El Diari de Barcelona va lluir l’escut de la ciutat enmig del nom des del primer dia, l’1 d’octubre de 1792. Així el va autoritzar l’Ajuntament, així ho va fer tots els dos-cents anys de la seva història impresa. Amb molt poques excepcions.

Lluir las armas de la ciudad, com es deia a l’època, era com ser el diari oficial de la Barcelona. No n’hi podia haver cap altre, encara no hi havia llibertat de premsa, però un diari era una novetat i l’escut conferia respectabilitat. Pedro Pablo Husón de Lapazaran, el fundador, va aconseguir, fins i tot, poder posar l’escut a la porta de l’oficina, com si fos una dependència municipal.

Els dos altres escuts que el diari va lluir a la seva capçalera van ser l’escut d’armes de la monarquia espanyola, tres vegades l’any durant l’època d’Husón (l'1 de gener, l'1 de maig i l'1 de setembre), i l’àliga imperial francesa durant l’ocupació napoleònica, entre el 1810 i el 1814. 

L’escut de la ciutat i el privilegi de ser l’únic diari de Barcelona els va haver de defensar el segon editor, Antoni Brusi Mirabent, davant la Estafeta Diaria de Barcelona i el Periódico Político y Mercantil de Barcelona, els quals van intentar prendre-li el lloc entre el 1814 i el 1816. En el breu parèntesi del Trienni Liberal encara ho va intentar un altre, el Diario de la Ciudad de Barcelona – El Eco de La Ley de l'any 1822.

Quan s’establí definitivament la llibertat de premsa, el 1837, el diari de la família Brusi s’acostava al mig segle de vida i ja era un símbol de Barcelona. Cap altre no aconseguí de fer-li ombra en molts anys, afavorit pel conservadorisme dominant en un segle XIX molt accidentat i poc propici a la premsa liberal més avançada. El diari dels Brusi fou sempre molt moderat.

Molts anys després, el Diari de Barcelona en català de 1987, rellançat per iniciativa de l’alcalde Pasqual Maragall, va promoure nous dissenys de l’escut que es van anar alternant a la portada, dibuixats pels artistes més avançats dels anys olímpics.