El Juego del Calamar
El Juego del Calamar
El Juego del Calamar
Publicat el 08 d’octubre 2021

En el meu cas, prendre la decisió de veure El Juego del Calamar no va necessitar massa premeditació. La curiositat generada per la popularitat que ha guanyat en tan poc temps, els milers de mems a les xarxes socials i la insistència de molts dels meus amics van jugar un gran paper en convèncer-me, tot i no ser una gran amant dels thrillers ni de les escenes de violència explícita. 

Abans de començar el primer capítol ja anava avisada; “hi ha escenes que són molt fortes” o “la sèrie és molt bèstia” eren el tipus d’expressions que tothom semblava repetir quan sortia el tema, tot i que sempre venien seguides d’un “però és boníssima, l’has de veure”. L’element excèntric no em va sorprendre tenint en compte que es tracta d’una sèrie coreana, igual que l’extravagància. L’èxit que ha tingut, però, sí que em va cridar l’atenció, sobretot per ser un producte que molta gent —sense ànims d’ofendre— hauria rebutjat des d’un inici per la procedència.

Els nou episodis d’una hora de durada que conformen la sèrie narren la història de Seong Gi-Hun, interpretat per l’actor Lee Jung-Jae. És un pare divorciat que viu amb la seva mare malalta a qui li és impossible arribar a finals de mes i, encara menys, pagar els deutes pendents originats de la seva addicció als jocs d’apostes.

La seva desesperació el fa un candidat perfecte per participar en un joc grotesc en el qual 456 persones en una situació semblant a la seva intentaran guanyar un temptador premi final que ronda els 33 milions d’euros. En aquesta competició, però, que consisteix a jugar sis jocs infantils, només hi pot haver un únic guanyador i, aquells que perdin qualsevol dels jocs perdran també la seva vida. 


Vist així, és fàcil assumir que una de les raons de la seva popularitat ha estat l’originalitat de la trama. Tot i haver estat orientada originalment cap a un públic coreà i asiàtic, l’accessibilitat que li proporciona una plataforma com Netflix —on es troba doblada en 34 llenguatges i subtitulada en 37— i el component humà que s’amaga darrere la fosca història han provocat que sigui una potent candidata a convertir-se en la sèrie de Netflix més vista de la història.

Així com ja vam veure a Paràsits, pel·lícula guanyadora de l'Òscar a la millor pel·lícula l’any 2019, l’humor negre i la brutalitat conviuen amb una gran producció en l’àmbit visual que emmarca una història on xoquen irònicament la innocència dels jocs infantils amb la crua realitat d’una societat totalment polaritzada a escala econòmica i, conseqüentment, d’oportunitats. 

Senzillament iguals, senzillament competidors

En aquest joc, els participants es troben, per primera vegada, en una situació d’igualtat respecte a la resta, que és remarcada diverses vegades i es converteix en una de les regles bàsiques del joc. Tal com explicava el director de la sèrie, Hwang Dong-Hyuk, la senzillesa de les normes dels jocs infantils permet aprofundir en el rerefons dels personatges; tot i compartir la marginalització, a la vegada són totalment diversos entre ells, cosa que permet una millor simpatia per part del públic. Des de famílies que s’han escapat de Corea del Nord fins a dones que no s’han pogut permetre una educació. Tots comparteixen l’alienació d’un sistema que s’alimenta de la competitivitat i s’estructura a partir d’ella. 


"...una història on xoquen irònicament la innocència dels jocs infantils amb la crua realitat d’una societat totalment polaritzada a escala econòmica i, conseqüentment, també a la d’oportunitats"


El caràcter competitiu de la societat coreana, extrapolable en menor mesura a la majoria de societats, queda totalment plasmat en els jocs, tot i que en aquest cas és portat a l’extrem. La sèrie aconsegueix que l’espectador recapaciti, sobretot durant els episodis finals, sobre quins són els límits d’aquesta competitivitat. Competitivitat que, de vegades, eclipsa la poca humanitat que queda dins la societat i redueix les persones a simples números. El component moral de la història ens fa reflexionar sobre quina és la nostra posició com a persones irespecte als altres, i si el fet de tenir més o menys diners et permet jugar al marge de les regles d’un joc que la resta han de seguir. 

Així doncs, El Juego del Calamar s’ha convertit en una producció que, a banda de posar de manifest altra vegada la qualitat i competència de la incipient indústria sud-coreana, també ha aconseguit demostrar de nou que l’idioma i les diferències culturals no són mai suficients per impedir comunicar un missatge que va més enllà de qualsevol frontera. 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —