[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 20 de novembre 2020
Temps de lectura 5 minuts

El 20 de novembre de 1945 començava el primer judici contra el nazisme a Nuremberg, una localització carregada de simbolisme. La ciutat de Baviera havia tingut molta importància pel nazisme: el Camp Zeppelin va ser seu de grans events del Tercer Reich com la recollida per Leni Riefenstahl a Triumph des Willens, i el seu Palau de Justícia va ser el lloc on es van promulgar les lleis racials promulgades el 1935. 


Fotogrames de "Triumph des Willens" de Leni Riefenstahl. (British Movietone)

En aquest primer judici d'onze mesos de duració, s'hi van processar 24 líders del Tercer Reich, s'hi van escoltar 240 testimonis i s'hi van llegir unes 300.000 declaracions. Un judici que va deixar 12 condemnes de mort, 7 de presó —amb penes que arribaven des dels 10 anys a cadena perpètua— i 3 absolucions. 

Entre els acusats més destacats es trobaven Hermann Göring, comandant en cap de la Luftwaffe; Rudolf Hess, secretari particular de Hitler que va ser capturat pels aliats el 1941; Kärl Donitz, almirant de la flota alemanya i successor d'Adolf Hitler després del seu suicidi; Alfred Jodl, cap de l'estat major de la Wehrmacht; Alfred Rosenberg, autor del llibre de l'ideologia racista nazi El mite del segle XX; Wilhelm Keitel, cap de l'Alt Comandament de la Wehrmacht; Joachim von Ribbentrop, ministre d'Afers Exteriors; Albert Speer, arquitecte i ministre d'Armaments i Franz von Pappen, antic cap del Partit Conservador.

Condemnes del primer del Judicis de Nuremberg

Entre els condemnats també hi era Hans Frank, general governador de Cracòvia a partir de 1939, conegut més amb el sobrenom de el botxí de Polònia. El seu fill, Niklas Frank, segueix viu i ha hagut que lidiar tota la seva vida amb l'herència d'un pare que va ser un dels majors criminals de guerra del Tercer Reich. 

Líders nazis absents al judici

Tot i això, va haver-hi grans dirigents del govern del Tercer Reich que van evadir el judici. Entre ells, el propi Adolf Hitler, que es va suicidar al seu búnquer de Berlín abans de l'entrada dels aliats; el ministre de propaganda Joseph Goebbels, amb el mateix final que el Führer; i el Reichsführer i capità de les SS Heinrich Himmler, suicidat després de ser capturat per una patrulla anglesa. 

D'altra banda, també es trobaven els fugits Josef Mengele, Martin Bormann i Adolf Eichmann. En el cas de Bormann, es pensava que s'havia escapat durant la caiguda caòtica de Berlín cap a Sud-amèrica i fins i tot un informe de la CIA l'ubicaba residint a Sabadell, tot i que finalment la troballa d'uns cossos durant unes obres de Berlin el 1999 va confirmar la seva mort.

Josef Mengele, conegut com l'Àngel de la mort per les seves experimentacions amb èssers humans als camps de concentració, va morir el 1979 a Bertioga (Brasil) i el seu cos es va trobar en una de les platges. En aquell moment, es pensava que es tractava d'un home de 54 anys que es deia Wolfgang Gerhard. 6 anys després es va saber que tenia realment 68 anys i es tractava d'un dels criminals més buscats del nazisme. 

Documentació brasilera de Josef Mengele. (Pinterest)

Adolf Eichmann finalment sí que va acabar responent davant la justícia. Ho va fer, però, el 1963 a Jerusalem, després que fos segrestat pel Mossad a l'Argentina i enviat a Israel. El que fou el tinent coronel de les SS va ser responsable directe de 2 milions de jueus executats als camps de concentració i va ser acusat de 15 càrrecs pel fiscal general d'Israel, Gideon Hauser. 

Després de ser declarat culpable de tots els càrrecs, va ser executat a la forca a la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1963. Les autoritats jueves van incinerar el cos i les seves cendres es van llançar al Mar Mediterrani lluny d'Israel. 

Sentència de Adolf Eichmann a Jerusalem. (British Pathé)

L'evolució de la condemna al nazisme a Alemanya

Aquella Alemanya, però, havia quedat enrere. El país i la seva economia estaven en runes i la seva gent —o el que quedava— patia fam o era refugiada a territoris de l'est d'Europa. Tot i això, l'opinió dominant a Alemanya en aquella època era de rebuig als judicis, ja que es creia que eren unilaterals. 

El lema "perdona i oblida" potser era un dels pensament de la nova Alemanya Occidental creada el 1949. El president Konrad Adenauer, que no era nazi, no va tenir problemes en acceptar a antics membres del partit a les seves files com Hans Globke el 1953, l'alt funcionari del Ministeri d'Interior de Hitler que va ajudar en la creació de les lleis de Nuremberg del 1935. 

Portada del llibre sobre Globke i el seu passat. (Amazon)

Al llibre Juristes Terribles, Ingo Müller va explorar el panorama judicial de l'Alemanya d'aquell moment que tenia gran part dels jutges que estaven també amb els nazis del poder. La influència seguia sent gran. Una nova fisonomia del país que la RDA i l'URSS utilitzaven per anomenar a la RFA com una descendent directa del règim del Tercer Reich. 

La primera onada de reconeixement de l’holocaust va venir de la mà d’un conjunt de judicis sobre els crims d’Alemanya al front oriental (el primer a Ulm contra membres de les SS que van massacrar 5.502 jueus a la frontera amb Lituània), afegint-hi la detenció d’Eichmann i els judicis a guàrdies d’Auschwitz. El canvi de visió també va tenir relació amb una nova onada antisemítica, duta a terme per una generació que no havia tingut present els fets del nazisme. El 1962 s’impulsa una assignatura a les escoles per fomentar el coneixement de l’època nazi, fins i tot la Xoà. 

Als anys setanta hi va haver una transformació encara més profunda. Un conjunt de fets van propiciar el reconeixement social de l’holocaust: la guerra dels Sis Dies, l’agenollament del canceller Brandt al Monument del Gueto de Varsòvia, els assassinats de les Olimpíades  de Munic i, sobretot, la sèrie televisiva Holocaust. Aquesta sèrie va ser cabdal, ja que utilitzava una estètica molt popular, sensacionalista, que feia arribar el patiment al públic general. 

Tràiler de la sèrie Holocaust (YouTube)

El debat tant públic com per part d’historiadors va anar lligat a nous documentals i articles que van anar canviant la visió centrada en Hitler per una visió més general, Peter Schneider ho expressa així: “una espècie d’odi cap a ells mateixos banyat de superioritat moral”.

El franquisme es desmarca del nazisme

Un dels països, juntament amb Itàlia, que més proper havia estat al règim nazi abans de l'esclat de la II Guerra Mundial era el règim franquista espanyol. Al final de la Guerra Civil espanyola, la legió Cóndor de la Luftwaffe havia estat acomiadada a la desfilada de la victòria com a autèntics herois. A més, Franco s'havia entrevistat amb Hitler el 23 d'octubre del 1940 a Hendaia i Ramón Serrano Suñer havia viatjat també a Berlín per veure el Führer

Francesc Vilanova i Vila-Abadal, historiador i autor del llibre Nurembergs: lectures dels processos contra criminals de guerra a la Barcelona franquista, explica al Diari de Barcelona que després de la caiguda del nazisme "la tercera pota que de la nova Europa o del nou ordre europeu que volia ser l'Espanya franquista es troba en una situació extremadament delicada".

Un exemple d'aquest fet és que els aliats estaven bastant enfadats per "la falsa neutralitat" de Franco i perquè durant anys Espanya "els hi havia donat suport logístic i de matèries primeres" als feixistes, com declara Vilanova. A més, aquest enuig anava a més quan s'havia "exigit" als franquistes que "retornessin béns dels nazis que hi ha a Espanya i el règim franquista feia veure que no en sabia res", explica l'historiador. 

D'altra banda, Espanya s'estava convertint "no directament encara en un país d'acollida de fugitius nazis, però si en un país de trànsit d'alguns dirigents que estaven fugint cap a Amèrica Llatina", diu Vilanova. 

Quan comencen els judicis de Nuremberg, "el règim franquista va intentar tenir un perfil tirant entre discret i gairebé invisible". Això no vol dir que no informi. Sí que informa i un dels exemples és el viatge del corresponsal Carles Sentís d'ABC i La Vanguardia Española per cobrir l'esdeveniment, "fins que ell decideix marxar perquè s'avorreix, ho explica ell mateix".

Tot i això, el règim franquista sap que sortiran alusions a la relació entre el seu govern i l'Alemanya Nazi. Per aquest motiu i com explica Vilanova, "la recepció dels Judicis de Nuremberg es fa una gran discreció, amb un gran treball de la censura oficial per evitar al·lusions perilloses, acords comercials...". A més, el govern "deixa en mans de comentaristes o analistes particulars fer l'anàlisi i la valoració de Nuremberg". 

Vilanova comenta que "és interessant llegir les entradetes que poden fer per exemple des d'ABC", ja que "per aquesta via pots trobar les justificacions del règim franquista". Segons l'historiador, afirmacions com les de "no és veritat que fòssim uns aliats de pedra picada de l'Alemanya nazi, s'ha demostrat que ens vam resistir a les pressions alemanyes per entrar a la II Guerra Mundial...". És a dir, el que s'està fent és la creació d'un "discurs paral·lel" i oficial del que després serà "la litera oficial del franquisme i del neofranquisme que es basa sobretot amb la idea que a Hendaia Franco es va resistir a les pressions de Hitler per entrar a la guerra". 

A més, l'historiador parla d'un article sense signar a La Vanguardia Española, "que segurament el va escriure Galinaga", en què es demanava un "Nuremberg espanyol". D'aquesta manera, el franquisme vol equiparar els crims que van succeïr a Espanya entre el 1936 i 1939, "a la zona republicana, naturalment", amb els de l'holocaust. Com explica Vilanova, el franquistes senten una "incongruència" que es jutji als perpetradors de l'holocaust mentre que Indalecio Prieto o Juan Negrín estan protegits a l'exili, "naturalment, aquest és un argument que no s'aguanta per enlloc".

Es pot jutjar a tot un poble?

Un dels altres dubtes que han quedat històricament arran dels Judicis de Nuremberg és el dubte moral de jutjat i condemnar a tot un poble o només als seus dirigents. Un debat que s'ha recollit en pel·lícules com Judgement at Nuremberg (1961), on un advocat es pregunta si tothom que alguna vegada hagi donat suport, resat o s'hagi aprofitat de Hitler és culpable o no. 

Escena de la pel·lícula Judgement at Nuremberg (1961) sobre el debat moral del judici. (Movieclips)

Un debat que quedarà en l'aire per a la ment de cadascú. També ho serà el fet que tampoc s'hagi jutjat als perpretadors o idearis aliats dels bombardejos de Dresden, Hiroshima o Nagasaki, on van morir milers de persones. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —