Les causes de la guerra a Iugoslàvia i a Kosovo (1998-1999) van ser molt més que política i ultranacionalisme. Segons Tony Fabijančić, autor de Drink in the Summer i altres llibres sobre l’espai iugoslau, l’odi que es va veure en la guerra neix d’alguna cosa personal: “Des de les queixes menors sobre la tendència del veí a fer festes fins tard a la nit, fins comentaris negatius sobre la crida a l’oració que prové del minaret. Aquests assumptes personals alimenten les diferències culturals, lingüístiques, religioses i polítiques preexistents”. Fabijančić pensa que només així s’explica que “persones que havien viscut juntes i en pau volguessin matar-se les unes a les altres”.

Avui, l'Shpresa —nom fictici per raons de seguretat—, un home albanokosovar que haver d’emigrar a causa de la guerra, i el Miljan, serbokosovar de Pristina que va marxar de Kosovo al final del conflicte, no es matarien, ni tan sols es consideren “enemics”.  Comparteixen ferides molt profundes, però estan lluny de la reconciliació. 

Les ferides 

Kosovo va quedar sota la sobirania sèrbia després dels Acords de Dayton. La desil·lusió albanokosovar va portar al sorgiment de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (ELK), un grup armat que buscava atreure l’atenció internacional mitjançant la violència. Es van centrar en operacions armades contra policies i militars serbis per donar notorietat al grup, però els seus atacs també van afectar la població civil. 

Amb el col·lapse de l’estat albanès el 1997, els arsenals militars albanesos van ser saquejats i un gran flux d’armes va arribar clandestinament a Kosovo, fet que va potenciar la capacitat de l’ELK. A mesura que els atacs de l’ELK es tornaven més freqüents i letals, el govern serbi de Milošević va respondre amb duresa.

Sèrbia va desplegar forces policials i militars a Kosovo per combatre l’ELK i sufocar el creixent moviment insurgent. Les operacions sèrbies es van caracteritzar per una repressió brutal, dirigida no només contra els combatents de l’ELK, sinó també contra la població civil albanokosovar. Aquestes accions van incloure execucions sumàries, destrucció de pobles i el desplaçament forçat de civils, en el que es va considerar una campanya de neteja ètnica.

L'Shpresa tenia cinc anys quan això va passar. “Recordo sortir a jugar davant de casa, mirar cap amunt i veure dos soldats baixant pel carrer. Vam recollir el que vam poder i vam marxar corrents. Recordo que em van ficar en un tren per la finestra i ploràvem amb el meu cosí perquè el tren estava ple. Recordo la por que ens bombardegessin, i arribar a Macedònia del Nord a un camp de refugiats improvisat, ple de plàstics”.

L'Shpresa va arribar a Alacant amb la seva família, on va viure la guerra i els anys posteriors amb la por de no poder tornar-hi mai més. 

L’OTAN va intentar negociar, però als Acords de Rambouillet de febrer de 1999, Milošević va rebutjar una solució pacífica que passava per la retirada de les forces sèrbies de Kosovo i el desplegament d’una força internacional de pau a la regió. El 24 de març de 1999 van començar els bombardejos sobre Sèrbia i Montenegro sense l’aprovació explícita del Consell de Seguretat de l’ONU.

Amb la pluja de bombes, el Miljan, que llavors tenia 17 anys, va perdre allò que coneixia com a vida. Els bombardejos sobre Belgrad van cessar amb la signatura de l’acord de Kumanovo, que entregava Kosovo a les forces internacionals. La del Miljan, com altres moltes famílies sèrbies, va fugir a les municipalitats encara sota administració sèrbia del nord de Kosovo, per por “que la rancúnia albanesa busqués venjança contra ells”.

Miljan va deixar Pristina, i quan hi ha tornat no ha trobat rastre del que era. “La infraestructura és completament diferent i no sé on són els meus amics. Només tinc flashbacks que em posen trist”.

Tots dos van patir la guerra, potser per això tots dos es neguen a culpar la població civil del bàndol contrari pel que va passar. Però encara queda un llarg camí cap a la reconciliació.

El paper de l'OTAN

L'Shpresa agraeix profundament la intervenció de l'OTAN: "Gràcies a l'OTAN la meva família i jo encara som vius i, sobretot, gràcies a l'OTAN he pogut tornar a casa". Tanmateix, Miljan culpa l'aliança atlàntica pel que ell, i Sèrbia, han perdut a Kosovo. Però malgrat la seva participació en la guerra, l'OTAN no n'és culpable.

És cert que, com diu Miguel Roán, director de Balcanismos i autor de Belgrad brut, “països estrangers van estar implicats en el desenvolupament de la guerra amb la provisió d’armes”, però Fabijančić pensa que, “si Milošević no hagués perseguit una agressiva agenda nacionalista sèrbia a tota Iugoslàvia, i especialment a Kosovo, segurament l’ELK no hauria arribat a existir. Es podria argumentar que l’OTAN no hauria bombardejat Sèrbia”.

Segons el periodista especialitzat en divulgació històrica, Iván Giménez, l'OTAN "va trobar el seu motiu d'existir amb les missions a Bòsnia o la guerra de Kosovo", però el 1991 "encara s'estava redefinint perquè el seu gran enemic, el Pacte de Varsòvia, s'estava desintegrant". Així que, l'any 1987, no va tenir res a veure amb les passes que va donar Milošević.

De fet, Roán explica que “als Estats Units els va interessar l’estabilitat a Iugoslàvia fins que van identificar que Milošević no tenia el control sobre el conjunt de la Federació i l'URSS va col·lapsar a l’inici de la crisi de governabilitat a Kosovo”.

Així i tot, els bombardejos sobre Sèrbia i Montenegro obren moltes línies teòriques. L’OTAN va advertir que si no s’acceptaven els termes dels Acords de Rambouillet, prendrien mesures militars, i, malgrat això, Milošević s’hi va negar.

Es poden discutir les intencions de l’OTAN i dels Estats Units. Roán assenyala que, més enllà de les vides civils que es van segar i la infraestructura i habitatges que es van destruir, els bombardejos “van representar una humiliació internacional, i van aïllar la societat sèrbia, ja que van ser acompanyats d’una forta campanya de deshumanització i criminalització de la societat sèrbia”.

Segons Srdja Pavlović, historiador dels Balcans moderns i Ivan Giménez, els bombardejos van donar un fort argument al nacionalisme serbi per construir una narrativa que els convertís en “víctimes proverbials de circumstàncies històriques desafortunades”.

Molts autors, com el mateix Pavlović, justifiquen la intervenció de l’OTAN: “Va ser el resultat d’un esforç prolongat per part d’Occident per pacificar els Balcans i com a resposta pels crims de guerra comesos per l’exèrcit serbi i la policia especial. Les bombes no van caure sobre Sèrbia i Montenegro de manera sobtada i sense una bona raó”.

Tanmateix, en Miljan, com la majoria de serbis, no creu en els discursos de les bones intencions dels líders internacionals, sobretot occidentals. 

​
Novi Sad, la ciutat on ara viu el Miljan, en flames després dels bombardejos. Darko Dozet

En Miljan admet que els serbis van cometre errors, especialment en l’era Milošević, però assenyala amb insistència la culpabilitat de l’OTAN: “No interessava, ni interessa, un amic rus als Balcans. Ens van aixafar i van reconfigurar les fronteres al seu gust; després de la caiguda de l’URSS, l’OTAN es va redefinir amb la intenció de controlar el món”.

No oblida que les circumstàncies històriques van portar a la configuració d’una majoria albanesa a Kosovo, però diu que, podent viure sota el sostre de Sèrbia, els albanesos van decidir arrabassar-los Kosovo. L'Shpresa, però, ho va viure com un alliberament del jou serbi. Podia tornar a casa.

Tant en Miljan com l'Shpresa parlen de la pobresa que es vivia a Kosovo, i de que fàcil és manipular la gent en una situació així. Giménez assenyala que l’excusa del nacionalisme va ser, i continua sent, una via d’escapament per a la pobresa i la mala governabilitat a Kosovo. Encara avui, els interessos de les elits, tant sèrbies com albanokosovars, estan allunyats d’una voluntat de pau, i les diferències en les seves narratives no són casualitat.

