- opinió -
[#if imagenAutor??]
    [#if imagenAutor?is_hash]
        [#if imagenAutor.alt??]
            ${imagenAutor.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Mar Bermúdez
La Santíssima Trinitat: homes, futbol i premsa
Mentre el món avança, la secció esportiva continua vinculada a una fe arcaica que qui sap si tornarà a tenir una oportunitat com aquesta de reinventar-se i captar nous adeptes
Publicat el 01 de juny 2020

És una doctrina politeista, té déus diversos que es representen sempre amb una pilota als peus. Els practicants es reuneixen periòdicament a grans espais anomenats estadis i observen els déus córrer sobre la gespa. Durant la cerimònia, els crits, les expressions de qualsevol emoció i els càntics són sempre benvinguts. Les pràctiques d’aquesta religió les recullen diàriament els predicadors en un espai dels mitjans de comunicació sota el títol "secció d’esports". És la religió de l’esport.

Durant els dos mesos que ha durat el confinament, els aficionats han vist patir la seva fe. Al principi, sembla ser, la por d'haver de transformar els valors de la religió i de reduir la secció intocable dels mitjans els va envair. Aquesta angoixa és la que ha portat la cobertura dels esports a una nova dimensió mai abans vista. El remei, a vegades, pot ser pitjor que el mal. 

Què mengen els futbolistes per no engreixar-se durant el confinament? Quins entrenaments fan, als seus modestos gimnasos particulars, per no perdre els abdominals? Quins reptes virals han fet amb paper higiènic? Amb això es podria resumir el que ha estat la cobertura esportiva en temps de coronavirus. A l’inici, quan encara semblava que seria curt, fàcil i lleu, les informacions eren plenes d’anuncis de cancel·lació de grans esdeveniments, entre els quals es trobaven els esportius. En definitiva, eren plenes de notícies. Però un cop es va acabar el subministrament, els sacerdots, els periodistes esportius, van haver d’empescar-se-les per continuar predicant els fidels. Perquè, clar, seria una tragèdia que no hi hagués notícies sobre esport, no?

És evident que els esports són d’interès públic, els ciutadans volen conèixer els entramats dels clubs, la compravenda de jugadors, l’evolució de les temporades i els detalls de l’estat de cada jugador. Aquesta característica podria justificar la fermesa de la secció. Ara bé, en l’excepcionalitat viscuda, en què cap dels temes habituals bastava per fer una pregària, l’espai dedicat a aquestes notícies buides d’informació útil es podria haver aprofitat molt més. Com? Doncs, per exemple, tractant temes que a l'antiga normalitat no hi tenien cabuda. El criquet és el segon esport més practicat del món, més de dos bilions de persones hi juguen. El segueixen a la llista dels esports més practicats del món l’hoquei, el tenis, el voleibol, el ping-pong, etc. Aquests esports són localment molt desconeguts, tot i la seva rellevància mundial. La falta d’actualitat podria haver estat un pas per fer reportatges sobre altres tendències religioses.

Però no va ser així. Els sacerdots van optar per reforçar la importància dels seus déus i mantenir-los a l’ordre del dia. Aquesta decisió va donar lloc a un fenomen que encara posa més en dubte les maneres de fer d’aquesta religió. Obrim un debat deontològic. Un dia es publica una peça sobre els plans d’entrenament de diferents esportistes a casa. L'endemà, una peça sobre l’entrenament de diferents esportistes amb diversitat funcional o en situació de discapacitat intel·lectual. Per què per separat? Normalitzar és incloure perfils diferents com a iguals en un mateix context. En aquest sentit, hi ha guies com les d'Exit21 o el manual de Les formes de discriminació per motius de discapacitat en els mitjans de comunicació audiovisual, que poden ser útils per evitar aquestes discriminacions.

Amb tot això, la Santíssima Trinitat dels esports –homes, futbol i premsa–, ha quedat tocada. Sí, ha sobreviscut al coronavirus, i ja es comença a recuperar l’agenda rutinària d’entrenaments i novetats de la temporada (la masculina, perquè la femenina es va donar per acabada). Però, al final, per poder preservar la religió, s’ha hagut de predicar sobre dones i sobre natació, un miratge d’evolució. Mentre el món avança, la secció esportiva continua vinculada a una fe arcaica que qui sap si tornarà a tenir una oportunitat com aquesta de reinventar-se i captar nous adeptes. Deesses de les atees, dones esportistes que no sortiu als mitjans, és el millor moment per a la revolució.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —