Generació Z és sinònim de crisi: els joves que van néixer entre finals dels 90 i principis dels 2000 han viscut en una permanent recessió econòmica, social i climàtica. No coneixen -ni s'atreveixen a somiar- el significat de Belle Époque: la crisi financera del 2008 i la crisi derivada de la pandèmia del coronavirus els ha enxampat en plena construcció com a adults.

Tota aquesta precarietat laboral, acadèmica i social que els ha acompanyat al llarg dels anys ha derivat en una manera d'entendre i d'interpretar el món molt concreta. El Diari de Barcelona recull 6 testimonis de joves per aproximar-nos una mica més a la visió que tenen les futures generacions de la societat que vindrà. 

Dani Herrera, 20 anys

@succeDani

"Jo no crec que el treball dignifiqui ningú. Ningú hauria d’haver d’estudiar i treballar alhora"

Nascut a Colòmbia, en Dani i la seva família van venir a viure a Vic l’any 2007, a les portes de la crisi econòmica. Va encarar els anys següents de crisi sense casa, vivint en habitacions o compartint pis en habitatges minúsculs i amb males condicions, juntament amb la seva mare i la seva germana.

La mare d’en Dani va haver de treballar en negre fins que una de les cases on netejava li va fer un contracte, fet que la va permetre obtenir el permís de treball. “Recordo llevar-me i que la meva mare ens portés al cole ràpidament i després sortís corrents cap a l’altra punta de la ciutat; més tard, ens venia a buscar, ens portava a casa i tornava a marxar”, explica en Dani.

Quan era petit, sentia que la seva situació a l’escola era molt estranya i incòmoda i se n’avergonyia una mica. Ara, però, està molt orgullós de tot el que ha aconseguit la seva mare. En Dani ho sintetitza amb “no vull romantitzar la pobresa, ni molt menys, sinó que em sento orgullós perquè això m’ha fet prendre consciència de la meva classe social i de no avergonyir-me del que tinc, de voler revertir-ho”.

Actualment, en Dani compagina feina i estudis com la seva germana, qui va haver d’estalviar abans de poder anar a la universitat. “Jo no crec que el treball dignifiqui ningú. Ningú hauria d’haver d’estudiar i treballar alhora”, expressa en Dani. Tot i tenir una feina precària, en Dani no l'ha perdut degut a la crisi de la Covid-19, però la germana d’en Dani, que és pluriocupada, s’ha vist acomiadada d’una de les feines.

En Dani creu que “el fet d’haver-hi ara una altra crisi ens fa venir més ràbia amb el sistema” i la conjuntura d’incertesa de la generació Z ha provocat que els centennials es reafirmin en els seus ideals. Malgrat això, en Dani no deixa de plantejar-se el futur: “tenir una vida més o menys estable és el mínim al que puc aspirar”.

Marina Campàs, 20 anys

@mariacampas

“Sí que veig que hi ha gent que ho ha passat molt malament i d’altra que sembla que visqui en un altre món i no sigui conscient del que passa ni del que vindrà”

Quan va començar la crisi del 2008, la Marina era molt petita i no n’era del tot conscient. Ara, però, veient la situació en perspectiva s’adona que el seu estil de vida, d’alguna manera, va canviar. En aquell moment, el seu pare va quedar-se sense feina i, tot i que eren una família benestant, van haver de començar a controlar d’una altra manera les despeses:  “suposo que va passar a bastanta gent”.

Per sort, després d’aprofitar el temps de l’atur per formar-se, el seu pare va trobar una altra feina. “Crec que de la manera que s’ha gestionat a casa meva ha fet que canviés la meva manera de veure el món”, expressa la Marina.

La nova crisi de la covid-19 l’ha afectat bàsicament amb l’àmbit estudiantil. L’estudiant de Dret fa anys que rep beques amb les que es pot anar pagant la universitat i el pis a Barcelona, ja que és de Manlleu. Just aquest any s’havia de començar a independitzar econòmicament, però en retirar-li la beca i la semipresencialitat dels seus estudis, li ha resultat impossible. D’altra banda, tot i que ja fa temps que treballa, aquest estiu ha hagut de buscar altres feines per incrementar els seus ingressos.

La Marina pensa que la seva generació “es divideix clarament en els que han patit la crisi i els que no”. “Suposo que passa una mica amb tot, però sí que veig que hi ha gent que ho ha passat molt malament i d’altra que sembla que visqui en un altre món i no sigui conscient del que passa ni del que vindrà”, afegeix la Marina.

Tot i això, la Marina no creu que els seus plans de futur difereixin dels de la resta de la societat: “potser em conformo amb menys coses que algú altre, o potser sóc més conscient del valor que tenen”.

Nico Tophuria, 20 anys

“Des de que tinc ús de raó, no recordo una època on no estigués preocupat pels diners”

Nascut a un poble de Geòrgia, la crisi del 2008 va marcar en Nico profundament: els seus pares van emigrar a Espanya i ell es va quedar amb la seva àvia presenciant el “breu però comnovedor” conflicte armat entre Geòrgia i Rússia.

De família “molt humil”, en Nico explica que, a partir del 2010, any en què va venir a viure a Sant Sadurní d’Anoia, va adonar-se de les diferències -sobretot econòmiques- entre ell i els seus amics. Tota la família havia de sobreviure amb el sou (de 4 hores de feina) del seu pare, ja que la seva mare se n’havia quedat sense feina.

D’alguna manera, en Nico ha acabat normalitzant un mur constant que l’ha allunyat de les extraescolars que sempre ha volgut fer, com ball, de titulacions acadèmiques com el First o el carnet de conduir, o de simplement poder comprar un ordinador. Ara està estudiant Biotecnologia a la UB, no obstant “arribar-hi a ella no va ser gens fàcil”, ja que ell sabia que, si no treia prou nota per accedir a la pública, “no tenia més opcions”. De fet, confessa que va renunciar a estudiar odontologia perquè el cost afegit del material era molt elevat, i fa 4 anys que treballa per poder-se pagar tot, inclosa la universitat (amb l’ajuda dels seus pares).  

“Crec que totes les vivències ens fan arribar al que som ara”, reflexiona, alhora que adverteix que “és molt fàcil caure en les trampes del sistema capitalista” i creure que “si una persona és pobre és perquè no ha treballat prou”. De moment, en Nico es mostra il·lusionat per un projecte personal que té entre mans, malgrat és conscient de la seva dificultat i de la incertesa del futur. “Crec que no estic gens preparat per el que pot venir. Només sé que caldrà treballar amb el doble de potència” i potser fins i tot “ fer les maletes i marxar a l’estranger”, es lamenta. Pel que fa a la seva generació, creu que “no ens estem adonant realment de la gravetat de la situació” però que, alhora “podem arribar a canviar la societat si així ens ho proposem”.

Paulina Barrera, 21 anys

@paulinagbarrera.limones

“Crec que el fet de viure en crisi permanent ha afectat de moltes maneres els joves, i una d’elles és que molts veuen un futur millor migrant”

Fa un any i mig que la Paulina va decidir anar a viure a Haarlem, Holanda. Malgrat que la seva fugida responia a qüestions personals i d’estabilitat emocional, subratlla que també la va empènyer una necessitat de trobar una bona feina que li permetés viure dignament. I és que ha passat tota la seva infància i joventut vivint sota el sostre d’una inestabilitat econòmica permanent a casa seva.

Nascuda a l’Equador, quan tenia 5 anys va venir a viure a Catalunya juntament amb la seva germana, el seu germà i els seus pares. Van estar un any en una casa d’acollida de Tarragona -on va perdre un curs escolar sencer-, però de seguida que la família va experimentar una lleu millora en la seva situació econòmica, van mudar-se a Cornellà de Llobregat. La crisi de 2008 els va enganxar de ple, però van anar trampejant com podien, la majoria de vegades cobrant en negre i acceptant qualsevol feina.

La seva germana gran, tot i treure molt bones notes a l’institut, no va poder estudiar Medicina per manca de recursos a casa. I la Paulina ja ni ho va intentar: va optar per buscar feina un cop finalitzats els estudis obligatoris. Ara bé, es queixa que als llocs on ha treballat els salaris sempre són baixos i les condicions nefastes: “A l’última feina que vaig tenir, treballàvem 12 hores diàries, 6 dies a la setmana, i no teníem dret a descans o a seure una estona”. 

“Era desesperant no trobar cap bona feina”, recorda, i per això es va veure empesa a sortir de la seva zona de confort i viatjar a Holanda a fer d’au pair, ja que el salari mínim d’allà ronda els 1.500€. “El meu primer any vaig estar convivint amb una família de classe alta i vaig arribar a veure moltes diferències entre la meva infància i la de les filles que cuidava”, explica. 

La Paulina encara amb optimisme aquesta etapa de la vida: vivint sola i amb una feina estable. Això sí, de moment, no té pensat tornar.

María Barrachina, 23 anys

“Ens estem acostumant a viure amb incertesa i acomodant a la idea que l’estabilitat, en qualsevol aspecte, serà un luxe del que no tothom podrà gaudir”

La María no té gaire record de la bombolla immobiliària, però sí de la crisi econòmica que va desencadenar l’any 2008. A nivell personal, va viure la crisi de forma molt llunyana, tot i que recorda “una mena de tensió entre joves amb l’atur”. “Viure una crisi va fer que em preocupés per la situació social, política i econòmica del país i del món, i amb això va arribar un esperit crític que m’ha acompanyat des d’aleshores” explica la María en motiu de per què va acabar estudiant un grau relacionat amb la política.

Malgrat no experimentar dificultats directament, la María considera que la crisi l’ha portat a estar més preparada a nivell acadèmic, a ser més enginyosa i poder-se reinventar, degut a la competitivitat laboral que comporta una crisi. “Si estarem preparats? Probablement, però no crec que sigui una situació a la que algú s’hauria d’acostumar. No és just viure amb tanta incertesa”, apunta la María.

La crisi actual no ha avançat suficient com perquè la María experimenti cap dificultat, però segurament afectarà als prospectes de futur de tota una generació. I és que la María se sent desencoratjada, un sentiment que reflecteix l’actitud de molts joves: “ens estem acostumant a viure amb incertesa i acomodant a la idea que l’estabilitat, en qualsevol aspecte, serà un luxe del que no tothom podrà gaudir”.

Els plans de futur de la María possiblement difereixen dels que es consideren tradicionals, però no volen ser més o menys conformistes, sinó que les ambicions personals són condicionades per l’educació rebuda. La idea amb què conclou la María expressa una realitat ben present: “ningú hauria d’acostumar-se a no tenir perspectives de futur”.

Adrià Goyanes, 22 anys

@adriagc98

“Quan has viscut tan preocupat pels diners des de ben petit, mai ho superes”

La mare de l’Adrià va perdre la feina l’any 2009, en plena crisi econòmica, i el “canvi dràstic” de nivell de vida que va suposar per ell i la seva germana encara pesa en el seu modus vivendi. Van arribar a haver de vendre objectes de la casa per poder pagar factures o simplement per comprar el menjar del dia. L’Adrià enyora els dies de la seva infància on marxava de viatge, ja que “a mesura que ens feiem grans, com a molt podíem fer un passeig per Cornellà”. En aquest sentit, la crisi en la qual ha viscut tots aquests anys submergit l’ha reafirmat en la convicció que “els poderosos sempre guanyen i fan i desfan a la seva voluntat”.

Les dificultats econòmiques que ha viscut l’Adrià l’han privat de poder desenvolupar algunes aficions personals com la fotografia analògica. Encara més, l’accés a la universitat tampoc ha estat fàcil pels integrants de la família Goyanes: la seva germana treballa per poder-se pagar la carrera, i ell, malgrat té voluntat d’accedir-hi en un futur pròxim, dóna per suposat que també haurà de treballar per poder-ho fer.

Actualment, l’Adrià cursa un Grau Superior de Ciències Ambientals, formació que ha anat compaginant amb les múltiples feines que ha tingut. Destaca la seva experiència laboral com a mosso de magatzem, on treballava 40 hores setmanals “per poc més de 1000 euros”, es queixa. Així mateix, durant el confinament més dur de la pandèmia, va estat treballant com a caixer en un supermercat, “amb sous molt escassos malgrat la situació d'emergència sanitària que vivíem”, lamenta. A més, assenyala que l’empresa on treballava no es feia càrrec de si els seus treballadors portaven o no mascareta. De moment, l’Adrià assegura que no està preparat per encarar la crisi del coronavirus, sobretot perquè “som els treballadors qui n’haurem d’afrontar la pitjor part”.