Roán ens parla del ‘síndrome d'autoservei’, terme encunyat per l’historiador Hrvoje Klasić: “Cada comunitat tria els episodis històrics, fenòmens o desenvolupaments que s’ajusten a la seva narrativa nacional. Com que la narrativa albanokosovar i la sèrbia són incompatibles, perquè així s’ha fomentat (amb independència de les veus objectives i no acrítiques) per part de les elits, els mitjans o l’escola, hi ha molt de control de narratives en ambdós fronts”.

Encara, en carn viva

El conflicte a Kosovo continua sent una ferida oberta marcada per profundes divisions entre les narratives sèrbia i albanokosovar. Miguel Roán explica que, per als serbis, Kosovo representa un territori sagrat usurpat per un grup terrorista (ELK), recolzat pels Estats Units. En contrast, els albanokosovars ho veuen com una lluita d'alliberament nacional després de la repressió sèrbia iniciada per Slobodan Milošević el 1989.

En aquest context, les massacres d'Adem Jashari i la seva família i de Račak són dos fets especialment controvertits. Segons Roán, "la narrativa sèrbia defensa que la mort de Jashari va ser una resposta legítima als crims d'un terrorista, mentre que els albanokosovars ho veuen com un atac covard contra un heroi nacional". De la mateixa manera, els serbis consideren que la massacre de Račak va ser orquestrada pels albanokosovars per justificar els bombardejos de l'OTAN, mentre que els albanokosovars afirmen que va ser una massacre perpetrada per les forces de seguretat sèrbies".

"Avui dia es continua discutint si els albanesos van patir un genocidi, si els albanokosovars van planificar el desequilibri demogràfic per expulsar els serbis, si Kosovo és un narcoestat, fins a quin punt l'ELK va practicar el tràfic d'òrgans, si l'ELK no només va posar fi a la vida de serbis, sinó també de dissidents albanesos, si els Estats Units van intervenir a Kosovo per muntar la base militar de Blondsteel", explica el balcanòleg.

​Membres de la policia muntada reial del Canadà investiguen una fossa comuna a un poble de Kosovo. U. S. Marines

La incompatibilitat dels projectes estatals serbi i albanès va originar el conflicte a Kosovo, i avui aquesta divisió retòrica impedeix la convivència, fent de Kosovo un estat pràcticament monoètnic.

L'Shpresa creu que les dues properes generacions "estan condemnades a la tensió i a la por". Creu que només l'educació pot produir infants oberts al perdó. Però, tal com va passar durant les guerres de secessió iugoslaves, "falten polítics moderats", diu Iván Giménez, compromesos amb l'acostament i la reconciliació i que impulsin mesures polítiques i pedagògiques a favor de la convivència amigable. 

Tim Judah, periodista anglès de The Economist i corresponsal als Balcans durant la guerra de Iugoslàvia, creu que "Kurti i Vučić —primer ministre kosovar i president serbi respectivament— s'odien entre ells, cosa que ve des de la guerra, quan Kurti estava a la presó a Sèrbia i Vučić era ministre de Milošević. Amb bona voluntat política es podrien trobar solucions, però no existeix aquesta voluntat a causa de l'odi personal que es tenen".

Miljan pensa que és improbable que Sèrbia recuperi Kosovo: "No pots moure 1,5 milions d'albanesos d'allà, i Sèrbia no pot fer la guerra a l'OTAN", però tampoc està disposat a deixar-la anar. "Si Kosovo torna a Sèrbia, jo tornaré a casa meva, a Pristina". No se sent segur a un estat albanès, igual que l'Shpresa no se sent segur quan ha de passar per Sèrbia quan viatja.

No hi ha odi, però sí por, rancúnia, inseguretat i molta distància. Les ferides de la guerra fa més de 20 anys que estan a carn viva i no hi ha voluntat institucional per curar-les. Es necessiten líders que pretenguin la reconciliació, no intercanvis de territori i polítiques demogràfiques. Però de les possibles solucions al conflicte ja en parlarem a la següent entrega.