- opinió -
[#if imagenAutor??]
    [#if imagenAutor?is_hash]
        [#if imagenAutor.alt??]
            ${imagenAutor.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Joan Simó
La guerra amb Euràsia (o en defensa d’Ayuso)
"He de confessar que em fa certa gràcia com determinades mesures autoritàries, absurdes i ineficients contra la pandèmia només semblen autoritàries, absurdes i ineficients si les aplica un govern del color contrari
Per Joan Simó
Publicat el 26 de setembre 2020

Al, mil cops evocat, ‘1984’, l’estat totalitari liderat pel Gran Germà organitzava una celebració anomenada “la setmana de l’odi”, on els submisos habitants d’Oceania deixaven córrer el seu profund ressentiment contra el màxim enemic exterior -un títol que Euràsia i Àsia Oriental s’anaven bescanviant depenent dels interessos del moment-. Durant el transcurs de la festivitat, les ciutats del país eren adornades amb cartells pensats per demonitzar els habitants dels països rivals i els seus líders, retratats com la pura encarnació del mal.

No vaig poder evitar pensar en Orwell -cosa que darrerament faig massa sovint- quan, fa un parell de dies, vaig descobrir una il·lustració creada pel tuitaire @cometelasopa on, sota el títol “Isabel Death Ayuso”, s’hi veia una caricatura de la Presidenta de la Comunitat de Madrid esbossant un somriure pervers, com de nina maleïda. Per a major ensurt meu, en una imatge posterior -després vaig descobrir que no era més que un muntatge- apareixia el mateix cartell penjat de la façana d’un edifici situat, presumiblement, a una de les zones confinades de la capital.

La brometa en qüestió, totalment inofensiva, forma part d’aquest corrent d’opinió que ha convertit la figura d’Ayuso en un boc expiatori perfecte per tal que, quan les coses van mal dades per al PSOE i Podem, el votant d’esquerres trobi algú sobre qui bolcar les seves frustracions. Que som un dels estats amb més morts per càpita i major caiguda del PIB; parlem de la mala gestió d’Ayuso. Que tenim una sanitat infrafinançada incapaç de suportar una segona onada epidèmica; riguem-nos de les darreres declaracions polèmiques d’Ayuso. Que no hi ha suficients rastrejadors, ni llits d’UCI, ni tests; sabíeu que Ayuso era la Community Manager del gos d’Esperanza Aguirre? I així fins a l’infinit.


"Que som un dels estats amb més morts per càpita i major caiguda del PIB; parlem de la mala gestió d’Ayuso. Que tenim una sanitat infrafinançada incapaç de suportar una segona onada epidèmica; riguem-nos de les darreres declaracions polèmiques d’Ayuso"


Amb això no pretenc negar que tancar alguns dels barris més pobres de la capital del reino, impedint als seus habitants anar a prendre una canya al centre de la ciutat però permetent-los que vagin a servir-la, sigui quelcom gairebé insultant. Però també és vergonyós haver de dur mascareta als espais oberts per culpa d’una llei incoherent i anticientífica made in Moncloa. Els mals d’uns no exculpen els dels altres, i ja fa temps que, quan llegeixo determinada premsa esquerranosa, no puc evitar recordar allò que es deia als mitjans de signe contrari quan manava el PP i s’intentava tapar els seus escàndols de corrupció amb històries surrealistes sobre els vincles veneçolans de Pablo Iglesias.

He de confessar que em fa certa gràcia com determinades mesures autoritàries, absurdes i ineficients contra la pandèmia només semblen autoritàries, absurdes i ineficients si les aplica un govern del color contrari. Però ja se sap -Goya ho va representar molt bé en el seu ‘Duelo a garrotazos- que aquest és un país -en això Catalunya és molt espanyola- amb una forta tendència al sectarisme i la polarització, on no importa tant allò que es diu com qui ho diu. La veritat, o qualsevol mínima voluntat d'aproximació a aquesta, s’esvaeix en l’eterna batalla entre rojos i nacionals, repetida ara, com diria Hegel, en forma de farsa.

En una entrevista telefònica, realitzada durant els dies més durs del confinament, l'antropòleg Manuel Delgado deia que “l’única manera de resoldre aquesta situació és obeint”. Aquells qui van aplaudir les seves paraules, en pro d’un sacrifici solidari pseudocomunista pensat per a salvar vides, borden ara contra un confinament perimetral que titllen de classista. Si les manifestacions dels cayetanos suposaven un perill per a la salut pública, les de les seves nèmesis, els vallekanos, han de despertat-nos empatia i respecte. A mi, personalment, em tenen fart, los hunos y los hotros.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —