La minisèrie documental Les mil morts de Nora Dalmasso, produïda per Netflix i dirigida per Jamie Crawford, aborda amb contundència un dels casos criminals més polèmics de l’Argentina recent, i ho fa des d’una perspectiva crítica i reflexiva que va molt més enllà del relat policial. La sèrie esdevé un episodi sobre tres grans eixos que travessen la societat contemporània: la violència de gènere, la fragilitat del sistema judicial i el poder, tant constructiu com destructiu, dels mitjans de comunicació. El cas de Nora Dalmasso, més enllà del component criminal, és l’excusa per parlar d’una societat que jutja, estigmatitza i revictimitza les dones, sovint amb la complicitat de les institucions i l’espectacle mediàtic.

La víctima convertida en espectacle mediàtic

Nora Dalmasso va ser assassinada el 25 de novembre de 2006 a Río Cuarto, a la província argentina de Córdoba. Tenia 51 anys, era mare de dos fills i esposa d’un metge reconegut. A partir d’aquí, la seva figura va passar de víctima a personatge públic: objecte de rumors, titulars sensacionalistes i especulacions de tota mena. Des del primer moment, el cas es va convertir en un mirall compromès on es reflectien les tensions morals, polítiques i socials d’una societat profundament masclista. La cobertura mediàtica va desvirtuar el relat dels fets i va contribuir a criminalitzar la víctima, posant èmfasi en la seva vida personal més que en les responsabilitats institucionals o en les proves objectives.

Una de les aportacions més valuoses del documental és la manera com analitza el desenvolupament de la investigació judicial i policial. Lluny d’un procés serè i professional, la recerca de la veritat es va veure envaïda per errors processals, pressions polítiques i una narrativa pública impulsada pels mitjans que, en molts casos, van convertir el cas en un espectacle. A mesura que avança la sèrie, queda clar que la veritat judicial no sempre és el centre del procés, sinó una peça més dins d’una partida marcada per interessos diversos.

El feminicidi, encara sense nom, com a rerefons

La violència masclista i el feminicidi són els eixos que vertebren tot el relat, malgrat que en el moment del crim el terme "feminicidi" encara no s’hagués incorporat plenament al llenguatge mediàtic ni institucional. Però la seva presència és innegable. Nora va morir dins de casa seva, en un context que apuntava clarament a un entorn íntim i no pas a un atac aleatori. El documental subratlla aquesta dimensió simbòlica. La víctima va ser assassinada i posteriorment sotmesa a un judici social que la va condemnar un cop i un altre. La seva llibertat, la seva manera de viure i la seva autonomia van ser utilitzades com a eines per desacreditar-la. L’opinió pública, alimentada per mitjans àvids de morbositat, va fabricar una versió de Nora que servia més als interessos de l’entreteniment que a la recerca de justícia.

Un dels mèrits principals de Les mil morts de Nora Dalmasso és que no es queda atrapada en la lògica del cas policial. Va més enllà, i posa el focus en la manera com una dona pot ser assassinada moltes vegades; primer físicament, i després socialment, judicialment, mediàticament. El títol de la sèrie és una descripció precisa del que va patir Nora. Com a dona “massa lliure”, com a esposa que no s’ajustava al patró clàssic, com a mare que també era desitjosa de vida pròpia, va ser jutjada per una societat que exigeix submissió i que castiga qualsevol transgressió. Els titulars que l’acusaven implícitament —“vídua negra”, “crim sexual”, “amant desconegut”— no feien altra cosa que reforçar un relat sexista i culpabilitzador.

La veritat, sempre a mercè del sistema

La sèrie també destaca per la capacitat de posar llum sobre les noves línies d’investigació que han anat apareixent amb el temps. Especialment rellevants són les proves d’ADN que obren la porta a altres sospitosos, com Roberto Bárzola, i que mostren fins a quin punt la veritat judicial pot ser voluble. El documental no presenta una tesi tancada ni una conclusió definitiva i evidencia la fragilitat del sistema: la veritat no sempre és l’objectiu i, quan ho és, pot quedar sotmesa a la qualitat de les proves, a les estratègies polítiques i a la pressió mediàtica.

Una altra virtut destacable és la manera com la sèrie tracta les conseqüències humanes del cas. El dolor de la família Dalmasso no queda diluït dins la narrativa criminal, s’expressa amb serenitat i dignitat a través dels testimonis de Facundo i Valentina, els fills de Nora. Les seves paraules mostren què significa conviure amb la impossibilitat de fer el dol quan el dolor familiar es converteix en matèria de consum públic. El documental, en aquest sentit, fuig del dramatisme fàcil. Deixa que el pes de la paraula i de la mirada faci la feina.

També és especialment contundent la crítica als mitjans de comunicació. La sèrie denuncia amb arguments sòlids com molts canals i programes van triar el camí del sensacionalisme, prioritzant l’espectacle per damunt de la responsabilitat informativa. Detalls morbosos, sexualització de la víctima, especulacions sense fonament i una narrativa tòxica van convertir el cas en una telenovel·la de consum massiu. Aquest abordatge va perjudicar la memòria de Nora i va contribuir a construir una cultura comunicativa que confon informació amb entreteniment, i que, en última instància, insensibilitza davant la violència de gènere.

Una denúncia sòbria i precisa

En l'àmbit formal, la direcció de Jamie Crawford destaca per la precisió i la sobrietat. La combinació de material d’arxiu, entrevistes, reconstruccions i recursos visuals està treballada amb cura, i contribueix a construir una narració coherent. El ritme és pausat, però necessari, exigeix atenció, però recompensa amb una comprensió profunda. En un context on molts productes de true crime aposten pel ritme trepidant i l’impacte emocional immediat, aquesta sèrie escull la profunditat i el respecte. No vol resoldre el cas, sinó entendre què va fallar després de la mort de Nora. I això, paradoxalment, és el més devastador.

Les mil morts de Nora Dalmasso és una reflexió incisiva sobre com una societat tracta les seves víctimes, sobre com investiga els seus crims i sobre com informa —o desinforma— dels fets més greus. És també una denúncia explícita del feminicidi estructural i una crida a revisar la cultura que converteix el dolor aliè en espectacle. Amb sensibilitat, rigor i fermesa, la sèrie ens obliga a mirar més enllà de la superfície, a qüestionar allò que donem per fet i, sobretot, a escoltar amb més empatia les veus silenciades.