Marxar del teu país d’origen, per obligació i per supervivència, és quelcom que no agrada a ningú. Tot i això, un sempre marxa amb l’esperança de trobar un futur millor, poder agafar la primera feina que trobes i aconseguir subsistir tu i la teva família. Després de les peripècies per arribar al lloc de destí, a un país del primer món —“allà on tot és fàcil”—  tot són entrebancs. I l'estat espanyol no n’és una excepció.

La senyora Luisa (nom fictici per mantenir la seva privacitat) és una senyora de Colòmbia de 69 anys, de salut precària, que es troba en una greu situació d’endeutament. Va arribar a l'estat espanyol el 2001, “quan van posar l’euro”, explica. Ho recorda perquè des d’aleshores ja va començar a treballar aquí, fins al 2014.

Va ser llavors quan li van dir que es podia jubilar, ja que els 17 anys treballats a Colòmbia es podien sumar als dotze anys treballats aquí —gràcies al Conveni de Seguretat Social entre Espanya i Colòmbia—  i ja podia rebre la pensió, sense haver d’arribar al mínim d’anys cotitzats a l'estat espanyol, que són 15. Però no podia ser tot tan fàcil.

Efectivament, el Conveni de Seguretat Social entre el Regne d’Espanya i la República de Colòmbia, del 6 de setembre de 2005, especifica que es poden sumar els anys treballats en ambdós països. Cada institució competent —en el cas d’Espanya l’Institut Nacional de Seguretat Social, i en el de Colòmbia el Ministeri de Protecció Social— haurà de calcular i abonar la prestació corresponent als anys treballats en cada país.

Tot i això, el ministeri de Protecció Social ja fa més de tres anys que no li dona a la senyora Luisa el certificat on es mostren els anys treballats allà, i sense aquest certificat no arriba al mínim d’anys treballats aquí a l'estat espanyol per poder rebre el que li correspon de pensió. Fa sis anys que no rep cap mena de subsidi, després de treballar gairebé 30 anys al llarg de tota la seva vida. D’aquí el seu endeutament, d’alguna manera ha de subsistir...

A aquesta trava administrativa, suma-li la insistència i aprofitament d’algunes entitats financeres que, en la seva situació de precarietat i necessitat, l’ofeguen amb microcrèdits d’interessos elevats: “per fer front el crèdit que tens i no pots pagar, te’n dono un altre amb uns interessos encara més alts”, i així, un darrere l’altre.  

Aquest és el motiu pel qual la Luisa ha accedit a la Clínica Jurídica: vol aconseguir la cancel·lació definitiva dels seus deutes mitjançant la doctrina de l’Audiència Provincial de Barcelona que permet la cancel·lació de deutes aplicant el mecanisme de la Llei de Segona Oportunitat, l’objectiu del qual és donar una nova oportunitat a persones o empreses molt endeutades, evitant els processos judicials de caràcter concursal i l’abandonament d’aquestes persones en l’economia submergida.

Segons Maurici Pérez, director de la Clínica Jurídica, “la Luisa se sent desemparada enfront un sistema financer, que no té massa escrúpols, i un món amb una justícia poc comprensiva i que sembla reservada només als més rics”. Aquest fet li fa viure a la Luisa una angoixa constant, que encara es veu més agreujada pel fet de ser immigrant.

Per què no rep el certificat de Colòmbia?

El procés regulat pel Conveni és molt lent. Una data significativa, per exemple, és que el juny del 2018 el Ministeri Colombià només va gestionar el reconeixement de la pensió d’uns 500 beneficiaris de les 6.500 sol·licituds que hi havia.

L’intercanvi d’informació és tan lent a causa del fet que el nombre més gran de sol·licituds colombianes estan en mans de Colpensions, una entitat de Colòmbia que va entrar en funcionament el 2012, sis anys després de la firma del Conveni; i perquè la major part d’intercanvi d’informació entre els estats es fa mitjançant l’enviament físic de documents.

La Luisa és tan sols una víctima de les moltes persones immigrants que es troben enfront aquesta situació. Un malson provocat per la lentitud de l’administració pública i els “pocs escrúpols” d’algunes entitats financers.

Què és la Clínica Jurídica?