José Sanchis Sinisterra (València, 1940) és un dels dramaturgs més influents de l’escena teatral espanyola i catalana contemporània i, sense el qual no es podria entendre la seva evolució. També és un convençut pedagog i considerat per molts com un gran activista. 

Per ell el teatre és un fet col·lectiu. Sempre ha reunit gent al seu voltant per viure'l conjuntament. De fet, una de les companyies que va tenir més projecció va ser el Teatro Fronterizo, que va fundar a mitjans dels 70. Ara han estat altres les persones que s’han ajuntat per organitzar la Tardor Sanchis, un cicle d’espectacles, lectures dramatitzades i activitats sobre la seva figura. 

La seu central serà la Sala Beckett -de la qual Sanchis Sinisterra va ser el fundador a finals dels 80-, tot i que una desena de sales més s’han sumat al projecte, com ara, el Teatre La Abadía de Madrid o el Teatre Rialto de València. Es pren com a referència la Tardor Pinter, que ell mateix va organitzar l’any 1996 per donar a conèixer a l’autor britànic. 

Sabia que s'estava preparant la Tardor Sanchis o ha estat una sorpresa per a vostè?
Ha estat una sorpresa creixent. Es veu que es va produir una espècie de sintonia entre Toni Casares (director de la Sala Beckett, a qui vaig tenir la magnífica idea de proposar-li la direcció del teatre quan vaig decidir traslladar-me a Madrid) i Juan Mayorga (molt amic meu també i director del Teatre La Abadía). No sé en quina estranya circumstància es van trobar i van decidir fer alguna cosa en comú. En principi, se'ls va ocórrer fer una coproducció d'una de les meves obres, que ells saben que és de les meves favorites, que és El lector por horas. A partir d’aquí va començar a rodar la bola de neu, sobretot a Barcelona, i s'ha creat aquesta espècie d'homenatge pòstum (que li dic que esperem que no sigui així) i és impressionant. 

Les cinc obres triades per ser representades creu que resumeixen bé la seva bibliografia o en troba a faltar alguna?
Tingues en compte que jo, en l'últim càlcul que vaig fer, vaig comptar que havia escrit unes 60 i escaig d’obres, algunes de les quals no s'han estrenat i d’altres, sí. Totes elles en el seu moment, per a mi, han estat significatives, perquè jo escric generalment en funció d'alguna necessitat. Necessitat de dir alguna cosa o de plantejar-me preguntes o explorar formes dramàtiques i escèniques. Si jo hagués hagut de fer la llista potser hauria modificat el programa actual, però ja és molt que hagin aconseguit escollir aquests textos que, per a mi, són representatius i alguns, decisius. Per exemple, Ñaque o de piojos y actores va ser l'obra que va llançar al Teatro Fronterizo per tota Espanya, Amèrica Llatina i alguns països europeus.

"Escric en funció d'alguna necessitat. Necessitat de dir alguna cosa, plantejar-me preguntes o explorar formes dramàtiques i escèniques"

Se'l descriu com a dramaturg, pedagog i activista. Hi està d'acord?
Intento que el teatre no sigui simplement un entreteniment. Per a mi, és explorar camps temàtics o unes circumstàncies personals, socials o polítiques que em pertorben. Intento que les meves obres produeixin algun tipus de reverberació en el mitjà social. Si a això li diuen ser activista… Per altra banda, sempre he compaginat l’escriptura i la posada en escena amb la pedagogia i la recerca. A mi no m'agrada escriure el que ja sé escriure o repetir-me en fórmules que sé que funcionen, de manera que cada obra per a mi és una aventura, un risc. Si això també em fa activista…

Al Teatro Fronterizo és on, sobretot, va aplicar aquesta mirada?
Tinc una compulsió d'unir a la gent per a fer coses. Abans del Teatro Fronterizo, vaig fundar Escena Alternativa, on ens reuníem i fèiem tallers i debats. Quan em vaig instal·lar a Madrid, la meva idea era ser una mica freelance. Al cap de poc temps, però, ja estava organitzant grups de treball teatral i de recerca, d’on va sortir el Nuevo Teatro Fronterizo, que va sobreviure 10 anys a l’espai La Corsetería de Madrid, fins que va arribar la pandèmia. Tot i això, ja estic armant la pròxima sortida del Quixot que es dirà Teatre del Comú i, si em donen les forces, penso seguir les línies de recerca que considero que són adequades per al moment present.

Aquesta és una manera molt col·lectiva de veure el teatre…
Una de les meves frases lapidàries o dels meus axiomes és "només es té el que es comparteix". Aquesta és la meva petita filosofia de vida. Aprendre, investigar o descobrir pel mer plaer narcisista no em posa. Jo immediatament haig de formar al meu voltant grups de gent que impulsin el projecte, que el diversifiquin i, fins i tot, que el treguin de mi, perquè tingui altres ressonàncies. Per a mi, el teatre és un àmbit on el fet col·lectiu és prioritari respecte a la subjectivitat del creador.

Una de les obres que es representaran a la Tardor Sanchis serà ¡Ay, Carmela!, peça que fa uns anys, en 2018, va dir a una entrevista que encara tenia pendent dirigir-la. Ho ha fet ja?
Encara no, és una espineta que tinc clavada. El meu problema és que com he vist tantes versions, quan alguna vegada he pensat a muntar-la, penso: “com puc fer-la perquè no estigui contaminada per totes aquelles Carmelas que he vist i m’han descobert noves coses sobre el text?”. Per exemple, a Toulouse vaig veure un muntatge molt senzill, on treballaven molt les pauses. Em vaig adonar del poder del silenci. Al cap i a la fi, Carmela no pot oblidar que està morta i, encara que els diàlegs puguin ser molt còmics, qui està parlant és una morta que no vol esborrar-se, que no vol ser oblidada, com tants altres… Crec que una obra amb tocs beckettians i melancòlics, treballant els silencis també, podria ser la meva petita aportació. A veure si encara em queda temps i ànims per a rescatar-la i fer la meva versió.

També es muntarà El lector por horas. Com d'important ha estat la lectura per a vostè?
Li dec molt a la literatura, forma part del meu ADN. Jo vaig començar a escriure abans d'actuar o dirigir. De fet, amb 10 anys, ja vaig decidir que volia ser escriptor. També li dec molt a les meves recerques teatrals, als meus intents de trencar les fórmules, més o menys, estereotipades del teatre. A la Poètica d’Aristòtil es van fixar una sèrie de pautes per al teatre, que l’han marcat al llarg dels segles a Occident. En canvi, la novel·la, el relat i el conte van néixer silvestres, en contextos populars i, fins i tot, marginals. És per això que té una enorme llibertat, que jo envejo i he intentat rescatar per al teatre. El lector por horas és el meu homenatge a la literatura narrativa. 

"Un dels meus axiomes és: només es té el que es comparteix. Per a mi, el teatre és un àmbit on el fet col·lectiu és prioritari respecte a la subjectivitat del creador"

Què li suggereixen les obres de teatre que s'estan estrenant últimament?
Haig de confessar que no vaig molt al teatre, pels meus compromisos amb el Nuevo Teatro Fronterizo i els meus lligams amb Amèrica Latina i, del poc que veig, a vegades ho trobo marcat per allò que anomeno "estètica del duty free". Trobo que el teatre, en les seves posades en escena, té un preciosisme excessiu a l'escenografia, al vestuari, a la il·luminació i, fins i tot, a l'estil interpretatiu. 

Això què vol dir?
Hi ha un element en el teatre contemporani que, per a mi, és essencial, que és el subtext, allò no-dit. El fet que les paraules no són tot el que el personatge expressa, sinó el que hi ha al darrere i no se sent. Escolto els actors, que poden ser molt expressius, molt interessants, molt complexos, però que el que il·lustren és literalment el que diu el text. A mi m'agrada el que es diu ‘una teatralitat borrosa’.

...

Trobo a faltar en el teatre menys influència de les sèries i del cinema, on tot és molt nítid, molt transparent i que no requereix a l'espectador una actitud indagatòria. Tinc la sensació que gran part del teatre que es fa ara deixa a la gent amb una gratificació d'haver entès la vida, la realitat i el món i això no és així. La vida, la realitat i el món són molt borrosos, molt confusos. És clar, hi ha excepcions extraordinàries, que no es troben als grans teatres comercials, sinó en els marginals i les sales alternatives, que és el que a mi més em crida l'atenció. La gent que està furgant i no solament copiant models d’estètica d'aeroport, de duty free.

"La novel·la, el relat i el conte van néixer silvestres, en contextos populars i, fins i tot, marginals. És per això que la literatura narrativa té una enorme llibertat, que jo envejo i he intentat rescatar per al teatre"

I què en pensa de la censura cultural que està tenint lloc últimament?
Em sembla lamentable i té una mica a veure amb el fet que està predominant el que és políticament correcte. S'estan establint massa tabús davant els quals cal adoptar actituds inequívoques. Això, en relació amb el que està passant en l’àmbit electoral, em té una mica inquiet amb el futur, la veritat. S’estan creant dispositius no evidents de censura. Al franquisme, que és el que vaig viure, almenys allà sabies el que et jugaves i per què et prohibien l'espectacle. Ara és tot més vague, més hipòcrita. Em preocupa molt, però com soc optimista històric, penso que alguna cosa ocorrerà que ens permetrà continuar avançant en l'obertura d'espais de llibertat.

Què significa el teatre per a vostè?
Per a mi, el teatre té molt a veure amb el concepte d'àgora, de plaça pública, d'espai on la comunitat es reuneix per a deslligar els fantasmes, visibilitzar-los, confrontar-se amb ells i crear expectatives de futur. Encara que jo sempre hagi preferit els espais petits, té aquest esperit de lloc de reunió o lloc de fregament. És molt important que els cossos es freguin. Per això no tinc mòbil, no veig sèries, tinc una relació amb internet molt problemàtica i m'estic quedant fora d'aquest món, clar, què li farem. Però tinc encara molts llibres per llegir. No em desespero.