Parodiar la masculinitat per deconstruir-la. És amb aquest objectiu que Ken Pollet, un dels Drag Kings més populars de Barcelona, surt a l’escenari, portant a l’extrem la masculinitat més arquetípica per omplir el públic de preguntes i fer-lo reflexionar. Nascut a Màlaga el 1992, es va iniciar en el món del drag el 2019 “per alliberar-se i empoderar-se en una ploma ‘marimacho’” que havia estat objecte de violències tota la seva vida. Tres anys després, ha descobert que rient-se d’aquesta opressió, també talla el poder que el masclisme té sobre ell.

Rep el Diari de Barcelona en una cafeteria encantadora del Poble-sec, després d’haver-nos deixat fotografiar-lo en la seva muda de treball durant una actuació-conversa organitzada per Primavera Pro a la Sala Apolo.

Qui és Ken Pollet?
Ken no és un personatge, ni un alter ego, és part de la meva identitat travesti. Ken és també el cos que utilitzo per després interpretar altres personatges, és a dir, existeixen diverses capes de performativitat.

Què és per tu el Drag King?
Hi ha moltes maneres de definir el Drag King. Dit d’una manera molt general, és una persona que subverteix els codis de la masculinitat per fer-ne una crítica. Hi ha molta gent que el defineix com a “una dona que es transvesteix d'home”, de la mateixa manera que consideren que el Drag Queen és “un home que es transvesteix de dona”. Per mi, aquestes definicions són molt problemàtiques, perquè entenen el gènere d’una manera molt binària i ja defineixen de base quin és el gènere de les persones que fan Drag.

Hi haurà molta gent que fa Drag que no entrarà en aquesta definició.
Vaig ser assignada dona en néixer, però soc una persona no binària o de gènere fluid. Durant la meva adolescència, quan adquiria els codis de la feminitat, que és el que se suposava que em corresponia, d’alguna manera sentia que estava fent Drag Queen, perquè a mi, aquests codis, realment no em corresponien.

Ken Pollet, Dorian Electra i YESSi PERSE (d'esquerra a dreta) durant l'acte 'Queer Army Manifesto', organitzat pel cicle cultural de Primavera Pro a la Sala Apolo.

Quin creus que és el potencial del Drag King?
Per una banda, subvertir la masculinitat ja té un potencial molt gran perquè la performativitat de la masculinitat és una qüestió que encara no s’ha abordat. El feminisme ha estat deconstuint la feminitat, ja que va vinculada a l'opressió, però la masculinitat (i tot el poder que se li associa) encara no s'ha acabat de deconstuir. Per altra banda, part del potencial té a veure amb quin subjecte polític el practica: encara que el pot practicar tothom, sobretot s'ha desenvolupat en comunitats lesbianes i de persones no binàries i de gènere fluid. Aquestes comunitats no tenen gaires espais on trobar-se, posar experiències en comú i crear xarxes de suport, i això és una oportunitat per unir-les.

Com són els personatges que interpretes?
El meu personatge principal és l’Hombre del Traje, que encarna el poder masculí a través de l’americana. L’Hombre del Traje és tots els homes que pots veure en una cimera i que prenen decisions sobre política i economia. No estic encarnant l'home, sinó l’americana, que representa el poder masculinitzat, que busco deconstruir.

Com es deconstrueix?
El parodio. Per a mi, la paròdia és una manera de treure-li el poder i de mostrar-lo tal com és.

Quin és el teu objectiu amb aquest personatge?
El meu objectiu és visibilitzar un personatge que té molt poder en la nostra societat, però que habitualment no és visible. I és que el poder masculí és invisible, ja que és la norma, allò estàndard i, per tant, no ens n’adonem. L’Hombre del Traje està prenent decisions sobre la nostra vida i no l'estem representant. Per exemple, en el discurs públic del treball sexual, qui es visibilitza i a qui es responsabilitza és la treballadora sexual, però mai es parla del maltractador, del puter, de l'home que té el poder i que realment és el responsable. Per a mi, fer Drag és girar la balança de responsabilitat i d'exigir-li a ell en lloc d’ella.

"Alguns homes es posen a la defensiva, cosa que ja em va bé, perquè significa que he tocat alguna cosa. Altres m’agraeixen fer-los veure que hi ha actituds que feien inconscientment que haurien de revisar"

​​Emocionalment, és complicat interpretar personatges que representen el masclisme?
És molt fort, sí. Amb l’Hombre del Traje i amb tots els personatges que representen el poder masculí, estic representant malvats. I ser el malvat no és fàcil, perquè estàs generant en el públic una resposta ambivalent. Al principi fas que t'odiïn, i després t'estàs rient del personatge amb el públic. Generes un rebuig per a després fer-te còmplice del rebuig a través de l'humor.

Imagino que s’hauran donat situacions curioses amb el públic.
El primer cop que vaig representar aquest personatge, a Màlaga, vaig sortir a l'escenari i vaig dir: "No he vingut a fer art, perquè l'art no fa diners. He vingut a comprar aquest local i muntaré un hotel de cinc estrelles per a guiris. Visca el capitalisme!". Tothom es va posar a esbroncar-me. Més tard, vaig posar 'I'm a slave for you' de Britney Spears, em vaig treure la roba i a sota duia un collar de gos i uns calçotets amb la bandera dels Estats Units. Anava de poderós, però era un gos del capitalisme.  Va ser molt fort, perquè tot i que a mi em sembla evident el que estic fent, molta gent no ho va entendre.

La provocació i la sexualització de la masculinitat són claus imprescindibles dels espectacles de Ken Pollet.

T'agrada confondre el públic?
És la gràcia de la provocació. Per a un públic més hetero, és la confusió de no saber què estan veient. “Però ets un home o una dona?”. És en aquesta pregunta, que fan molt al final de l’espectacle, on recau la performance. "Per què necessites saber això?", contesto. Aquí hi ha el mecanisme que s'inicia amb la performance. El que m'interessa és deconstruir aquesta pregunta. És interessant, perquè apel·lar a tants tipus de públic diferents crea respostes diferents, però totes tenen una cosa en comú: que he generat una pregunta en el públic que no té resposta. I aquesta pregunta genera una consciència, que dependrà d'on està aquesta persona. Una persona queer s'empoderarà amb el meu espectacle, mentre que un home cis reflexionarà, es revisarà.

Hi ha molts homes cis heterosexuals, entre el teu públic?
I tant!

I com reaccionen a la crítica a la masculinitat tòxica?
Reaccionen de maneres molt diverses. Alguns es posen a la defensiva, cosa que ja em va bé, perquè significa que he tocat alguna cosa. Altres m’agraeixen fer-los veure que hi ha actituds que feien inconscientment que haurien de revisar. Els dono un reflex que els ajuda a revisar-se i a entendre altres realitats.  En general, els homes cis no tenen gaire capacitat d'autoconsciència ni sentiment de la responsabilitat. I s'han d'espavilar, i jo els pico perquè espavilin.

"El Drag King és molt alliberador, ja que suposa fer les paus amb aquella nena que insultaven a l’escola dient-li ‘marimacho’"

Existeix la masculinitat no tòxica?
Jo també m'ho pregunto. Tinc molts conflictes amb els discursos de les "noves masculinitats", perquè penso que el que s'ha de fer és deconstruir el gènere com a tal. Per què necessitem crear una nova categoria de la masculinitat? Així i tot, segurament estem en un moment on cal crear categories de masculinitats no tòxiques, perquè crec que les persones ho necessiten com a part d'un procés, al final del qual no caldran aquestes categories.

Quin és el procés de creació d'un personatge o d'una escena?
El meu procés consisteix en agafar alguna cosa contra la qual tinc molta ràbia o impotència, com el poder masculí, i donar-li la volta, deconstruint-lo i ridiculitzant-lo per alliberar-me del seu poder. A mi m'ha donat moltíssima llibertat poder-me riure del masclisme i dels homes que m'han oprimit. Agafo quelcom que no es pot explicar en paraules i obro un camp de joc, utilitzant símbols i estètica.

És més fàcil transmetre una idea a través del cos i l’estètica que d’una manera més intel·lectual?
Jo he estudiat Filosofia, i vinc de voler canviar el món, el gènere i la realitat social a través del pensament. Això m’ha portat moltes frustracions. M'adonava que quan intentava explicar als homes les coses que feien malament, o intentava parlar amb ells sobre masclisme, sentia molta frustració perquè no ho entenien. I com que no els ho podia fer entendre, vaig decidir que els ho volia mostrar. En passar a fer coses amb el cos, m'entenien molt més fàcilment. Em sembla més interessant abordar tots aquests temes des de la percepció i des del cos que des de les articulacions conceptuals. Que també en faig, però les faig a partir de les experiències que recullo des del cos. La teoria ha d'estar en diàleg amb la pràctica, perquè si no la filosofia perd el sentit.

Ken Pollet a l'escenari de la Sala Apolo.

D’on sorgeix la necessitat de fer Drag?
Igual que existeix la ploma efeminada, també existeix la ploma 'marimacho', que és una ploma molt invisibilitzada en tots els moviments que celebren les identitats. El Drag King és molt alliberador, ja que suposa fer les paus amb aquella nena que insultaven a l’escola dient-li ‘marimacho’. Celebrar aquesta ploma, que sempre t’han dit que has d’amagar, és molt alliberador. Quan vas creixent, passes pel llarg procés d’anar despullant-te d’aquelles capes que t’havies construït com si fossin pegats per sobreviure. Tornes a reconquerir el teu desig, les ganes de viure i de gaudir.

Abans deies que te’n reies del masclisme per treure-li part del seu poder. Com es pot convertir quelcom tan violent com el masclisme en un acudit?
Sempre he sentit moltíssima frustració per la violència masclista que he viscut tota la meva vida. Quan em feien comentaris masclistes entrava en ira, els començava a cridar, i aleshores jo ja era “la boja”. Estava atrapada en la frustració constant de tenir raó, però no tenir ningú que m'escolti. Per a mi va ser un descobriment veure que rient-me de la masculinitat, tallava el poder que el masclisme tenia sobre mi. I això és molt empoderant. Necessito riure de les violències que pateixo, perquè si no ho faig, literalment moriré. Si no pogués utilitzar l'humor per sobrepassar les violències tan fortes que ens envolten, jo ja hauria mort. Així que per mi, és un mecanisme de supervivència.

"La masculinitat mai ha estat objecte de l'espectacle, sinó el consumidor. Com s'ha representat el cos femení a l'art, i com s'ha representat el masculí?"

En els darreres anys, el Drag Queen ha entrat amb força en espais més mainstream i ha tingut molt d’èxit. Per què creus que el Drag King no ha fet aquest salt, i s'ha mantingut sobretot en esferes queer?
Veig dos motius pels quals el Drag King és menys conegut, i tenen a veure amb les dues potencialitats que he mencionat abans. El primer és què s'està representant: la masculinitat mai ha estat objecte de l'espectacle, sinó el consumidor. Com s'ha representat el cos femení a l'art, i com s'ha representat el masculí?

I l’altre motiu?
L'altre motiu és el tipus de subjecte polític que el practica, és a dir, dones lesbianes o persones de gènere fluid no heterosexuals. A nivell comunitari han tingut menys espais, menys eines, menys accés al privilegi, i això fa que no hagi arribat tant a públics més grans.

Ha perdut contingut polític, el Drag Queen més mainstream?
El programa RuPaul's Drag Race ha ajudat molt a popularitzar el Drag Queen i a portar-lo a esferes mainstream, però al mateix temps l'ha despolititzat bastant. El Drag és una eina per a l'empoderament de la dissidència LGTBI, i els espais que el practiquen haurien de tenir una forta consciència feminista i de resistència queer.

Si el Drag King es popularitza, tens por que també es pugui despolititzar?
Quan vaig començar a visibilitzar el Drag King, el meu objectiu era colar-lo al mainstream com un Cavall de Troia per rebentar-lo. El pop té molt de poder, perquè permet arribar a moltes persones a través d'un missatge relativament senzill. Però és veritat que ara em comença a preocupar moltíssim que arribem a ocupar el mainstream sense realment arribar a deconstruir-lo. Jo, per la meva part, ho faig sempre, però no puc controlar què fan la resta de persones.