[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 30 de maig 2020

Avui, a partir de les 9 del vespre, hauria de culminar la temporada de futbol masculí a nivell de clubs amb la final de la Champions League a Istanbul. La crisi per la pandèmia del coronavirus, però, ha canviat tots els terminis i el que avui havia de posar punt final a l’any futbolístic ha quedat en un no-res. Avui no es disputarà la final de la Champions. De fet, la competició va quedar aturada als vuitens de final i el desenllaç encara queda molt lluny. Istanbul i l’Atatürk Stadium hauran d’esperar per tornar a despertar la seva mística, que es va crear fa 15 anys, el 25 de maig de l’any 2005.

Aquella nit de maig es disputava a l’Atatürk Stadium la final de la cinquantena edició de la Champions League. El partit enfrontava a dos gegants d’Europa. El Milan, 6 vegades campió de la Champions en aquell moment —ara en són 7—, era el gran favorit per alçar-se amb títol, tot i que davant tenia el Liverpool, un dels equips més potents del continent que feia 20 anys que no trepitjava la final de la màxima competició de clubs i un més, 21, que no la guanyava. Tothom preveia que seria un partit emocionant amb moltes alternatives, però totes les prediccions es van quedar curtes. Aquell partit ha estat, per a molts aficionats al futbol, el millor de tota la història.

Inici somiat pel Milan

Si a Carlo Ancelotti, entrenador del Milan en aquella final, l’haguessin deixat escriure un guió del partit, no hauria diferit gaire del que va succeir sobre el terreny de joc. Al minut 1, Paolo Maldini va avançar el conjunt rossonero gràcies a una volea després d’una falta picada per Andrea Pirlo. Els nervis del Liverpool eren evidents, segurament causats per la inexperiència dels jugadors, que no havien disputat mai un partit d’aquestes característiques. Això ho va aprofitar el Milan, que va tancar el conjunt red a la seva àrea durant tota la primera part.

Les ocasions de l’equip italià es succeïen una rere l’altre, però el segon gol no arribava. A les acaballes de la primera part, però, es va posar en marxa la connexió Kaká-Crespo, que semblava deixar sentenciada la final. Primer, al minut 39, Kaká va trobar a Shevchenko que, alhora, li va regalar el gol a Crespo. Cinc minuts més tard, va ser el mateix Kaká qui va fer una excepcional passada perquè el davanter argentí, de nou, enviés la pilota al fons de la xarxa i deixés el partit vist per a sentència. O almenys això semblava.

La segona part i el miracle d’Istanbul

Un miracle és “un fet improbable o extraordinari”, just el que necessitava el Liverpool per donar-li la volta al partit, que la improbabilitat s’apoderés de l’Atatürk Stadium. Justament això és el que va passar. En sis minuts, els que van del 54 al 60, el conjunt dirigit per Rafa Benítez va treure l’esperit lluitador que el caracteritza i va aconseguir tres gols.

Steven Gerrard va posar la primera pedra del “miracle d’Istanbul”. Una rematada de cap imponent va marcar un camí que, ràpidament, també va agafar Smicer, l’heroi inesperat, que va fer el segon gol amb una canonada des de fora de l’àrea només dos minuts després. El Liverpool havia aconseguit connectar-se de nou al partit, però encara necessitava una última embranzida. Aquesta la va fer Xabi Alonso des del punt de penal. El de Tolosa va fallar el llançament però, aquella nit, el destí estava amb el Liverpool i Alonso va aprofitar el rebuig del porter Dida per empatar a tres.

Haver igualat aquell partit contra aquell Milan en només sis minuts era ja una gesta, però algú havia de ser campió. I un partit d’aquelles dimensions i amb aquell dramatisme havia de decidir-se de la manera més èpica possible. Després de 120 minuts de lluita, els dos equips es van jugar el títol des dels 11 metres en una tanda de penals que podia enaltir el Liverpool fins al cel futbolístic. 

Tot li va venir de cara als reds. Dues errades del Milan i dos gols del Liverpool als primers penals. L’avantatge era màxim, però es va reduir pels gols de Tomasson i Kaká i l’errada de Riise. Smicer no va fallar i li va deixar tota la responsabilitat a Shevchenko. L’ucraïnès, una de les estrelles del Milan, havia de marcar. “Shevchenko cap a la pilota, es frena i... atura de Jerzy Dudek”. El Liverpool era campió d’Europa 21 anys després i el miracle d’Istanbul ja era una realitat.

El món del futbol, perplex

El que va passar en aquella final de la Champions no va deixar indiferent a ningú. La premsa esportiva d’Espanya es va fer eco del triomf que havia aconseguit el Liverpool. “¡Gesta!”, va titular el diari Mundo Deportivo a la portada de l’endemà. Per la seva banda, el diari Marca va encapçalar amb un “¡Increíble!”, recollint la perplexitat que havia despertat aquella final. A la primera frase resumia les infinites emocions que havia despertat el partit: “Cuando todo parecía decidido, cuando el Milan había demostrado que era mejor de largo, cuando Kaká aparecía como el dueño de la cancha... cuando el fútbol parecía un juego normal, llegaron los tres goles del Liverpool en seis minutos históricos que todos recordaremos”.



D’altra banda, els diaris anglesos no donaven crèdit a l'èxit del Liverpool aquella nit a l’Atatürk Stadium. El The Guardian descrivia l’heroïcitat del conjunt de Rafa Benítez com una barreja de “cor, esperit i glòria final”. “La glòria del Liverpool ha renascut”, començava la crònica. Un altre mitjà britànic, Liverpool Echo, molt proper al conjunt red, obria la portada de l’endemà amb un “We did it, the greatest comeback of football history” (“Ho hem aconseguit! La major remuntada de la història del futbol”), com un crit alliberador d’algú que aconsegueix un objectiu que no s’esperava.

L’altra cara de la moneda era la dels mitjans italians. En la crònica d’aquell dia, Il Corriere della Sera titulava “El Milan perd el rigor: la Champions és del Liverpool”. Anys més tard, el mateix mitjà va realitzar un article recordant el partit i van qualificar els sis minuts en què el Liverpool va aixecar el 3 a 0 com “els pitjors de tota la història del Milan”. D’altra banda, La Gazzetta dello Sport descrivia aquella derrota com “un malson” pel conjunt rossonero.

Somni per a uns i malson per als altres, aquella nit del 25 de maig de 2005 no va ser una més a la història del futbol. L’Atatürk Stadium acollia la primera final de Champions de la seva història i va ser, si nó la millor, una de les millors de la competició. Avui n’hauria d’acollir una altra, però haurà d’esperar per a fer-ho. Mentrestant, sempre podrà recordar la primera: “El miracle d’Istanbul”.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —