[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 29 de juny 2020
Temps de lectura 5 minuts

"Cal que la gent segueixi sortint de l’armari?", "I el dia de l'Orgull hetero on és?", "No podrien tenir només una paraula per referir-se a tot? "Una altra lletra a l’abecedari dels gais?" 

Sembla que cada 28 de juny, dia de la revolta d’Stonewall i també de l’Orgull LGTBI, estem una mica més a prop que la realitat del col·lectiu i les seves reivindicacions formin part de la normalitat. Però és realment així? Parlem amb Elena Longares, activista i coordinadora del nou espai d’atenció a adolescents i joves LGTBI del CJAS.  

 

Masses lletres? 

Una de les crítiques i burles més recurrents que el moviment LGTBI rep a les xarxes, especialment a Twitter, es basa, de fet, en el seu nom, al que comparen amb un abecedari. Elena Longares però, està segura que aquestes crítiques també existirien si el nom del col·lectiu fos un altre. En aquest sentit, la coordinadora del CJAS puntualitza que queixar-se des del privilegi de qui ja té una lletra estàndard i establerta és molt “fàcil i gratuït”.

Alhora, Longares afegeix que els nous conceptes incorporats al col·lectiu serveixen per reivindicar noves realitats i també per interaccionar amb la resta, ja que una persona pot ser a la vegada trans i bisexual, per exemple. Per això mateix, assenyala, és important no entendre aquesta adhesió com un simple capritx consistent en sumar lletres, sinó com la necessitat d’un conjunt de persones: “la gent necessita identitats, referents, posar noms al que sent i al que és”. 

De fet, segons explica l’activista, el fet de sumar lletres al moviment, i per tant identitats i orientacions que fins ara havien estat a l’ostracisme, és una bona notícia que en cap cas “anul·la les altres realitats” i al mateix temps “significa que la diversitat afectivosexual i de gènere és encara més complexa, rica i divertida del que ens pensàvem”.  D’aquesta manera, Longares s’aventura a assegurar que el moviment LGTBI inclou a molta més gent de la que en un principi la gent es pot pensar i que és una majoria de la població, al contrari del que sempre s’ha dit. 

Reivindicar les etiquetes: un procés complicat

Ara bé, no per tothom és igual de senzill, o de complicat, el fet de poder explicar al seu entorn la seva identitat o orientació. És a dir, el que, popularment es coneix com sortir de l’armari. Així ho va demostrar el cantant Pablo Alboran, que després d’una dècada al món de la música, va explicar als seus seguidors que era homosexual. Tot i que va rebre comentaris positius, també va ser blanc de moltes crítiques. Aquestes no només provenien de persones homòfobes  sinó també de membres del col·lectiu que l’acusaven bé d’haver trigat massa a explicar-ho, bé d’aprofitar-se econòmicament d’aquesta situació.  

En aquest context, molta gent es va plantejar si realment el 2020 cal que una persona faci un vídeo anunciant que és gai. Per Elena Longares la resposta és clara: “si la persona necessita comunicar-ho, sí”. Una de les moltes crítiques que va rebre el cantant és que les persones heterosexuals no fan un vídeo explicant la seva orientació. “Per què l'haurien de fer?”, es pregunta l’activista, “si la cisheteronorma forma part de la realitat quotidiana de tothom, i la gent dona per fet que ets heterosexual mentre tu no diguis el contrari”.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

A post shared by Pablo Alborán (@pabloalboran) on

 

“Les orientacions i identitats són el que som, és quelcom que forma part de nosaltres i no comunicar-ho al nostre voltant poden provocar que una persona visqui el seu dia a dia ofegada”, apunta Longares. També afegeix que quan una persona surt de l’armari és perquè l’ofegament que li provoca no explicar la seva realitat és superior a la seva por per a les conseqüències que això pugui tenir a les seves vides. 

D’aquesta manera, cadascú necessita el seu temps per explicar la seva identitat al seu voltant i de fet, hi haurà qui mai no podrà viure fora de l’armari perquè es troben un context massa agressiu i violent. Per això mateix, Longares recorda: “La invisibilitat o l'armari no són mai prefrències sinó circumstàncies de l'entorn” i demana que el pes de la decisió no recaigui sobre la persona sinó sobre la violència que hi ha al seu voltant. 

Medicina, moviments socials memòria històrica: les creadores dels conceptes

Molt sovint, les mateixes persones que critiquen l’adhesió de nous conceptes al moviment són les mateixes que es pregunten qui els ha creat. La resposta, segons Elena Longares, és múltiple. En primer lloc, la medicina, i especialment la branca de la psiquiatria, han estat les encarregades durant molts anys de posar nom a bona part del ventall de dissidències. Per tant, han estat designades des del privilegi i la voluntat d'assenyalar i marcar a aquestes persones com a diferents o “altres”. 

Partint d’aquesta base, Longares apunta que és molt possible que en uns anys, aquestes etiquetes es trobin sota debat o s’hagin de desconstruir: “En el seu moment van servir per omplir-nos d’orgull, però com tot el moviment, també hauran d’evolucionar”, conclou.   

Imatge de la manifestació del 27 de juny a Barcelona Foto: Lorena Sopena

A més, a la medicina se li ha d’afegir els moviments socials i la memòria històrica. Aquesta última fa referència al fet que als Estats Units i diversos països de l’Amèrica Llatina existien un seguit de conceptes que van desaparèixer amb la colonització i l’arribada de la cultura papista i l’entorn cristià. Un d’aquests era els Dos Esperits, els indígenes americans que seguien patrons de conducta dels dos gèneres. 

La barrera lingüística

A banda de l’evolució dels conceptes, les mateixes identitats i orientacions han de superar sovint un obstacle idiomàtic. I és que aquestes poden tenen noms diferents segons l’idioma i la zona geogràfica en qüestió; i així una mateixa idea s’anomenarà de manera diferent en castellà i en francès, per exemple. 

Així ho explica Longares, qui al mateix temps descarta una homogenització dels conceptes, ja que aquesta entra en xoc amb les necessitats de cada territori: “Les identitats han de ser identificatives i locals, ja que arreu són diferents. Si no, tot plegat acabaria en les imposicions d’algunes etiquetes i per tant, en l'opressió d’alguns col·lectius”. En canvi, l’activista sí que aposta per unes taules d’equivalència entre els conceptes que ajudin a la comunicació. 
 

El moviment LGTBIQ no s’escapa del racisme 

El racisme estructural en què es basa la nostra societat també afecta al moviment LGTBI. Aquest, justament va néixer amb la coneguda com revolta de Stonewall, protagonitzada per persones afro descendents i d’origen llatinoamericà. 

I

A la manifestació del 27 de juny també es van llegir i sentir proclames antirracistes Foto: ACN

Ara, tal com explica Longares, “l’apropiació del moviment ha estat blanca. De la mateixa manera que vam imposar al món uns valors heteropatriarcals amb la colonització ara els estem imposant una manera concreta de fer activisme”. Una d’aquestes és la visibilitat, que segons l’activista només té sentit en un context occidental.


 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— Hi té a veure —
— El més vist —