Cada cert temps, arriben notícies que situen Kosovo al centre de les disputes entre Sèrbia i Albània.  La cantant Dua Lipa publicant un post amb el mapa de la Gran Albania, que inclou Kosovo, els exabruptes futbolers de les aficions sèrbies i albaneses que clamen Kosovo com a propi (exabruptes que s’estenen als jugadors) o l’enrenou cada cop que es planteja que Kosovo participi a Eurovisió.

Kosovo és actualment un estat independent (no reconegut per Espanya i altres països com la Xina o Rússia)  contínuament en tensió amb Sèrbia, que encara considera que és part del seu territori. Una situació paradoxal, fins el punt que Marta Moreno, periodista resident  a Pristina, explica: “A la frontera entre Sèrbia i Kosovo, la policía sèrbia em va preguntar quan havia arribat al país. Vaig dir que just arribava, que venia de Kosovo, i ells van tornar a preguntar el mateix amb certa condescendència, volent dir que Kosovo és Sèrbia”.

Aquesta situació fa de l'existència de Kosovo un exercici de supervivència. Però, com s’ha arribat a aquest extrem? En aquesta sèrie d’articles, pretenem endinsar-nos en la història i la política kosovar per explicar amb profunditat l’origen del conflicte, entendre per què Kosovo és com és en l’actualitat i quines solucions podrien solucionar les tensions i desconfiacnes entre ambdòs països.

Quan es parla d’aquest conflicte s’acostuma a posar el punt de partida en la desintegració de Iugoslàvia. Però aques fet va ser només l’esclat d’un conflicte que portava segles germinant.

Resistència en comptes de glòria nacional

La Il·lustració, la Revolució Francesa i el Romanticisme van sembrar a Europa la llavor del nacionalisme. Va emergir la idea de 'nació' com una comunitat vibrant de ciutadans amb drets i deures iguals, on la sobirania residia fermament a les mans del poble. Es va reavivar la identitat cultural, i va renéixer el fervor per les llengües, històries i tradicions populars que teixirien l'ànima de cada nació. 

Va ser llavors, al segle XIX, quan a Europa “van començar a caducar les antigues formes de govern, els Imperis multiètnics, i va sorgir i va prendre força el concepte d’Estat-nació”, explica Iván Giménez, periodista especialitzat en divulgació històrica.

A Nacions i Nacionalismes des de 1780, Eric Hobbsbawn va definir la idea d'Estat-Nació com un “estat territorial legitimat pel fet que representa la voluntat sobirana d'una nació, que és un grup de persones que comparteixen una cultura, llengua i herència comunes".

Mapa de l'evolució política dels Balcans. Wikipedia.

Segons Giménez, “tots aquells territoris que es percebien com a nació van buscar un referent en el passat, en èpoques que consideraven glorioses”. Però Sèrbia i Albània venien de cinc segles de dominació otomana, sense un passat recent del qual poder sentir-se orgullosos, així que “tots dos nacionalismes s’intenten situar en el costat de la lluita d'alliberament nacional anti-otomà, a vegades per a justificar la seva falta de desenvolupament durant el jou otomà”, afegeix Miguel Roán, director de Balcanismos i autor de Belgrad brut. 

Però aquesta procés d’alliberament nacionalista va plantar un altra llavor a Kosovo: la d’un conflicte que va propiciar una guerra i la creació d’un estat no reconegut per uns quants països.

Cal entendre que el conflicte a Kosovo va sorgir com a fruit d’un procés històric: el conflicte entre dues nacions, la sèrbia i l'albanesa, “amb agendes nacionals incompatibles en la construcció dels seus respectius estats i en l'adquisició de territori”, com explica Roán, que aclareix que el de Kosovo “no es tracta d'un conflicte basat en els odis ètnics o religiosos”. 

El racisme, l'odi, les massacres i la guerra oberta van arribar més tard. Però abans, els serbis i els albanesos van ser pobles amb ambicions incompatibles per a les que van ser incapaços de trobar una solució política.

Kosovo Interètnic

A inicis del segle XX, Kosovo era un estat interètnic amb una majoria albanesa-musulmana. Segons dades extretes del llibre Kosovo: a short story, de Noel Malcolm, entre 1877 i 1878 es van instal·lar a Kosovo, al voltant de 50.000 muhaxhirs, un terme popular per a referir-se als refugiats musulmans, la majoria d'ells albanesos. Es va establir una majoria demogràfica albanesa a Kosovo que s'ha mantingut fins a l'actualitat

El nacionalisme albanès estava en ascens i volien deslligar-se de l'Imperi Otomà. Al seu torn, el Regne de Sèrbia tenia clares intencions d'annexionar Kosovo, a la qual consideraven el bressol de de la seva civilització i de l'Església Ortodoxa; i que carregaven amb un gran sentit emocional: el 1389 van perdre la batalla de Kosovo contra els otomans, fet que va marcar l'inici de la conquesta otomana dels Balcans. Recuperar-lo era necessari perquè “els recordava el que era perdre i deixar de ser una gran nació, quelcom que no havia de repetir-se”, aclareix el periodista Iván Giménez.

A la batalla de Kosovo albanesos y sèrbis van lluitar conjuntament contra l'Imperi Otomà. Batalla de Kosovo, Adam Stefanovic, oli, 1870

Finalment, el 1912, durant la Guerra dels Balcans, els serbis van prendre Kosovo, però allò que denominaven “Antiga Sèrbia” era ara la casa d'albanesos musulmans que desconfiaven plenament dels serbis; se sentien amos d'aquella terra, i hi volien constituir el seu propi estat.

Com es va arribar a aquest punt en el qual Kosovo era de majoria albanesa i el punt neuràlgic de dos projectes estatals de dues nacions tan diferents? Per respondre la pregunta necessitem quatre pinzellades més d'història. 

El projecte serbi 

Abans de l'auge dels nacionalisme, als Balcans hi convivien diferents ètnies i tradicions religioses contingudes dins de l'Imperi Otomà i de l'Imperi Austríac, en menor mesura. 

Albanesos i serbis es van desenvolupar de manera molt diferent sota el jou otomà: l'Església Ortodoxa Sèrbia va jugar un paper crucial en la preservació de la llengua i les tradicions sèrbies i va convertir la lleialtat a la fe ortodoxa en un símbol de resistència. 

Per contra, la falta d'entitats albaneses fortes i l'organització tribal albanesa va portar les elits “a convertir-se a l'islam per a tenir accés a posicions dins l'administració otomana. La població, cristians i ortodoxos en la seva majoria, va començar a convertir-se cap els segles XVII i XVIII, coincidint amb el procés d'islamització de l'Imperi Otomà”, explica Giménez.

La conversió no va ser total, per la qual cosa la falta d'una identitat religiosa única va derivar, més tard, en la construcció d'una identitat nacional albanesa basada en la llengua. “La religió dels albanesos és l’albanisme” deia Pashko Vasa, un dels poetes albanesos més reconeguts del segle dinou, una frase que em repeteix Tim Judah, autor de Kosovo: War and Revenge i corresponsal per a The Times durant les guerres de Iugoslàvia, quan aprofundeix en la identitat albanesa: “La majoria de les identitats als Balcans deriven de la religió. Els croats catòlics, els serbis ortodoxos o els bosníacs musulmans. Però els albanesos són diferents perquè la seva identitat deriva de la llengua. La conversió a l’Islam dels albanesos no va canviar res. Van seguir parlant albanès i van desenvolupar una tradició i una llengua conjunta, ja fossin musulmans, catòlics o ortodoxos”.

Pregària a la casa d'un líder mercenari albanès. Jean-Léon Gérôme. 1857

Quan va arribar a Europa la revolució de les nacions, el nacionalisme serbi es va basar en gran mesura en el ortodoxisme, en la seva resistència, i en l'herència del seu regne medieval serbi; la seva última època d’independencia. Però abans del procés d'independència, albanesos i serbis convivien, malgrat les seves diferències, sota el mateix sostre imperial.

Finalment, en el marc de la guerra Ruso-Turca (1876-1878), Sèrbia va aconseguir, després de diverses insurreccions fallides, deslliurar-se del jou otomà i crear el seu propi Estat-nació “mitjançant l'adquisició de més territori amb la preeminència de població sèrbia-ortodoxa. Per aconseguir-ho es va practicar la neteja ètnica sobre població musulmana, albanesa, turca o que fos susceptible de lleialtat a l'Imperi otomà”, explica Roán. 

Les nacions, com explicava Hobbsbawn, eren un grup de persones que compartien cultura, llengua i herència comunes, i dins la narrativa nacionalista sèrbia el albanesos no tenien cabuda en la seva idea de nació.

Els albanesos van fugir, principalment a Kosovo. Segons l'autor de Belgrad Brut, “aquest procés va incrementar la població albanesa musulmana a Kosovo, territori encara sota dominació otomana, i va establir les bases del moviment independentista albanès de la Lliga de Prizren (1878-1881), un moviment polític albanès que defensava la unió i l'autodeterminació de tots els territoris amb majoria albanesa”.

