El músic Jofre Bardolet (Vic, 1999) estrena aquest diumenge l’òpera Ferides a l’Atlàntida de Vic, composta i dirigida per ell mateix. Ve d’una família de músics, la mare és soprano i el pare, violoncel·lista. Amb vuit anys va compondre i dirigir la seva primera peça per a una orquestra de corda. Des de ben petit va inscriure’s a l’Escola de Música de Vic (EMVIC), on va aprendre a tocar el violí i el piano. Més endavant, va accedir al Grau Professional quan va guanyar el premi Neus Miralpeix de l’EMVIC, en la categoria d’instruments de corda. Ha rebut el 2n Premi ex aequo de la Universitat de Vic en la categoria d’Arts pel seu treball de recerca de Batxillerat: "El joc de Beethoven", una composició i estrena de tres scherzos a l’estil beethovenià. Actualment estudia direcció d’orquestra a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) amb Salvador Brotons. A més, compon sardanes i canta a Els Klàssics, un grup de pop-rock català.

En quin moment decideixes compondre una òpera?
Doncs va ser a segon de Batxillerat. Aleshores ja tenia moltes ganes de dedicar-me al que realment volia i em motivava, que eren els estudis superiors de música. En aquest context em va venir una necessitat vital, diguem-ne. Vaig dir-me: "vull escriure una òpera". Ara ho penso i sembla una idea molt boja, innocent o ingènua potser. I és que d’idees en pots tenir moltes, una altra cosa és que es realitzin. Aquesta, per sort, va tirar endavant.

I com tires endavant el procés crear una òpera de zero? És una feina molt exigent, perquè has de compondre les peces que tocarà una orquestra sencera, a més de la part coral dels cantants...
Vaig estar treballant tres estius, des del 2017 fins al 2019, per fer tant l’argument de l’òpera com les peces musicals que s’hi incloïen. L’estiu és un moment de l’any en què estàs més lliure i tens menys preocupacions. Era aleshores quan tenia temps, ganes i inspiració per anar fent una peça rere l’altre. A poc a poc, tot va anar prenent forma. A més, és molt diferent compondre una òpera ara que no al segle XVIII. Ara tenim programes informàtics que si més no, ens posen les coses més fàcils pel que fa a l’edició de partitures. Abans, cada partitura s’havia d’escriure a mà, ara ja no. El programa que faig servir jo també em permet escoltar les sonoritats de cada instrument. Sé de seguida com sonaran els violins, les violes o les trompes, no és realista al 100%, però et posa en situació. Jo mentre componc, ja instrumento. És a dir, per exemple, hi ha músics que primer componen una melodia amb el piano, i després ho traspassen a la resta d’instruments. Jo, en canvi, ja m’imagino una melodia amb un timbre o textura d’un oboè per exemple. De totes maneres, va ser un gran repte perquè jo mai havia compost tanta música vocal, és a dir, per a cantants, ja que jo vinc del món instrumental.

En què consisteix la inspiració?
Aquesta és una pregunta que no sé mai com respondre, perquè la inspiració és una cosa molt intangible, cada persona la viu a la seva manera. Jo penso que quan estàs fent qualsevol mena de creació artística, sigui musical, teatral o poètica, hi ha una part d’intuïció i també una part de treball d’ofici. És allò que diuen: “que la inspiració t’agafi treballant”.  A vegades estic orquestrant, i em venen melodies, harmonies, sonoritats o timbres. Aquesta és una part més d’ofici. Però també m’ha passat moltes vegades que la inspiració m’ha vingut en altres moments, en què no estava treballant precisament. Com ja t’he dit, jo componia Ferides als estius, que passo normalment a un apartament a Sant Antoni de Calonge. Fa gràcia perquè molts cops estava a la platja i havia de pujar corrents a casa a escriure una melodia que m’havia vingut al cap. L’havia d’apuntar en algun lloc perquè no se me n’anés [riu], és difícil d’explicar.

Deixant de banda la part musical, com elabores l’argument narratiu de l’òpera?
​​​​​​​Jo tenia clars els dos pilars fonamentals de Ferides. Per una banda, volia que fos una òpera en català ambientada en un context que ens toqués de prop com a col·lectiu, com és el final de la guerra civil. A partir d’aquí la història es desenvolupa en un poble indeterminat de la Catalunya republicana. Allà els seus habitants encara mantenen l’esperança de guanyar la guerra, quan les tropes nacionals estan a punt d’envair-ho tot. També hi ha una sèrie de trames d’amors i desamors entre els protagonistes que prenen una gran importància. Per altra banda, volia que l’obra fos un homenatge a Mozart, i així es veu tant en l’estil musical com en la trama. Per exemple, a l’inici hi ha una clara referència a Così fan tutte, perquè els homes del poble s’acomiaden entre llàgrimes de les seves mares i esposes abans de marxar al front. Evidentment, un cop perfilat l'argument, necessitava que algú escrivís el llibret, és a dir, els diàlegs entre els personatges. Així que el primer que vaig fer va ser contactar amb en Pol Blancafort. A ell el conec del Conservatori de Vic i sabia que ho faria genial, ja que ha estudiat l’itinerari musical dins el grau d’Interpretació de l’Institut del Teatre. De seguida vam treballar molt bé, ell anava escrivint i jo anava musicant.

Qui més, a part d’en Pol Blancafort, s’ha implicat en el projecte?
​​​​​​​Hi estem implicats moltíssima gent, el projecte té molta potència. Primer tenim erls sis solistes: la Judit Muñoz, en Joan Mas, la Marina Torra, l’Oriol Roca, l’Ainhoa Aguilar i en Lluís Vergés. Però per a la part instrumental també tenim la Coral Canigó (dirigida per Xavier Solà), l’Orfeó Vigatà (dirigit per Daniel Antolí), i l’Orquestra de Cambra de Vic, una orquestra semiprofessional formada per professors, exalumnes i alumnes avantatjats de l’EMVIC. A més, Jordi Arqués Vilalta és el director d’escena i Clàudia Serra Mas s’ha encarregat de l’escenografia i el vestuari. Gran part de nosaltres som de Vic o de la comarca d’Osona, i n’hem d’estar orgullosos perquè poques ciutats de Catalunya podrien fer el que estem fent amb tant talent de casa.

En què consisteixen els assajos?
Són molt intensos. El primer assaig va ser el 24 d’abril. Primer ens reuníem només amb els sis solistes i el pianista, per treballar musicalment les seves àries. Quedàvem cada dissabte al matí, i ens hi estàvem unes quatre hores. Més endavant va intervenir Jordi Arqués, per veure com es desenvoluparia l’obra teatralment. Teníem clar que Ferides tindria un component escènic destacable, una cosa que a vegades es troba a faltar en les òperes, perquè es veu com un fet menor. Els cors han practicat independentment, però aquesta última setmana hem estat tots junts ja que hem fet els assajos generals. Aquests duren tres hores llargues, de manera que plantegen un repte físic i mental per tots. Jo, per exemple, m’ho estic notant molt, perquè mai havia dirigit una obra tan llarga. Se’m fa difícil estar tantes hores implicat emocionalment, físicament i racionalment. És una prova de resistència.

Fotografia d'un dels assajos generals de l'òpera 'Ferides'. 

Com vens el projecte a l’Atlàntida de Vic?
​​​​​​​Bé... quan vaig anar tenint l’òpera composta del tot, la gent m’anava dient que era molt potent i que s’hauria de poder produir. Aleshores, vaig anar a veure la directora de la fundació l’Atlàntida, la Montse Catllà, i li vaig explicar el projecte. Vaig tenir la gran sort que li va agradar. També hi fa que jo soc exalumne de l’EMVIC, com també ho és en Pol Blancafort, el llibretista. A més, ja pensàvem en aquell moment que seria un projecte amb molta gent de casa implicada. El projecte s’inscriu dins el cicle Clàssica Jove, que precisament té l’objectiu de donar visibilitat a joves creadors, músics o compositors com jo. Per tant, la idea els va encaixar molt i em van donar moltes facilitats. Axò els ho he d’agrair infinitament. Sé que és molt extraordinari que un jove com jo, amb només 21 anys, pugui estrenar una òpera en un lloc tan emblemàtic com l’Atlàntida de Vic.

Ferides s’estrena aquest diumenge 18 de juliol, precisament quan farà 85 anys del “Glorioso Alzamiento Nacional”. És fet expressament o va ser casualitat?
​​​​​​​Una mica les dues coses. L’obra s’havia d’estrenar en principi el juliol de l’any passat, però per la pandèmia no va poder ser. En aquell moment la data d’estrena era el diumenge 19 de juliol. Però aquest any, quan vam veure el nou calendari ho vam anar a buscar una mica. Ja que podíem triar entre els diferents diumenges de juliol, tant per tant, doncs el 18, és clar [riu].

Què et duu a reivindicar un episodi tan cruent de la nostra història, com la guerra civil?
​​​​​​​Penso que la guerra civil és un episodi bastant recent de la nostra història i sembla que l’hàgim oblidat molt ràpid. Tinc la sensació que ens convé fer memòria col·lectiva perquè tots tenim mil històries familiars o d’amistats relatives a la guerra. L’òpera al final vol ser una metàfora i un cant a l’esperança, a l’amor i a la vida. A l’últim número es trenca una mica la versemblança perquè, de sobte, apareix tot el poble i canta una oda a la República. Volia transmetre un missatge que ressonés molt en els nostres dies. Com a creador jove i català, crec que això em pertoca.

Com lligues aquest component nacional amb l’homenatge fet a Mozart?
La meva relació amb Mozart és molt emocional, simplement sempre m’he sentit molt atret i connectat amb la seva música. Des de ben petit he escoltat la Flauta Màgica o Così fan tutte. Per aquest motiu, l’estil musical de Ferides és volgudament clàssic i molt semblant al seu. Hi ha molta estructura i predomini de la melodia, a més d’una instrumentació clara i neta. També hi ha una sonoritat de música catalana, que jo crec que el públic captarà ràpidament. A vegades no sabem ben bé què és la música catalana, però quan sona, la identifiquem. Comentant-ho amb altres músics de l’orquestra, m’han dit que hi ha colors de la melodia que fan pensar en una mena de “Mozart català”, i ho dic sense voler sonar pretensiós ni molt menys. Vull dir que l’estil és molt clàssic, però que també hi ha reminiscències de música catalana.

Què ens pot ensenyar la música clàssica avui en dia?
Actualment la música clàssica sembla que sigui avorrida, que no pugui aportar res, sobretot a les noves generacions. Hi ha una gran desconnexió en aquest sentit. Per això, els més joves que ens dediquem a la música clàssica hem de trencar aquests esquemes i tabús. Jo estic molt content perquè penso que Ferides serà una oportunitat perquè l’Atlàntida s’ompli de molta gent jove que en circumstàncies normals no aniria a veure una l’òpera. El fet que sigui una estrena d’un compositor jove, pot fer que se sentin interpel·lats per això. També vull posar en valor que la música clàssica és una música plenament vigent. Una referència del segle XVIII no té per què ser antiquada, al contrari, és molt actual. Avui en dia hi ha molts tipus de música, moltes tendències diferents, i el retorn als clàssics sempre és bo per saber d’on venim.

Com combines el fet de dirigir una òpera amb cantar a Els Klàssics, un grup de música de pop-rock català?
​​​​​​​Jo crec molt en la figura del músic polifacètic. Focalitzar-te en un sol estil o gènere és perillós, tant per a tu com per a la teva salut mental, perquè reps molts menys inputs. Per mi poder cantar a Els Klàssics és alliberar-me, anar a passar-m’ho bé (sempre mantenint el rigor,  això sí), però amb un estil diferent, més desenfadat. També componc sardanes, que és un altre gènere completament diferent. Evidentment la meva prioritat és la direcció d’orquestra, però també penso que si no tingués les altres tendències musicals per anar investigant, no seria tan interessant el que pogués fer en el terreny operístic, per exemple.

Sovint s’ha batejat la ciutat de Vic com el “Liverpool català”, com bé anuncia el títol de l’últim documental de Sense ficció de TV3, emès dimarts passat. Pel que m’has dit, tant les persones implicades a Ferides com al teu grup de música Els Klàssics, majoritàriament provenen de la comarca d’Osona. Què té Vic, o la comarca d’Osona, que origina tant talent musical?
​​​​​​​Uff... d’entrada no ho sé. El que sí que s’ha de posar en valor és que hi ha una gran escola de música i un conservatori molt bo. Quan vas per Catalunya i dius que vens de Vic, et miren diferent, perquè la ciutat té bon nom en l'àmbit musical. D’això n’hem d’estar molt orgullosos. Tant si vas a buscar música moderna o música clàssica, no para de sortir gent talentosa que cursa estudis superiors, crea bandes o el que sigui. I a més, de seguida triomfen! Doncs que bé, espero que segueixi així molts anys més.