La nostàlgia envolta Iugoslàvia des de la seva dissolució. Molts parlen dels últims anys previs a la guerra com temps de pau i d’unió. Però Kosovo estava marcada per la pobresa i enfrontaments entre serbis i albanesos, no necessàriament motivats per raons ètniques. 

La gestió del president Tito, a més d’incapaç de resoldre el problema de desenvolupament econòmic que Kosovo patia, havia obert una ferida en l’orgull nacional serbi en afavorir la cultura i la posició política dels albanokosovars. 

Les ferides produeixen dolor, i va haver-hi un home que va saber convertir aquest dolor en ira i “dirigir-la cap a un destí polític més gran, per als serbis i per a ell mateix”, explica Tony Fabijančić, autor de Drink in the Summer i altres llibres sobre l’espai iugoslau. Aquell home va ser Slobodan Milošević.

Un fantasma sobrevolava Iugoslàvia 

Malgrat el que molts creuen, Tito “no va ser un antinacionalista, sinó que va intentar crear un espai on els diferents nacionalismes poguessin florir”, comenta Tim Judah, corresponsal als Balcans durant la guerra de Iugoslàvia i autor de diversos llibres sobre el conflicte a Kosovo. Va fer equilibris per intentar igualar la potència política de les diferents expressions nacionalistes de l’estat balcànic.

Després de la mort de Tito es va implementar un sistema de presidència col·lectiva rotativa. Cada any, un dels presidents de les sis repúbliques i dues províncies autònomes de Sèrbia (Kosovo i Voivodina) presidia la República. Però sense Tito, “va quedar un buit en el poder”, diu el periodista especialitzat en divulgació històrica Iván Giménez. I l’elit intel·lectual sèrbia va tornar a les seves aspiracions hegemonistes que el mariscal havia intentat reprimir.

​

Processió funeral per la mort de Tito, 8 de maig de 1980. Wikipedia

Les reclamacions sobre Kosovo es van intensificar “denunciant la situació d’abandonament dels serbokosovars, en anar desapareixent d’un territori que consideren pàtria nacional”, explica el balcanòleg Miguel Roán, director de Balcanismos i autor de Belgrad brut.

Tanmateix, la realitat és que a Kosovo, diu Roán, “hi vivia precàriament la majoria de la població i el nivell de vida era més baix que a la resta de Iugoslàvia”. Per això, a mitjans dels 80, “quan la situació econòmica estava en estat crític, amb la crisi industrial i l’augment desbordant del deute públic”, una gran quantitat de serbis van abandonar Kosovo a la recerca de millors oportunitats.

El 1981 els estudiants albanesos van iniciar una sèrie de manifestacions i disturbis a la Universitat de Pristina; exigien millors condicions de vida i més autonomia per a Kosovo. Aquestes protestes, que van començar com a reivindicacions socials, ràpidament van adquirir un to polític, autonomista o fins i tot independentista.

Això, més enllà d’una forta repressió per part del govern serbi, va suposar, segons Roán, “pressions i agressions contra els albanesos en diferents ciutats sèrbies, sobretot a Belgrad, i a Kosovo, els serbis, que es trobaven en minoria en molts pobles, van veure com els abusos i hostilitats es van incrementar”.

A la Kosovo de final dels 80 vivien malament tant serbis com albanesos. Però a Iugoslàvia sempre la sobrevolava el fantasma del nacionalisme. En les protestes del 68 a Pristina es va abordar una realitat social amb mesures nacionalistes o autonomistes, i el mateix va passar el 81. Iván Giménez creu que si s’hagués promogut un major desenvolupament econòmic de Kosovo a la Iugoslàvia comunista, "potser els disturbis dels 80 no haurien encès la flama ètnica”.

Hi ha qui pensa, com Tim Judah, que en un estat eslau els albanesos mai no haurien tingut lloc, malgrat que “en moltes zones de Kosovo les relacions entre serbis i albanesos estaven normalitzades”, com diu Roán.

És impossible saber si altres decisions polítiques podrien haver portat a un Kosovo de majoria albanesa integrat feliçment dins d’Iugoslàvia. Tot això és jugar a la política-ficció. Però a Iugoslàvia, i no només a Kosovo, sempre hi va haver conflictes relacionats amb el nacionalisme, i com diu Iván Giménez: “Si un país se centra només en les diferències ètniques a mitjà o llarg termini tindrà problemes de cohesió. Com ha passat a l'Iraq entre sunnites i xiïtes”.

"Ningú no ha de gosar colpejar-vos" 

El 1987, Slobodan Milošević, mà dreta del president serbi Ivan Stambolić , va ser enviat a Kosovo per calmar les denúncies dels serbis de Kosovo sobre atacs, abusos i discriminació per part de la majoria albanesa, de veracitat qüestionable, com apunta Fabijančić.

Milošević arribant a Kosovo al 1987, fragment extret del documental The Death of Yugoslavia

Enmig d’aquest clima, Milošević va ser cridat a mediar entre la població sèrbia local, que se sentia marginada, i les autoritats albaneses. ‘Slobo’ es va reunir amb els nacionalistes serbis de Kosovo Polje, la ciutat més propera al camp de batalla on Sèrbia va lluitar contra l’Imperi Otomà el 1389. En aquella reunió, Milosevic va experimentar “la seva epifania política”: Fabijančić pensa que, segurament, va creure les històries que li van narrar, però no va actuar mogut per un sentiment d'injustícia, sinó que es va adonar del rèdit polític que podia treure d’aquella situació.

“Es diu metafòricament que Milošević va ser el primer a saber que Tito havia mort. Va captar el canvi de paradigma polític i la deslegitimació de les autoritats comunistes, i va integrar el nacionalisme en el seu discurs”, explica Roán.

Milošević va recolzar les queixes sèrbies amb les paraules que el consagrarien com a líder nacionalista: "Ningú no ha de gosar colpejar-vos". Es va desviar del camí oficialista i burocràtic iugoslau perquè va veure l’oportunitat “d’utilitzar el populisme i el nacionalisme per establir-se com a líder de tots els serbis i com l'únic polític capaç de portar justícia a una nació que se sentia greument ofesa", aclareix Srdja Pavlović, historiador dels Balcans moderns i Investigador associat a l'Institut Wirth d'Estudis Austríacs i d'Europa Central. Milošević, a Kosovo Polje, “va fer un pas endavant. A partir d’aquest moment, no hi havia marxa enrere”, opina Fabijančić.

Camí a la guerra 

El 1988, Milošević va llançar la Revolució Antiburocràtica, una sèrie de manifestacions massives organitzades i dirigides pels seus seguidors en diverses repúbliques iugoslaves, incloent-hi Sèrbia, Montenegro i les províncies autònomes de Kosovo i Voivodina. Aquestes manifestacions van conduir a la destitució dels líders comunistes moderats d'aquestes regions, entre ells Stambolić, i al fet que Milosevic es consolidés com a president de Sèrbia i aconseguís controlar gran part del territori iugoslau.

El balcanóleg Róan explica que Milošević esperava que la comunitat internacional respectés la integritat territorial de Iugoslàvia, malgrat el seu enfocament nacionalista i centralitzador, que buscava reforçar el control serbi dins de Iugoslàvia. No obstant això, les seves accions es percebien com una amenaça, especialment a Eslovènia i Croàcia, però també a Kosovo.

La descentralització titoista amb la Constitució del 1974 havia donat a les repúbliques les eines i la infraestructura necessàries per avançar cap a la independència. Un desig d’independència compartit per altres pobles a Europa de l'Est, incloent alguns serbis, ja que després de la caiguda del comunisme, molts països del bloc soviètic buscaven redefinir les seves identitats nacionals i separar-se d'estructures polítiques imposades.

“Milošević va seguir avançant, i el 28 de març de 1989 Sèrbia va modificar la seva Constitució i va revocar l'autonomia de Kosovo i Voivodina. Aquest acte del parlament de Sèrbia va violar la Constitució iugoslava, encara vigent en aquell moment, i va iniciar la desintegració de Iugoslàvia”, explica Pavlović.

A més a més, aquell any es van commemorar els 600 anys de la batalla de Kosovo, l’emblema de la nació sèrbia sobre el qual Milošević construïa l’imaginari simbòlic i emocional del nacionalisme serbi. Al camp Gazemistan, on es va lliurar la batalla, Milošević va fer un discurs davant de més d’un milió de persones. El líder serbi va voler traçar una línia retòrica entre 1389 i 1989, dient que amb la nova Constitució sèrbia recuperava la integritat que havia començat a perdre feia 600 anys i que els anteriors líders serbis s’havien encarregat de no recuperar a causa de la seva "mentalitat vasalla".

Discurs de Milošević a Gazemistan enfront de més d'un milió de persones pel sis-cents aniversari de la batalla de Kosovo del 1389

"Avui, sis segles després, estem novament involucrats en batalles i enfrontaments. No són armats, encara que això tampoc està descartat". Milošević anunciava així que Sèrbia defensaria els seus interessos ètnics i territorials, fins i tot a través de la violència. Amb el seu discurs, va demostrar la intenció de recentralitzar el poder a Iugoslàvia i resistir les demandes d’autonomia d’altres repúbliques i grups ètnics.

El 1990, Iugoslàvia va celebrar les seves primeres eleccions multipartidistes en diverses dècades. Aquestes eleccions van resultar en victòries per als partits nacionalistes a Croàcia i Eslovènia, cosa que predeia la desintegració de la federació. Les tensions entre les repúbliques van assolir el punt àlgid l'any 1991, quan Eslovènia i Croàcia van declarar la independència. La resposta de l'òrgan de presidència central —controlat pels serbis després de l'annexió politica de Kosovo, Voivodina i Montenegro mitjançant la Revolució Antiburocràtica— va ser enviar l'exèrcit iugoslau, dominat per oficials serbis, per reprimir aquestes secessions.

Aquest conflicte va provocar l'esclat de la guerra de Iugoslàvia, que va començar el juny de 1991 amb la breu guerra d’independència d’Eslovènia. A Croàcia, els serbis de la regió de Krajina, recolzats per l'exèrcit iugoslau, es van aixecar en armes contra el govern croat i la seva declaració d'independència. La guerra de Bòsnia, que va tenir lloc entre 1992 i 1995, va ser el conflicte més devastador en termes de violència ètnica i violacions de drets humans. El 1995, l'ultranacionalisme serbi havia perdut aquestes tres guerres, i Iugoslàvia es reduïa a Sèrbia, Montenegro i Kosovo.

Segons Srdja Pavlović, "Milošević va conduir Sèrbia a fratricidis criminals i sagnants a Croàcia i Bòsnia, i a una guerra a Kosovo. Tot això va resultar en una sèrie de derrotes militars, i va ser Sèrbia qui va haver de suportar les conseqüències d'aquestes derrotes".

​​​​​​​Milošević signant els acords de Dayton, que reconeixien la independència de Bòsnia Hercegovina. Wikipedia. 

Qui era Milošević

La situació a Kosovo prèvia a la intervenció de Milošević era un polvorí, però no necessàriament per raons ètniques. Roán pensa que “en situacions d'anarquia, crisi de valors i disfuncionalitat estatal, molts intenten pujar a l'ascensor social, i el que aparentment és una agressió ètnica, en realitat són actes criminals practicats per individus”. I aquesta mateixa lògica és aplicable a les accions de Milošević.

Segons el mateix Roán, era un “funcionari titoista amb una ambició desmesurada, a la qual va contribuir la seva dona, Mira Marković”. Tal era la seva ambició que creia que “la seva vocació era ser un nou Tito”.

Va ser el primer a jugar la carta nacionalista, però això no el converteix necessàriament en un nacionalista. Tim Judah pensa que “era un oportunista. Feia el que pensava que el beneficiaria. Si hagués pogut fer-ho d’una altra manera, ho hauria fet. No crec que fos un creient nacionalista". 

Giménez concorda amb aquesta idea i afegeix que era un oportunista “sense escrúpols”: “Malgrat tota la violència que va provocar, no era un fanàtic. Va abandonar els serbis a Croàcia i Bòsnia quan les circumstàncies internacionals es van girar en contra seva i va signar els acords de Dayton el 1995”, que van matar les aspiracions de La Gran Sèrbia que havia promès al poble serbi, però que a ell el mantenia en el poder del que quedava de Iugoslàvia. I quan l'OTAN va intervenir a Kosovo el 1999, Milošević “no es va atrinxerar amb un Kalàixnikov a la mà a Pristina”. Però de la guerra a Kosovo en parlarem al següent capítol.