[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 29 d’abril 2020

M’he posat el vestit vermell que m’onejava per sobre el cos aquell dia a les Rambles, quan tu i jo érem qui vam ser. I mentre em cordo un a un els botons de l’escot em pregunto si, en algun moment, havíem deixat de ser-ho. Si havien estat les circumstàncies o havíem estat nosaltres que l’havíem presa, la decisió. Quan obres la porta i dissimules el recorregut inconscient que et fa la mirada i allargues mig somriure per sota el nas, sé que recordes amb precisió l’olor que feia el vent de primavera mentre la teva mà xocava maldestrament amb la meva. Que recordes quan llepàvem un gelat de iogurt i gerds que no havíem provat en la vida. I que probablement no podríem tornar a provar mai més exempts dels records. I amb cada llepada, una rialla. La mateixa que emules amb la mà, encara, al pany de la porta. 

I en un gir del guió: “Passa, passa que veurà el piset” i “on l’has deixat avui, l’Oriol, que no t’acompanya”. I somric incòmode sabent que la seva absència t’alegra. “Tenia feina”, dic. Abaixo la mirada. Saludo l’Hèctor i la Clara, que porten la nena adormida al cotxet i m’assec on seia, sempre, amb la copa de vi mig buida i una respiració entretallada. I “que li costa dormir a la nena fora de casa?” i “com està ta germana la psicòloga, la que s’havia de menjar el món?”. Entre estovalles tacades d’escalivada, paté, i melmelada de tomàquet, l’Albert proposa jugar al “Jo mai, mai”, com aquelles nits d’estiu on érem massa joves per entendre que la vida era alguna cosa més que la pell salada del mar i el sexe descafeïnat en tendes de campanya. 

Però l’Hèctor, aixeca el got, et mira i diu: “Jo mai, mai he desitjat fer un petó a la Judit” i afegeix: “Jo mai, mai no he pensat, que deixés el seu marit”. I aquell dard emmetzinat sento com se’t clava dins. A mesura que acostes el got, per beure, penso en tu, en les Rambles, en el teu anar i venir maldestre de les mans, en el gelat, els gerds i el iogurt, i veig que se’m creua la vida, que ens tornem a trobar, després de tants anys. I just allà, reconec que no vam ser nosaltres, qui ho va decidir, que van ser ells, no ho sé, uns altres. Però nosaltres no. 

I en un impuls de retenir eternament aquell instant quan tot és cert, aixeco el got, et miro i dic: “Jo mai, mai no he pensat que seria més feliç al teu costat”. I el silenci que atordeix un públic que ja he oblidat m’acompanya en un dels glops que hauria d’haver fet fa molt temps davant del mirall. Després d’admetre que tu i jo, que nosaltres, mai, mai no hem estat tan feliços com quan ho vam ser quan estàvem junts. 

O: Jo mai mai d'en Joan Dausà a través dels ulls de la Judit.

 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —