare és pagès i des de petit m'han agradat els tractors i hi he anat. És vocacional, t'ha de venir a la sang. No dius: "M'avorreixo i vaig a fer de pagès", perquè plegaràs al cap de dos dies.

​​​

És una feina que és difícil que et sedueixi?
La feina és bonica, però hi ha dies que plegaries, n'estàs fart. Hi ha moltes coses bones, però és dur.

I ho has tingut sempre clar…
Sí, no em veig treballant de cap altra cosa.

"No dius: 'M'avorreixo i vaig a fer de pagès', perquè plegaràs al cap de dos dies"

Entens, però, que hi hagi molts joves que no s'hi volen dedicar…
Sí, entenc que la gent vulgui plegar. De fet, hi ha persones més grans que pleguen, perquè no aguanten més. O gent que ven les terres i fan d'encarregats per a un altre, però deixen de ser propietaris per treure's de sobre mal de caps. Els temes administratius te'n porten molts, som el sector amb més paperassa que hi ha.

És més difícil viure del camp avui que fa uns anys?
Sí. Els mercats... bé, aquest any ha estat excepcional i el mercat ha estat força bé. S'ha apujat el preu per la guerra, però altres anys pensava: "No sé per què coi estic treballant si gairebé no em surten els números". I fa uns anys, quan va començar el meu besavi, aquí hi havia molta gent que vivia del camp. Hi havia molts treballadors. Ara som quatre. Jo no puc tenir 20 treballadors, no els puc mantenir.

Què falta perquè hi hagi més gent que s'hi vulgui i pugui dedicar? Què demanaries a les administracions?
Demanaria que regulessin millor els preus. Nosaltres perquè som cerealistes, però els vaquers van ofegats amb el preu de la llet. I si ells van ofegats, els que els venem els cereals també hi anem. S'haurien de regular els preus i que ens posin menys traves administratives, perquè has de demanar permís per a tot, omplir paperassa per a tot, has de tenir un llibre dels productes que tires... i ho has de portar tot al dia, si no, et posen una multa que t'arruïnes.

"S'haurien de regular els preus i que ens posin menys traves administratives"

No ho diries mai, veient l'anunci d'Estrella Damm.
Ja, la veritat, semblo feliç i tot. [Riu.] A mi m'agrada la feina. És cert que la part administrativa la porta el meu pare, però la feina és agraïda, veure com creixen els productes. És com tenir un fill cada any. És el teu petit fill, el camp. El cuides, l'arregles i és una feina que al final té la seva recompensa. I t'ho mires i estàs orgullós del que has fet.

(…)
Però arriba la paperassa, el preu que no el marques tu, que el marca el mercat... Tu vas a comprar una samarreta i el preu el marca la botiga, no el posa el client. I vas a la cooperativa i preguntes "a quant m'ho compraràs, això?", i et diuen el preu. Si ho vols vendre al preu que tu vols, doncs no t'ho compren. Té els seus pros i els seus contres. És una feina dura, però reconfortant. I no estàs tot l'any fent el mateix, com si treballessis a una oficina, aquí cada dia és una cosa diferent.

"És el teu fill, el camp. El cuides, l'arregles i al final té la seva recompensa"

L’anunci acaba amb un “Jo no soc actor”. Com vas viure participar en un rodatge com aquest?
Van baixar 50 persones, hi havia molt moviment. Era bastant intens. Gravar escenes i tornar-les a gravar i tornar-hi... Quan dic que no soc actor, si t'hi fixes, faig cara d'estar fart, perquè feia mitja hora que dèiem frases. El coach m'anava dient: "Vinga una altra frase... ara digues 'vinga que és tard, que marxem'". I no em va agradar. Al final vaig dir això i és el que més els va agradar... i mira, ha sortit a l'anunci. El rodatge va ser intens, no paràvem.

​​​

Quants dies vau estar rodant?
Tres. Van venir un dia a la nit i vam gravar l'àudio a casa. L'endemà i el següent vam fer tots els vídeos, i un altre dia van venir per enregistrar amb el dron. Després em van dir d'anar a Barcelona a repetir l'àudio i hi vaig anar.

Com portes això d’haver estat protagonista d’un anunci?
N'estic fart, de veure'm a mi mateix. [Riu.] Em va fer molta il·lusió que m'escollissin a mi. Bé, també van fer el càsting a amics. Il·lusió que sortís un pagès, molta, i si hi surto jo, millor. Veig que està agradant bastant, i això em fa il·lusió. És una experiència.