Pressions sobre el nou Kosovo

Davant aquesta realitat interètnica que es vivia a Kosovo , Srdja Pavlovic, historiador dels Balcans moderns i Investigador associat a l'Institut Wirth d'Estudis Austríacs i d'Europa Central, aprofundeix en la inestabilitat de la regió: “La signatura del tractat de pau que va posar fi a la guerra entre Rússia i l'estat otomà el 1878 va tenir un impacte negatiu en les relacions interètniques a Kosovo, perquè els otomans van cedir territori a Sèrbia, Montenegro i Bulgària”.

Aquesta redistribució de fronteres va alterar l'equilibri de poder i el control territorial existent als Balcans. Per als albanesos-kosovars, això va significar una creixent presència i influència de Sèrbia, que com a estat recentment enfortit, tenia ambicions nacionalistes que incloïen reclams territorials sobre Kosovo, percebut com a part del seu patrimoni històric i cultural. Això va crear un sentiment d'inseguretat i desconfiança entre la població albanesa cap als seus veïns serbis, i viceversa.

En aquest marc de tensions, els albanesos “van fer pagar els plats trencats de l'expulsió als serbis de Kosovo”, relata Iván Giménez. De fet, en els arxius serbis, figura una carta del 26 de juny de 1878 d’Ilija Stavrić, degà de l'Escola Teològica Sèrbia a Prizren, informant sobre el que es parlava en les reunions de la Lliga de Prizren. Segons Stavrić, els albanesos estaven decidits a “expulsar els serbis i montenegrins de nou a les fronteres anteriors... i si tornen, posar als infidels (els serbis de Kosovo) a rendir comptes davant l'espasa”. 

El nacionalisme a Kosovo

Segons el periodista Giménez, la posició de poder de Sèrbia i la feblesa otomana va portar els albanesos a esgrimir arguments nacionalistes: "L'Imperi Otomà es converteix en l'home malaltís d'Europa, els albanesos veuen que ja no els poden protegir i senten la necessitat de crear un estat propi per protegir-se enfront dels abusos d'altres ètnies als Balcans".

No obstant això, les condicions geogràfiques i demogràfiques, van fer que el nacionalisme albanès es desenvolupés de manera diferent en les diferents comunitats albaneses. "La recerca indica que el canvi d'enfocament des de la plataforma general de defensa de la Gran Albània cap a l'expressió particular d'un nacionalisme localitzat a Kosovo va ocórrer relativament ràpid després de l'establiment de les organitzacions polítiques paraigües del panalbanisme", explica Pavlovic.

Segons l'investigador montenegrí, "la pressió de Sèrbia, Bulgària i Montenegro sobre la població albanesa va ser el que va determinar la naturalesa i l'abast de la resposta nacionalista kosovar. L'enfocament, inicialment unificador, s'havia desplaçat cap a la protecció i estabilització de les comunitats ètniques albaneses individuals".

Així doncs, el nacionalisme albanès a Kosovo es va desenvolupar com a mecanisme de defensa de la identitat albanesa enfront de les amenaces externes i les tensions interètniques. A diferència del nacionalisme panalbanès, defensat per intel·lectuals i que se centrava en una unificació territorial més àmplia, a Kosovo es vivia un nacionalisme enfocat en la defensa dels drets i l'autonomia de la població albanesa en el seu context regional particular.

La llavor d’una desintegració

Així doncs, el projecte nacional Serbi va desplaçar la població albanesa del seu territori ja que volien deslliurar-se de qualsevol vestigi o reminiscència otomana dins el seu estat. Això va portar als albanesos, ja majoritàriament musulmans, a fugir a Kosovo, que encara estava sota domini Otomà. 

El albanesos van constituir majoria a Kosovo, i davant les pressions expansionistes sèrbies i la feblesa que l’Imperi Otomà havia demostrat a la Guerra Ruso-Turca, va sorgir entre els albanesos un sentiment nacionalista: necessitaven un estat que els defensés dels abusos dels que els otomans no podien protegir-los.

El context concret de Kosovo va fer que els albano-kosovars desenvolupessin un sentiment nacional propi, no centralista. Arribem així a un Kosovo interètnic amb una majoria albanesa que desconfiava dels serbis, i viceversa.

Mapa dels Balcans abans i després del tractat de Sant Stefano, que va dibuixar noves fronteres al territori després de ls Guerra Ruso-Turca

Finalment, Kosovo acabaria sent annexionat per Sèrbia, que posteriorment es convertiria en Iugoslàvia, i milers d’albanesos musulmans acabarien vivint sota l’estat dels eslaus del sud (traducció de la paraula Iugoslàvia).

Noel Malcolm afirma a Kosovo: a short story que "la crisi iugoslava (la que va portar a la seva desintegració) va començar a Kosovo". Però això ho veurem a la propera entrega de Kosovë / Косово.