Josep Manyé
Per Berta Coll
Publicat el 12 de gener 2022

La societat catalana sembla més preocupada per la llengua ara que no pas fa uns mesos. Entre la quota del 6% de català a la Llei de l’Audiovisual —la sentència del Tribunal Suprem que ordena que, a Catalunya, un 25% de les classes hauran de ser en castellà— i les queixes reiterades per la castellanització de TV3, no és estrany que les converses de bar girin entorn del problema del català i, particularment, de la importància de fomentar la llengua a l’educació i els mitjans de comunicació. Ara bé, del dit al fet hi ha un bon tret, i per salvar la llengua cal valentia i concreció.

En aquest sentit, ben segur que la figura del periodista Josep Manyé i Vendrell (1909-2000) pot ser una espurna encoratjadora: entre el 1947 i el 1957, quan Espanya estava immersa en l’etapa més fosca del franquisme, Manyé va aconseguir fer un programa radiofònic en català a la British Broadcasting Corporation (BBC).

Al llarg de tota la trajectòria periodística, recordada sobretot per la feina al Servei Exterior de la BBC i per les col·laboracions a Destino i a l’Avui com a corresponsal a Londres, Manyé va esforçar-se a teixir ponts entre Catalunya i el Regne Unit i, d’aquesta manera, va contribuir decisivament a dignificar la llengua i la cultura catalana a escala internacional.

Reportatge de Josep Manyé (Jorge Marín) a Destino (23 de març de 1963). Font: Biblioteca de Catalunya.

El català de la BBC

Manyé va entrar a la BBC el 1939, quan es van iniciar les emissions del Servei Exterior adreçades a Espanya, en castellà, i durant els anys de la Segona Guerra Mundial va dedicar-se sobretot a la informació política relacionada amb la guerra. Tots els espanyols seleccionats per la BBC eren “antinazis convençuts”, explica el periodista i professor Marçal Sintes-Olivella. “Les invectives contra el règim del general Franco, del qual les emissions en ressaltaven constantment la seva vinculació a les potències de l’Eix, van originar no pocs problemes al Foreign Office”, hi afegeix.

Per això, ben aviat, Manyé va veure’s obligat a adoptar un pseudònim per parlar davant el micròfon. “Va triar Jorge Marín, perquè les inicials del nom coincidien amb les de Josep Manyé; Jorge, perquè Jordi és el patró tant de Catalunya com d’Anglaterra; i, Marín, perquè era un gran aficionat al mar i a la vela”, explica el catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra Josep Maria Casasús, que cap als anys 80 va tenir-hi una bona relació d’amistat. A partir d’aleshores, Manyé va mantenir aquest pseudònim sempre que publicava alguna peça en castellà.

Durant aquests primers anys a la BBC, Manyé va ser molt amic de l’escriptor i periodista Eric Blair, conegut com a George Orwell, que s’encarregava de les emissions radiofòniques dirigides a l’Índia. Compartien l’amor i l’enyor per Catalunya, perquè Orwell hi havia vingut com a brigadista durant la Guerra Civil. “Barcelona el captivà. Recordo que em deia que per ell era com un gran escenari en el qual els personatges que s’hi movien no tenien res a veure amb el decorat”, rememorava Manyé, el 1984, en un article a l’Avui.

Catalan Programme, de Londres a Catalunya

“Emissora de la BBC de Londres radiant en català...”, deia Manyé al principi de cada episodi del Catalan Programme (1947-1957), el programa —quinzenal i, més endavant, setmanal— que va fer a la ràdio pública del Regne Unit. El català a la BBC no va ser un fet anecdòtic: va durar tota una dècada. El Catalan Programme era un programa distès i elegant, que s’emetia els dimecres de deu a dos quarts d’onze de la nit i els dijous a la tarda. Caldria emmarcar-lo dins el grup de “programes culturals emesos durant el franquisme, que sempre evitaven tractar qualsevol tema polític en els seus continguts”, com assenyala el professor Cinto Niqui.

Casasús comenta que “el programa tenia èxit perquè es podia escoltar en català, amb una sensibilitat cultural afinada i amb un rerefons històric de qualitat”. En aquest sentit, el catedràtic de la UPF també posa de manifest el criteri musical refinat de Manyé: “Abans els programes de ràdio donaven molta més importància a la música. En això hem retrocedit. En un programa dedicat a Sant Jordi, Manyé va posar-hi música de Francesc Pujol, amb lletra de Josep Maria Folch i Torres. I, de fet, la sintonia del Catalan Programme era la suite Montjuïc (1937) de Benjamin Britten, el gran compositor contemporani del segle passat”.

Per damunt de tot, però, el programa va destacar per les entrevistes que Manyé feia a figures rellevants del panorama polític, social i cultural català. Al Fons Josep Manyé i Vendrell de l’Arxiu Nacional de Catalunya trobem un document en què el periodista anota ”algunes de les moltes personalitats catalanes que han passat pels micròfons de la BBC”. Josep Tarradellas, Pau Casals, Josep Carner, Carles Riba, Josep Trueta, Ferran Soldevila, Josep Maria de Sagarra, Salvador Espriu, Joan Miró, Josep Pla, Carles Pi Sunyer, J. V. Foix, Marià Manent, Jordi Pujol, Mercè Rodoreda, Robert Gerhard, Joan Triadú, Frederic Mompou, Montserrat Caballé... La llista és llarga, i hi apareixen pràcticament tots els grans noms catalans del segle XX.

Manyé donava un protagonisme especial als intel·lectuals catalans exiliats al Regne Unit, molts dels quals feien de professors o lectors en universitats britàniques, com ara Joan Triadú i Jordi Sarsanedas. Ara bé, també donava veu a personalitats que vivien a Catalunya; com comenta Sintes-Olivella, “molt sovint els seus treballs eren enregistrats clandestinament a Barcelona, i el consolat britànic s’encarregava de fer-los arribar a Manyé a través de la valisa diplomàtica”.

La primera emissió del Catalan Programme, que es va fer el 7 d’abril de 1947, va comptar amb la presència del director de la Biblioteca Nacional britànica, Sir Henry Thomas, que va conversar amb Manyé sobre “els incunables catalans que hi ha en aquell establiment i el magnífic exemplar de Tirant lo Blanc que allí es conserva”, en paraules de Casasús.

En un text que també es conserva a l’Arxiu Nacional, Manyé recorda amb una gran tendresa un altre episodi del programa, del mateix 1947, que va consistir en la retransmissió dels Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a la Church House de Londres. “En aquell sumptuós àmbit, que havia estat escena d’actes solemnes de la vida anglesa, es deixaren sentir unes veus que proclamaven, en prosa i en vers, que Catalunya era quelcom vivent”, va escriure Manyé.

No queda cap arxiu sonor del programa, però a partir del seguit de notes i documents del Fons Manyé podem fer-nos una idea prou clara dels continguts que hi imperaven. Per posar-ne alguns exemples, va convidar Manent per parlar de T. S. Eliot; va dedicar un programa a l’Anglo-Catalan Society, de la qual n’era un dels fundadors; va explicar l’estada del valencià Joan Lluís Vives a Oxford al segle XVI; va fer un homenatge a Pompeu Fabra; va parlar de l’escoltisme i del seu fundador, Robert Baden-Powell; i va comentar l’origen anglès de la dona de Joan Maragall. Gairebé sempre, doncs, buscava vincles culturals entre els anglesos i els catalans, entre els dos països que més estimava.

L’últim episodi del Catalan Programme va ser el 1957. Com diu Manyé, “al marge de l’encoratjament i l’impacte que [el programa] pogués fer a Catalunya durant aquells temps difícils, deixà la seva marca en la pròpia BBC”. En definitiva, va ser un programa valent, que ha passat a la història, sobretot, perquè va suposar el manteniment de la ràdio en català en una època en què a Espanya públicament només es podia fer servir el castellà.

No va ser pas l’únic programa fet en català des de l’estranger —també se’n feien, per exemple, a l’Argentina, Xile, Cuba, Mèxic, Moscou, Praga, Belgrad i París—, però sí que sobresurt per la qualitat periodística i per la solidesa del projecte.

Un segon programa en català, ja a la Transició

Vint anys després, el 1977, Manyé va tornar a parlar en català des dels micròfons de la BBC. En aquesta ocasió, es tractava del programa Setmanari d’actualitat britànica, una realització conjunta de Ràdio Barcelona i la BBC, dirigida per Manyé i conduïda, des de Barcelona, per Albert Nadal. Se’n conserven uns quants episodis a la Biblioteca de Catalunya. Duraven mitja hora i incloïen les col·laboracions d’una bona colla de periodistes, com Montserrat Colldeforns, Pep Bosch, Eduard Delgado, Maria Vilanova i Manuel Escorriola.

En aquest segon programa en català, Manyé va optar per un format prou similar al Catalan Programme: hi predominaven les seccions culturals, sobretot dedicades al teatre i el cinema, i també les entrevistes a personalitats catalanes que, per un motiu o un altre, eren al Regne Unit. Per exemple, va entrevistar els doctors Carles Frigola i Pilar Castro, que treballaven a Londres com a psiquiatres; els lingüistes Joan Solà i Joan Julià-Muné, que en aquell moment feien una estada acadèmica a Reading i Londres, respectivament, i el pintor barceloní Guillem Ramos-Poquí, que s’havia fet un lloc als cercles artístics londinencs.

El Setmanari d’actualitat britànica també destacava pels editorials que feia Manyé, sovint amb tocs d’ironia. Per exemple, en un episodi de l’any 1977, parlava de la importància del te a la vida de qualsevol anglès. “Pels anglesos, que s’apugi el preu del te és tan preocupant com podria ser-ho pels francesos que s’apugi el preu del vi, amb la diferència que no els serveix de res entregar-se a la beguda per a consolar-se”, deia al final de la peça.

"Jo vaig ser allà i va passar això"

Si bé Manyé s’associa sobretot amb la BBC, també va fer una feina important com a col·laborador de Destino, des del 1955 fins al 1980, i, més esporàdicament, va escriure en altres publicacions, com el Clarín de Buenos Aires i l’Excelsior de Mèxic. El seu primer reportatge a Destino va ser Una Barcelona a Anglaterra, un text en què explicava que a prop de Cornualles existeix una petita ciutat anglesa que s’anomena Barcelona. Al llarg de més de trenta anys, va fer bastants reportatges d’investigació, que posteriorment s’han aplegat en diversos llibres.

Primer reportatge de Josep Manyé (Jorge Marín) a Destino (31 de desembre de 1955). Font: Biblioteca de Catalunya

Segons Casasús, un dels millors reportatges és La taverna del botxí. “Manyé va voler investigar la vida del botxí de Londres, que, com que no hi havia pas execucions cada dia, havia de tenir una altra feina. Va descobrir que feia de cambrer en un pub, i hi va anar per comprovar-ho. Al reportatge, el periodista descriu molt bé el moment que el taverner omple la gerra de cervesa, i imagina que, movent la palanca del sortidor, fa el mateix gest que deu fer, com a botxí, per baixar la palanca perquè pugin les cordes”, detalla Casasús.

Com altres periodistes de la generació d’entreguerres, té un estil que beu de la prosa de Josep Pla. Manyé es definia com un testimoni, com un cronista de tot allò que l’envoltava. “Si actues com allò que els anglesos anomenen witness account, pots explicar les coses com aquell que explica un viatge. O sigui jo vaig ser allà i va passar això, allò i el de més enllà. Després hi ha naturalment, el que podríem dir-ne periodisme culte, que consisteix a documentar-se sobre els factors que intervenen en els fets que un comenta. Aportes un background que situa el lector en el com i el perquè”, va explicar a Sintes-Olivella.

A partir del 1976, va començar a escriure regularment a l’Avui: de primer, com a corresponsal a Londres; més endavant, com a articulista d’opinió. De nou, es tracta d’un Manyé que gaudeix comparant i connectant Catalunya i Anglaterra. Per exemple, a l’article del 14 de desembre de 1976, escriu que “la diada de Nadal és per als anglesos allò que la de Reis és per a nosaltres...”.

En aquesta nova etapa periodística, va recuperar la faceta de comentarista polític, però també va continuar escrivint sobre art i cultura. Amb motiu d’un referèndum sobre la devolució de poders a Escòcia i Gal·les, va parar molta atenció a la situació nacional dels escocesos, segurament perquè li recordava al cas català.  

Un expert dels mitjans de comunicació

Aprofitant l’expertesa periodística i el coneixement del panorama mediàtic internacional, cap als anys 80, quan va tornar a Catalunya, Manyé va dedicar energies a pensar com haurien de ser els mitjans de comunicació —sobretot, la ràdio i la televisió— catalans. “Quan Jordi Pujol va guanyar les eleccions, el nou Parlament, presidit per Heribert Barrera, va aconseguir formar unes primeres estructures d’Estat, una de les quals era el Consell assessor de RTVE a Catalunya. Tant Manyé com jo vam formar-ne part. De fet, és on vam conèixer-nos”, explica Casasús.

Una mica abans, el desembre de 1977, havia guanyat el premi AVUI, convocat per Premsa Catalana, per l’article “La Televisió que Catalunya necessita” (Avui), en què comparava els models de televisió de diversos països.

Manyé, un ambaixador català poc recordat

Tot i que la seva transcendència és innegable, es tracta d’una figura força oblidada, poc estudiada. Segons Sintes-Olivella, aquest oblit es deu al fet que “la major part de la seva carrera es desenvolupés a l’estranger, lluny dels ambients polítics i culturals d’Espanya”.


Obituari de Manyé al diari Avui publicat el 19 de juliol del 2000

Seguint aquesta línia, Casasús posa de manifest que “Manyé va tornar els anys 80, quan va morir Franco, i en aquell moment va haver-hi un relleu generacional a les redaccions, i les persones com ell, ja jubilades, en van quedar una mica apartades”. A més, Casasús explica que Manyé era “una persona discreta, amb aquella discreció tan britànica”, i això també pot haver contribuït al poc ressò de la seva obra periodística.

El 1978, en un article a l’Avui, Eduard Cardona deia que, segons Manyé, “foren tres els nostres ambaixadors a la Gran Bretanya: Pau Casals, Josep Trueta i Josep Maria Batista i Roca”.

Amb una mica més de distància, ara ja podem dir que durant el segle passat Catalunya va tenir-ne quatre, d’ambaixadors al Regne Unit: Casals, Trueta, Batista i també Manyé, aquella veu discreta i elegant que durant la segona meitat del segle XX va portar Anglaterra a Catalunya i Catalunya a tot el món.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —