El futbol acostuma a transcendir l'activitat esportiva. És la millor excusa per passar temps amb amics i pot servir fins i tot com a salvavides o mecanisme de desconnexió per a persones a l'atur o en risc d'exclusió social. Com és el cas de n'Omar, que va arribar a Barcelona fa un any i mig, i que ha estat vivint al carrer. Ara té l'oportunitat de gaudir de l'esport dos dies a la setmana: "M'agrada molt, hi ha bones persones amb molt cor i respecte". L'Omar té 30 anys i va néixer a Mali. No va ser gens fàcil per ell, arribar a l'estat espanyol: va sortir en pastera de Nouakchott, la capital de Mauritània, i va arribar a Gran Canària una setmana més tard. Reconeix que el viatge va ser realment complicat, amb "molts problemes", i confessa que no tot es pot explicar.

Gràcies a la Fundació Brafa i al seu programa SPES, persones com l'Omar juguen a futbol i reben un acompanyament a l'hora de buscar feina. Xavier Lorda, coordinador de Gestió i Entitats, explica que poden oferir als participants "un temps d'evasió, que estiguin aquí i s'oblidin durant un parell d'hores dels seus problemes; i quan surtin ja tinguin més forces per reincorporar-se i trobar feina". I assenyala que l'activitat també serveix perquè puguin socialitzar, trobar gent amb la mateixa situació que ells i que no se sentin sols. 

​​​​​​​​​​​​​​​
L'Omar amb Joan Enric Puig, voluntari del programa SPES (Cedida per Roger Pasola)

En Sumaila, nascut el 1993, tampoc ho va tenir senzill per desembarcar a Barcelona. La seva travessa va durar entre nou i 10 mesos. Abandonaria la seva Ghana natal el 2019, decidit a buscar una millor vida: "És una llarga història. Si ho explico no acabaré". Va caminar sol fins al Marroc, sobrevivint com podia: "Parava al bosc, sense res per a tapar-me. T'estires a terra i dorms. Si plou, estàs sota la pluja fins que s'acabi". És la cruesa d'un viatge que va continuar en una pastera fins a entrar a Málaga. "Quan travesses la frontera t'amagues. T'agafa la policia i sempre has d'estar corrent, sovint sense menjar ni aigua. És molt dur", relata el Sumaila.

El programa SPES va ser impulsat l'octubre de 2020 i en un inici estava orientat a persones majors de 45 anys en situació d'atur de llarga durada. Ara ja no hi ha límit d'edat i la participació sempre ha estat gratuïta. Des de l'inici, més de 200 persones han passat pel programa i, segons dades de la Fundació Brafa, el 90% milloren la seva situació de salut física i emocional. "SPES va evolucionant, és un organisme viu i ens anem adaptant", indica Lorda. Brafa presta botes de futbol a tots els participants que ho necessiten i també vestuaris amb dutxes.

La diversitat de perfils és un dels trets característics del projecte. L'Alberto, per exemple, té 33 anys i és natural de Sant Vicenç dels Horts. Es va quedar sense feina a causa d'una epilèpsia provocada per l'estrès laboral essent repartidor de paqueteria. "Vaig estar un temps treballant gràcies a la medicació fins que a l'octubre vaig patir un nou atac i el metge em va dir 'Oblida-te'n, no pots treballar d'això'", narra l'Alberto. Ja de petit va haver de fer front a algunes adversitats: "La meva infància va ser fotuda a l'escola. No m'han tractat gaire bé".

​​​​​​​​​​​​​​​
L'Alberto participa al programa SPES des de fa un any (Cedida per Roger Pasola)

L'objectiu del programa SPES és la reinserció laboral dels participants. "El nostre èxit és que s'ho passin bé, però que al cap d'un temps desapareguin perquè ens diguin que han trobat feina", assegura Lorda. Com en Jaime, que hi va participar un any i mig mentre es trobava en ERTE, i es va poder reincorporar a la feina en un hotel de Barcelona: "Aquest és el nostre gran cas d'èxit: que deixin el programa perquè han trobat feina i s'han pogut reincorporar", manifesta Lorda. És el que desitja l'Alberto mentre estudia un curs de zelador, tot i estar "molt a gust" pel "bon ambient, l'esportivitat i els valors que s'ensenyen".

I és que, encara que per jugar a futbol només cal voluntat, al programa s'hi treballen una sèrie de valors i competències. Un valor molt important és la puntualitat. De fet, si una persona arriba tard a un partit, ja no se'l deixa jugar: "No perquè vulguem ser estrictes. Si això ho plantegem a la feina, et quedaràs sense feina", assevera Lorda. El coordinador reconeix que és dur, però necessari per fer-los prendre consciència de la responsabilitat. Al terreny de joc no hi ha àrbitre, expressament. Per què? "Perquè ells xiulin les faltes, vegin que no poden anar amb força i que han d'ajudar el company", explica el directiu de Brafa. El partit es para si algú es fa mal i, si es penja la pilota, no es reprèn fins que es recuperi. "Som un equip i hem de ser-hi tots per jugar", defensa Lorda. 

L'Idrissi té 24 anys i en porta tres a Barcelona. De la mateixa manera que l'Omar o el Sumaila, va venir per millorar la qualitat de vida i per poder ajudar la seva família. Va néixer a Berkan, al Marroc, on treballava de peó de construcció: "No em donava per viure, em pagaven molt poc", explica l'Idrissi. Ell sí que va poder viatjar amb un visat i ara està vivint al barri d'Horta en un pis compartit. Tampoc no té sort a l'hora de trobar una feina estable i només ha tingut feines de curta durada: a la construcció, de venedor ambulant, de pintor o de mecànic. Es troba en procés de tramitar els papers i lamenta la lentitud: "Tarden molt". Fa menys d'un mes que participa en el programa i de moment continuarà: "A vegades toca fer esport. El futbol m'agrada i em serveix per ampliar la meva xarxa de coneguts".

​​​​​​​​​​​​​​​L'Idrissi és un dels participants que porta menys temps a la Fundació Brafa (Cedida per Roger Pasola)

En Sumaila continua jugant malgrat treballar a Cornellà en un forn que proveeix a Bimbo. Abans, però, va trobar feina com a repartidor de Glovo, utilitzant el compte d'una altra persona que no li pagava. Tot i que li van denegar la sol·licitud d'asil, va presentar un recurs per poder treballar. Ell va conèixer la Fundació Brafa, perquè viu a Roquetes i un dia es va topar amb les instal·lacions: "Com que no conec a ningú, sempre soc a casa. Un matí vaig sortir i vaig veure un noi del Senegal entrant-hi i li vaig preguntar", detalla el Sumaila. D'això, ja fa dos anys. Té la mateixa edat que l'Omar, però experimenten situacions diferents. L'Omar ara mateix viu en un alberg de Badalona, gràcies al fet que la Fundació Brafa l'adrecés als serveis socials de la localitat costanera. Ho van fer perquè va estar vivint al carrer una setmana, després d'acabar la seva estada a la Creu Roja. La convivència a l'alberg en cap cas és senzilla: "És complicat, hi ha molta gent".

"No he treballat mai, només jugar", comenta l'Omar. Sí que ha fet cursos de castellà i de català. Amb Brafa hi col·laboren diferents associacions i entitats com Càritas, Hogar de María, Creu Roja o Obra Mercedària. També cooperen amb T'acompanyem perquè aprenguin l'idioma, ja que molts d'ells venen de Camerun i només parlen francès. D'altra banda, treballen amb el projecte Tastets d'oficis, en el qual durant uns mesos es fan cursos per aprendre oficis manuals de torner, mecànic o informàtic. En Sumaila no ha necessitat aquesta ajuda, en canvi, a Ghana sí que donava un cop de mà al seu pare, que era jardiner i venedor de productes de construcció. Ara està content de poder treballar de forner, tot i que recorda que al seu país d'origen "volia anar a la universitat, però no tenia el suport" per fer-ho.

​​​​​​​​​​​​​​​
El Sumaila és un dels participants del programa SPES (Cedida per Roger Pasola)

La majoria de persones que s'encarreguen del programa són voluntaris, com el director, en Roger Pasola. És un fet que limita l'acompanyament que ofereixen als participants: "Podem fer una aproximació, però no un seguiment molt constant perquè llavors requeriria moltes hores que no tenim", sosté Lorda. Per bé que Brafa els brinda un ajut important, en Xavier recorda: "Nosaltres no som solucionadors de problemes, sinó ajudants. Són ells qui han de prendre la iniciativa". I remarca la idea de "dirigir-los", perquè sovint els participants es troben en una situació de vulnerabilitat, de no saber què fer. L'Omar, el Sumaila, l'Alberto o l'Idrissi aspiren a un futur més esperançador, però mentrestant gaudeixen fent tocs a la pilota.