L’amor entre la Rosa Marta i en Joaquim impulsa el negoci de més de 40 anys davant la pressió del grup inversor
L’amor entre la Rosa Marta i en Joaquim impulsa el negoci de més de 40 anys davant la pressió del grup inversor
Publicat el 22 de novembre 2023
Què fa que Barcelona sigui Barcelona? Les rajoles amb la flor de quatre pètals, el metro aclaparador de les 8.00 hores del matí, el modernisme, els coloms de Plaça Catalunya... hi ha moltes coses que podríem incloure en la llista, però segurament no mencionaríem noms de grans supermercats, cadenes de restaurants o botigues de fast fashion. Avui, però, per sort o per desgràcia, Barcelona també és això.

D’aquí ve que molts petits comerços de tota la vida hagin hagut de tancar i que només en quedin un grapat. Lluiten per resistir pujades de lloguer, pèrdues de clients i pressions externes, per continuar essent un trosset de Barcelona. Són els resistents. 

Caminant pel carrer Salvador Mundi del barri de Sarrià, un rètol marró amb tocs de fusta atreu la meva mirada, "Galeries Sarrià". La llum del Sol entra per un recinte, a primera vista, quasi abandonat i en obres. Tanmateix, tal com un maniquí i diferents cartells de l’entrada fan saber, “Estem oberts”.

Es tracta de la joieria Marsans Maluquer, ubicada al final del passadís. Els dos joiers i amos ens obren la porta del seu local amb una calidesa i tracte humà. Només asseure’s, ens endinsem en l’ambient familiar i proper amb què els propietaris reben la gent.

Un negoci nascut a principis dels vuitanta

El 1982 un matrimoni barceloní comprava un dels locals de les noves, aleshores, Galeries de Sarrià. Eren en Joaquim Marsans i la Rosa Marta Maluquer, qui donen nom a la joieria Marsans Maluquer.

El pare de la Rosa tenia fàbrica-taller i era majorista de joieria. De fet, la idea del negoci sorgeix en un viatge de final de curs, on la Rosa venia cadenetes de plata amb dibuixos com la Heidi. “Funcionava molt bé i li vaig proposar de fer-ho nosaltres”, afirma el Joaquim. “Vam començar amb gènere del meu sogre i després ja anàvem amb una vespa a comprar als tallers”, afegeix. 

Marsans va començar a treballar a l’empresa del sogre seleccionant les peces, i també va fer de representant de l’empresa. Anava carregat amb totes les peces de joieria: “Portàvem moltíssims diners, avui en dia tot va amb tablets o mostraris”, remarca el joier. Era perillós. Així doncs, van impulsar la joieria que aguanta a les Galeries de Sarrià.

Especialitzats en joieria religiosa, treballen molt les medalles d’or, de plata i les creus “perquè no ho té ningú”, segons en Joaquim. “No busquem competir amb ningú, volem vendre o oferir. Primer el que ens agrada i el que no tinguin els altres”, afirma. També fan molta reparació. “Ves a una joieria important de nom i digues que se t’ha trencat la cadena. No sé quina cara et posaran, però et diran educadament que no és el seu”, ironitza Marsans.



La joieria es queda petita

El 1987, davant l’augment de les vendes i la manca d’espai per emmagatzemar peces i caixes, van comprar el local del costat, ampliant així la joieria. “Ens va sortir car, però no podíem créixer per cap altre lloc més” recorda la Rosa. “Vam demanar un préstec al Banc Sabadell, els interessos eren del 18%, però ho vam amortitzar”, complementa en Joaquim.

Els joiers tenien un altre local al fons de les galeries. Un representant els va proposar vendre marcs de plata, copes i altres productes de vidre. “Nosaltres només tocàvem joieria”, recalca Maluquer. 

En una setmana ho van vendre tot, però com ocupava més espai, no hi cabia tot a la botiga. Explica la Rosa una anècdota de quan tenien els dos establiments separats: “Venia una senyora, no sabia si regalar una polsereta o un marc i li deies que “el marc allà, la polsereta aquí”. O l'acompanyava o es perdia pel passadís, perquè si no, no arribava”.



Les Galeries de Sarrià, del creixement de la mà de la moda del moment a moments convulsos

Les galeries del barri sarrianenc es van fer seguint la tendència d’inicis dels vuitanta. A la ciutat comtal s’havia estrenat amb èxit el Bulevard Rosa; “era l’auge”, segons en Joaquim.

“Van començar les galeries per tota Barcelona i van dir que en aquest barri podria funcionar”, destaca la Rosa Marta. La majoria d’establiments a Sarrià, llavors, eren “habitatge-botiga”. “És un barri en què no hi ha locals comercials”, tanca Marsans.

La Rosa Marta és contundent a l’hora de parlar sobre la viabilitat de les galeries durant el llarg de la seva història: “En ser un lloc tancat, molta gent diu que no ha funcionat mai. Ha funcionat bé si el negoci ha estat el correcte. A qui no li ha funcionat bé, ha anat al carrer i tampoc així”. En Joaquim ho complementa: “El 1985 el bar estava ple de gom a gom, les galeries estaven molt plenes”. Un èxit que associa als temps on el carrer no era de vianants: “El xòfer o marit deixava a la seva dona i anava a aparcar. Si no els porten amb cotxe, no hi van”.

Tanmateix, la Rosa admet que l'obertura de l’Illa Diagonal el 1993 “va fer mal” i les galeries van fer una baixada. Aquesta davallada no va ser l’única. El 2013 van remodelar-ho tot i pintar el sostre, entre d’altres per millorar la situació que arrossegaven: “Hi havia sis botigues buides i alguna vitrina. En un reportatge a Betevé del mateix any s’expliquen el canvi, la remuntada de clients i l’impacte positiu que havien tingut els canvis en els comerços.



L’entrada en acció del fons voltor

Amb el pas del temps, la situació va anar empitjorant. No obstant això, alguns negocis podien continuar amb la seva activitat normal. Però tot va canviar radicalment amb l’entrada en joc d’un fons voltor. Constant Inversiones, hòlding del grup Constant, el qual ha preferit no fer declaracions al DdB, va voler comprar els diferents locals de les galeries del barri barceloní. Actualment, té en propietat el 90% de les galeries, la resta és dels joiers.

“El juny de 2019 van començar a parlar amb nosaltres, però no teníem cap mena d'interès a vendre”, inicia en Joaquim. Els van fer una primera oferta, però com els oferien “el mateix que a les botigues tancades” van declinar la proposta. Una idea que els propietaris de la Marsans Maluquer estaven disposats a estudiar en cas de ser satisfactòria per ambdues parts: “Estem oberts a tot, som un negoci i estem funcionant”. La primera advocada dels compradors, “súpercorrecta” segons els joiers, no va venir més després de diverses reunions amb ells: “No l’hem tornat a veure més, segons ells té molta feina”, diu la Rosa.

La Rosa esmenta que els inversors “van anar comprant de mica en mica d'un en un, negociant amb tothom que havia posat botiga”. En Joaquim remarca que “mentrestant o una mica abans”, el “promotor” de les galeries va començar a vendre’s les nou botigues que tenia en propietat, quedant-se “només” amb 3 d’elles. 

És important destacar el parèntesi que la Rosa fa: “Als que han marxat perquè se'ls acaba el contracte no els han donat res. En canvi, a qui encara li quedava contracte de lloguer els han ajudat a muntar una altra botiga”.

També van parlar amb Hisenda per comprar tres botigues embargades que estaven a les galeries. El Joaquim comenta el següent: “La gent, els que han venut, no han quedat descontents perquè se'ls ha pagat el que volien més o menys”.

Els amos de la joieria desconeixen el projecte que tenen entre mans els inversors. En Joaquim, però, es mostra molt segur de saber quina és la joia de la corona: “Aquí a dalt hi ha una terrassa impressionant i molt maca. Posa la imaginació, el que pots fer amb diners…”. També esmenta la idea de posar unes claraboies, una opció que no és nova, ja que quan ells van comprar la joieria els van parlar de la idea que el bar de les galeries fos amb jardí.



Un setge constant des de juny fins fa quatre dies

Les galeries tenien un vigilant, que també s’encarrega del manteniment i la neteja, “feia 20 i escaig anys que hi era”. Els inversors el van fer fora quan li quedaven tres anys per poder cotitzar tota la jubilació. Per sort, van arribar a un acord amb ell abans d’anar a judici.

El 5 de juliol van tancar l’entrada a les galeries del carrer Major de Sarrià. Fins i tot recorden que el treballador que picava la rampa per les obres, se sentia malament per les molèsties que els estaven ocasionant. “Entrava un client i ell parava de picar. A la que sortia, tornava. Ho feia per ajudar-nos”, afirma la Rosa Marta, exculpant l’obrer. Els tripijocs emprats pel fons voltor eren, fins i tot, “denunciables” segons un advocat que va visitar la joieria.



Seguidament, el 14 de setembre van tallar els cables de la instal·lació de l’aire condicionat. “Estaven tots els comandaments arrencats i els cables tallats” denuncia en Joaquim. “Això és el que va ser més greu. Que ens treguin l’oxigen. Ja no és fred o calor, és l’aire, la ventilació, la maquinària…”, admet.

També es mostra decebut per les formes de pressió: “S’ha de ser molt dolent per fer això, a ple estiu tallar l’aire condicionat”. 



El 29 de setembre van començar a tapar el local de davant. Una botiga buida, la qual permetia veure la joieria des de l’entrada del carrer Salvador Mundi. El 3 d’octubre van acabar de tapar-la tota segons els joiers. Va ser quan van posar el maniquí de l’entrada.


Abans i després de tapar el local de davant.// Imatge de l'esquerra cedida per Joaquim Marsans

Aquestes accions se sumaven a les obres, que ja es poden considerar “habituals” de les galeries de Sarrià. Unes obres autoritzades per l’Ajuntament de Barcelona i que, casualment, no es fan al fons, només a les zones de la galeria properes al seu negoci.

“Vam anar a parlar amb ells i molt amables, però tot va quedar en paraules”, lamenta la Rosa. Després de preguntar per la regidora de Sarrià-Sant Gervasi al consistori, els van citar. Hi havia Blas Navalón, conseller tècnic, Maite Català —gerent de Sarrià-Sant Gervasi— i Imma Sampé, de la Direcció de Serveis a les Persones i el Territori. 

“Ens van atendre molt amablement. L’endemà de la reunió, en Blas va venir a veure la situació”, explica en Joaquim mentre la Rosa atén a una clienta. “Que demanin explicacions de per què les fan, que són ells qui les autoritzen”, sentencien.



Les conseqüències de les obres, el tancament de la porta, el trencament intencionat del cablejat de l’aire i l’intent d’aïllar la botiga de la vista dels vianants de Salvador Mundi poden treure de polleguera a una persona tranquil·la com és en Joaquim: “El primer per mi és la meva dona. No puc permetre que es posi malalta i hagi d’estar respirant pols sense mascareta, passant calor”.

Un dia van haver de sortir a fora per la pols de les obres. “Al matí en unes cadires a l’entrada i a la tarda vam estar mitja hora”, recorden.”Vam sortir tossint i divendres ni vam obrir”, conclouen.

“El que sap greu és que nosaltres pensem en ells altres, perquè el primer que li vam dir, quan vam anar el 2019 era que nosaltres no posem pals a les rodes. Ells no ens han posat pals, ens han posat pedres”, denuncia en Joaquim. La Rosa assegura que al juny haguessin continuat negociant, “segurament hauríem arribat a un acord molt més ràpid i sense arribar als extrems”

“La gent recolza moltíssim, això és el que ens anima a continuar”

Des del primer moment, el barri de Sarrià s’ha bolcat amb ells, sobretot els clients habituals. Comentaris com “aguanteu”, “teniu més moral que l’Alcoià” o “resistiu” es repeteixen. Mentre parlàvem amb els joiers, algunes clientes van venir per parlar amb ells. “Si necessiteu firmes o qualsevol cosa, avisa’ns”, els deia una clienta. 

Els joiers estan agraïts amb tots ells: “Gràcies a Déu estem tranquils, perquè veus un suport tan impressionant”. En Joaquim i la Marta han conegut diverses generacions d’algunes famílies, des d’àvies a netes: “Vas fent família. Passen els anys, ara es casa la filla, la mare es posa malalta i venen a explicar-t’ho. Estar amb la gent és l’essència de la nostra botiga”. Amb un somriure i els ulls brillants confessen: “La persona que ve a comprar aquí, et truca per fer un encàrrec, el recull i després et ve a dir que ha estat un èxit”.  



Dies de negociacions claus pel futur de la joieria

Arran de les notícies i el ressò que s’ha fet de la situació, sembla que el fons s’ha mostrat obert a aturar les obres i asseure’s de nou a negociar amb els joiers una solució que satisfaci ambdós interessos. “Aquí estem tranquils” diu el Joaquim. “Som els últims i no tenim cap pressa”, afegeix.

El joier afirma que poden viure d’altres mitjans. Asseguren que mai han esmentat el nom del grup propietari. “No volem diners, volem propietat i continuar treballant. Mantenir la relació amb la gent” afirma el matrimoni.

El fons voltor els pagarien una quantitat i els ofereixen un local al carrer Salvador Mundi. A les despeses que comporta aquest trasllat, la Rosa recalca que a finals d’any les joieries canvien tota la normativa de seguretat. “Si ens traslladem, tot hauria de ser nou i de nivell 3”, tecnifica. Mesures com els vidres blindats, les càmeres i d’altres de seguretat relacionades amb la caixa forta, les quals no esmentarem per mantenir la confidencialitat. “Aquestes despeses o ens les paguen ells o ens donen els diners per fer-ho”.

El que té clar la Rosa és la seva aposta per mantenir-se fidel a l’essència de Marsans Maluquer: “Jo vull que la nostra imatge continuï sent la mateixa”. Per aquest motiu volen mantenir certs elements decoratius com els mobles de fusta. “El meu fill és fuster, ell s’encarregaria de traslladar tot lo de la botiga, fer anar l’adaptació”, afegeix.

La Rosa i en Joaquim volen continuar els dos al capdavant del negoci. Els quatre fills tenen el seu ofici i buscarien un dependent o dependenta, “millor si és rellotger o joier”. La idea de la joiera era obrir només als matins i, a les tardes, “amb trucades d’hores convingudes”. “El Joaquim a casa es menja les parets”, riuen els joiers.

Segons confirma la Rosa Marta al Diari de Barcelona, ahir es van reunir els advocats d'ambdues parts i sembla que l'acord serà imminent. Tot apunta que es traslladaran al local esmentat anteriorment del mateix carrer de Salvador Mundi.
— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —