[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 01 de setembre 2020

El Moha i l’Abdel ens conviden al seu pis al barri del Poblenou de Barcelona. Just avui estan canviant un dels sofàs perquè és massa antic i està una mica atrotinat. L’operari que ha portat el nou marxa un moment per anar a buscar eines i una carreta per emportar-se el vell, però els nois són més ràpids i quan torna ja l’han desmuntat i l'han deixat llest perquè se l’endugui. 

Els dos joves ens comenten que aquests dies d’estiu estan una mica avorrits, però que per sort tenen a prop la platja i aprofiten per anar-hi sovint. Una situació típica per a molts joves a Barcelona abans no arriba el setembre i toca pensar en el nou curs acadèmic o laboral. Però, tot i que viuen el mateix agost tediós a Barcelona que la resta, sobre el paper, el Moha i l’Abdel encara no són com la resta. 

Construir un futur autònom

Tenen 20 anys i participen del Servei de Transició a l’Autonomia (STA) del Casal dels Infants, que acompanya a joves majors de 18 anys que no tenen un habitatge estable i volen adaptar-se a una nova realitat, sovint després d’un procés migratori. El Casal els acompanya en l’àmbit formatiu, laboral i emocional amb l’objectiu final que puguin adquirir les eines necessàries per valer-se per si mateixos. 

“Si no fos pel casal estaríem al carrer, i jo estaria en una casa com a okupa, que és millor que el carrer perquè no et busques problemes. Però encara sort del casal”, explica l’Abdel al Diari de Barcelona

Segons les últimes dades publicades per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) el juliol de 2020, l’organisme atén actualment més de 3.600 joves. D’aquests, 2.200 són menors, i un 61% tenen 17 anys. La DGAIA contempla en alguns casos continuar amb la tutela dels joves després que compleixin els 18 anys, però la realitat és que un cop assolida la majoria d’edat legal, molts es queden al carrer. La raó principal és que no compten amb l’autorització necessària per treballar, i en el millor dels casos tenen només un permís de residència no lucrativa, és a dir, que no permet treballar. 

L'Abdel escombra al pis que ha esdevingut casa seva després que el Casal dels Infants l'hagi acollit. Foto: Casal dels Infants

Albert Parés és advocat social i president de l’Associació Noves Vies, què treballa voluntàriament oferint assessorament jurídic a menors estrangers. Assenyala que “hi ha una clara discriminació, perquè un jove tutelat català pot treballar quan fa 16 anys, però en canvi, un menor estranger tutelat ha de fer un tràmit”. 

És aquí on entra en joc l’STA del Casal dels Infants, que ofereix habitatge a aquests joves i també planifica un itinerari formatiu i d’inserció laboral amb l’objectiu que puguin obtenir els papers necessaris per poder treballar. 

La impossible oferta de treball

L’Abdel, que ara en té 20, va arribar a l’Estat quan era menor, va viure tutelat durant quasi tres anys a un centre de menors i va estudiar tercer i quart d’ESO a Barcelona. Un temps que veu com “una pèrdua de temps” perquè ara no pot treballar. Assegura que “la vida difícil comença quan surts del centre de menors amb permís de residència però sense autorització de treball”. 

Hammid Benhamou, educador del Casal dels Infants des de fa 20 anys, ironitza i diu que per poder treballar “s’han d’enamorar de tu”. “Oferir un contracte de feina d’un any de 40 hores? Això és amor”, sentencia. Es refereix a un dels requisits que marca el Reglament d’estrangeria per obtenir una autorització temporal de residència i treball, que també especifica que la retribució no pot ser inferior al salari mínim. 


Abdel: "La vida difícil comença quan surts del centre de menors amb permís de residència però sense autorització de treball". 


Tot i que fa broma, Benhamou és contundent al respecte: “És incongruent, és absurd, és surrealista. És el nostre factor crític, el que més costa en relació amb el projecte”. Benhamou assenyala que en un país on el 80 % dels joves menors de 30 anys no poden emancipar-se, no té cap sentit que es demanin aquests requisits als joves de 18. 

En Moha ha tingut sort, i ha rebut una oferta de feina en un restaurant on havia estat fent pràctiques com a part d’un Programa de Formació i Inserció (PFI) d’Hostaleria. Això li permetrà obtenir el permís de residència i treball, amb el qual més endavant podrà buscar altres ofertes de feina sense patir tantes dificultats. 

Requisits que angoixen

Per a l’Abdel, en canvi, el futur es complica. Ell compta només amb un permís de residència temporal sense autorització de treball que li caduca a l’octubre. Si no aconsegueix renovar-lo, no podrà començar el curs de PFI de Carnisseria tal i com té previst.  

Per renovar-lo, el Reglament d’estrangeria marca que en complir 18 cal acreditar uns ingressos mensuals xifrats en un mínim del 100% de l’Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples (IPREM), que actualment equival a 540 euros al mes. Per a futures renovacions, el requisit és comptar amb mitjans econòmics que representin el 400% de l’IPREM, uns 2.100 euros mensuals.

Abdel: "Per aconseguir el permís de treball et demanen que tinguis diners. Però com ho has d'aconseguir si no tens el permís?" Foto: Casal dels Infants

Si a qualsevol jove ja li resulta complicat poder complir amb aquest requisit, ara un canvi en la interpretació de la Llei d’Estrangeria ho fa pràcticament impossible. La jurisprudència del Tribunal Suprem ha determinat que els diners no poden procedir de prestacions públiques ni ajuts socials. 

Un canvi que diverses entitats han denunciat perquè alerten que aboca els joves a la “irregularitat i l’exclusió”. Per als nois del Casal, com l’Abdel, això suposa que no poden comptar amb els diners que l’entitat els dona per pagar-los el pis o per cobrir les despeses d’alimentació. Benhamou mostra la preocupació al respecte: “És ridícul. Ja hi ha tres nois als quals els ho han denegat i estan fora del procés. No sabem què passarà”.  

Qui en té la culpa?

És clar que la llei no ho posa gens fàcil perquè cap jove immigrant pugui integrar-se en tots els àmbits de la societat. Però Albert Parés creu que més enllà de la llei, el problema és la seva interpretació i aplicació. “La normativa està redactada d’una manera que si l’administració volgués, la podria aplicar més flexiblement, però a la pràctica posa molts problemes”, afirma. 

Benhamou apunta a la manca de voluntat política com el problema més gran, una qüestió que creu que “mai anirà a millor” i apunta a l’organisme de la DGAIA, com un ens immòbil i lent, que no s’ha actualitzat i no va compassat amb les demandes d’aquests joves. “Els nois venen en ascensor i les millores arriben en escala”, afirma. 


Albert Parés: "Si l’administració volgués podria aplicar la llei més flexiblement, però a la pràctica posa molts problemes"


El problema inicial comença des dels Centres Residencials d'Acció Educativa (CRAE) on es troben els joves quan són menors d’edat. No només perquè podrien facilitar-los la tramitació del permís de treball, sinó perquè, segons Benhamou, tampoc promouen la seva autonomia. “Al Casal arriben nois que no saben administrar diners, de vegades, ni tan sols saben com funciona un caixer”, assegura. 

Un altre problema amb aquests centres és que contribueixen a la marginació d’aquests joves. L’Abdel es queixa que quan estava al centre “no podia estar amb els amics espanyols, només amb marroquins”. Una realitat que es repeteix per a molts altres nois que emigren sols i que contribueix a la seva criminalització. “Si hi hagués una voluntat d’integració real no farien centres només amb menors estrangers, sinó que els repartiries en els diferents centres”, defensa Benhamou. 

L'educador del Casal Hammid Benhamou es mostra pessimista respecte el futur de molts joves per la "manca de voluntat política". Foto: Casal dels Infants

Com ho viuen ells?

Els últims anys, els menors estrangers que arriben sols han estat sovint estigmatitzats, relacionats amb la delinqüència i els problemes de Barcelona. Benhamou defensa, que malgrat tot, s’ha de tenir en compte que són víctimes. Però què en pensen ells, i com viuen tot aquest procés? Senten que tenen igualtat de drets?

L’Abdel explica que els moments en què s’ha vist en situació de major desigualtat és en el tracte amb la policia. “Si sap que ets un marroquí canvia la forma de tractar-te, i no et registrarà de la mateixa manera que ho fa amb un noi espanyol o català”, denuncia. Sobre el racisme a nivell social, creu que es tracta d’incomprensió i d’un pensament rígid. “Si un roba, de sobte sembla que tots robem, però molts treballem per buscar-nos una vida millor. Ells no ho entenen”.

Així i tot, coincideixen a dir que no es senten diferents de la resta i creuen que Barcelona els ha acollit bé, especialment gràcies al Casal. Però Hammid Benhamou adverteix que “la integració real es fonamenta en la igualtat” i que al final, el Moha i l’Abdel es “pateixen un greuge comparatiu”. 

Malgrat tot, els nois tenen esperances i no temen el moment en que hagin de deixar el Casal. Esperen poder emancipar-se, tenir una feina i un sou que els permeti construir el seu projecte de vida, ajudar a la seva família al Marroc i potser, complir altres somnis. "No saps què hi ha amagat en el temps", comenta un. Però, "creieu que aquesta serà la vostra terra promesa per sempre?, els preguntem.  L’Abdel ho té clar: “Jo quan tingui els papers de residència i treball per cinc anys et diré que sí.”

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —