[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 17 de maig 2020

Barça i Espanyol. Espanyol i Barça. Una rivalitat ja històrica que amb el pas dels anys ha acabat per derrocar les fronteres de la ciutat de Barcelona per acabar estenent-se a tot el país. Forjada a principis dels anys 10, quan ambdós clubs van trencar relacions per primera vegada després d'una batalla campal al final d'un partit, el punt àlgid del derbi ciutadà arribaria a la dècada següent, amb els estadis de Les Corts i Sarrià com a nous escenaris.

Un període de gran convulsió política i social, en què el futbol va agafar la gran popularitat que s'ha traslladat fins als nostres dies i els conjunts blaugrana i blanquiblau es van consolidar com els dos clubs hegemònics de Barcelona i de Catalunya, amb el permís d'històrics com l'Europa o el Sabadell. Famós seria l'anomenat "derbi de la xavalla" de 1924, recordat per les baralles i la pluja de monedes que van obligar a suspendre el partit i repetir-lo sense públic dos mesos més tard. 

Una rivalitat futbolística i social que s'ha consolidat amb el pas del temps, s'ha transmès entre generacions i s'ha traslladat al Camp Nou i a Cornellà-El Prat. No obstant, viuria un punt de connexió, tant efímer com transcendental, en forma de desfeta sense precedents. De Leverkusen a Atenes i amb Europa com a testimoni, el 18 de maig es convertiria en la data fatídica compartida, enmig d'una rivalitat centenària. 

La gran oportunitat europea de l'Espanyol

La temporada 1987-88, l'Espanyol disputaria la seva primera final europea, després d'eliminar gegants futbolístics del moment, com el Milà de Sacchi, l'Inter de Trapattoni o el Bruges, aquest últim amb èpica remuntada inclosa. A la final de la Copa de la UEFA, que es disputaria a doble partit, esperava el Bayer Leverkusen alemany, botxí del Barça als quarts de final. La victòria per 3 a 0 a Sarrià deixava la final molt encarada pels interessos blanquiblaus, tot i que quedava el partit de tornada a l'Ulrich-Haberland.

 

Uns tres mil aficionats pericos es van desplaçar fins a terres alemanyes per a presenciar la final del 18 de maig, amb la seguretat de portar cap a Barcelona el primer títol continental de la història del club. Un d'ells va ser Agustí Asmarat, que amb 25 anys estava acabant els seus estudis: "Estudiava amb en Joan Golobart i en José Javier Zubillaga —ambdós jugadors de l'Espanyol—. Era el final de curs i no m'hi volien deixar anar, així que vaig anar a veure l'amo de l'escola i li vaig dir que si ells dos hi anaven, jo també. Vaig acabar marxant tres dies".

A Leverkusen hi arribaria després de 20 hores d'autobús i acompanyat de diversos amics, entre ells Joan Collet, president de l'entitat blanquiblava entre 2012 i 2016. "Allà ens vam ajuntar amb els de la penya d'Argentona i la d'Arenys, érem una colla", recorda Asmarat. Respecte al partit, tot i que apunta tenir poca memòria pel futbol, recorda que a la mitja part (0-0) s'ho veia fet: "Em van preguntar com ho veia i vaig dir que era impossible que ens fessin tres gols. Dit i fet". 

Després de 45 minuts infernals on el Leverkusen havia aixecat un 3 a 0 impossible i de mitja hora d'insípida pròrroga, l'Espanyol afrontava una tanda de penals que semblava impensable i que acabaria sent catastròfica: després de fallar Urquiaga i Zúñiga, Losada enviaria el penal definitiu a la graderia. I tot això amb Lauridsen sense calçar-se les botes: "Clemente ens va portar a la final, però un cop allà va deixar els bons a la grada. Típic dels pericos, vivim emoció però sempre patim", recorda Asmarat. 

 

La final més cruel d'un equip llegendari

Exactament sis anys després, el 18 de maig de 1994, el Barça s'enfrontava al Milà a la final de la Lliga de Campions. El conjunt blaugrana arribava a Atenes després d'una temporada d'alts i baixos, amb moments d'esplendor com l'històric 4-1 al Dinamo de Kiev, una de les nits europees més recordades a l'estadi, i quatre dies després de guanyar una Lliga que semblava impossible, després d'un tram final de campionat fulgurant i del penal aturat per González a Djukic, en l'última jornada. Era la final somiada: el llegendari Dream Team de Cruyff, contra el Milà de Capello, hereva directa de l'etapa de Sacchi.

 

Però el que havia de ser una nit de futbol total es va acabar convertint en una autèntica tortura pels aficionats culers. Un monòleg italià de principi a fi, del qual va ser testimoni de primera mà Tània Taner, que amb 18 anys va viatjar a Atenes amb el seu pare i uns amics per veure la final. Dos anys abans ja havia estat a Wembley, on havia vist al Barça aixecar la seva primera Copa d'Europa, però la final a l'Estadi Olímpic seria molt diferent. 

"De seguida es va veure que ens passarien per sobre. Des del primer gol vaig tenir la sensació que era molt complicat. Costava tenir esperances, el Milà era molt superior", apunta Taner. Massaro, per partida doble, Savicevic, Desailly farien els quatre gols del conjunt italià, davant un Barça impotent, que veia com el seu cicle històric arribava a la seva fi. L'equip blaugrana tardaria 12 anys a tornar a disputar una final de la màxima categoria continental.

 

La tornada cap a Barcelona es preveia dura, però, per sorpresa seva, Tània Taner va conèixer una família italiana a l'aeroport que la van ajudar a fer més lleuger el tràngol. "Estava asseguda a terra amb cara de pena i se'm van apropar. Em van començar a parlar i a donar-me bufandes i coses del Milà. Ens vam donar les adreces i a partir de llavors vam començar a escriure'ns", afirma l'aficionada culer, que assegura que encara mantenen el contacte: "ells han vingut a Barcelona diversos cops i jo també he anat a Milà". "La veritat és que vaig estar molt distreta", assegura.

Les dues cares d'una mateixa derrota

Les finals de Leverkusen i Atenes no serien les últimes finals que viurien cap dels dos aficionats en directe. Augstí Asmarat viatjaria a València i Madrid per veure a l'Espanyol aixecar dues Copes del Rei i a Glasgow el 2007 per jugar una nova final europea, tot i que amb la mateixa sort que l'anterior. D'altra banda, Tània Taner es desplaçaria fins a Rotterdam per veure al conjunt blaugrana alçar la Recopa de 1997 i a Roma, Londres i Berlín —la de París se la va perdre per falta d'entrades— per viure de primera mà tres noves finals de la Lliga de Campions. 

Tot i això, el cert és que van ser dos partits que, per la transcendència competitiva i la cruesa del resultat, van marcar una generació, juntament amb altres desfetes de l'època —el descens de 1989 en el cas de l'Espanyol o la traumàtica final de Sevilla en el del Barça—. Dues desfetes sense precedents en un escenari europeu privilegiat, que en una data ja fatídica pel futbol català van fer viure a dos històrics rivals les dues cares d'una mateixa derrota. 

Entrades de la final de la Lliga de Campions de 1994 i de la Copa de la UEFA de 1988

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —