- entrevistes -
La directora Mounia Akl a l'Hotel Regina de Barcelona
La directora Mounia Akl a l'Hotel Regina de Barcelona
Publicat el 07 de maig 2022

Família, política i sostenibilitat són els tres pilars del llargmetratge Costa Brava, Líban de la directora de cinema Mounia Akl, co-guionitzada per Clara Roquet i amb Carlos Marques-Marcet com a co-muntador. De procedència libanesa però actualment resident als Estats Units, Akl s'estrena en la gran pantalla amb aquest projecte, tot i haver treballat anteriorment en curtmetratges i anuncis. La pel·lícula s'estrena el 27 de maig i ja ha recorregut els festivals de Venècia, Toronto, Sevilla i Londres.

El Diari de Barcelona ha pogut parlar amb Mounia Akl aprofitant la seva visita a la ciutat per presentar la pel·lícula al D'A Film Festival.


En quin context es comença a cuinar la pel·lícula i amb quina intenció? 
Hi ha dues idees que se solapen en el guió. La primera és el tema privat de la família, un àmbit que sempre m'ha fascinat. La pel·lícula és en part un retrat de la meva família però sense ser evident. De fet, vaig començar a escriure guions partint de l'observació dels diferents membres. Per altra banda, va ser la meva família qui em va introduir en el món del cinema a través de classes de teatre. La pel·lícula remet també a un debat que em faig i que es fa quasi qualsevol libanès.

Quin?
La relació d'amor i odi al país. Una sola família és realment el mirall de la societat. Òbviament, la crisi de les escombraries és una al·legoria de com està organitzat el Líban últimament a partir de la corrupció, i com aquesta invasió del fet ambiental i polític en l'àmbit personal o familiar crea una tensió quasi permanent. No podem planificar l'endemà perquè avui dia la política defineix allò íntim i familiar.

Has treballat la problemàtica de les escombraries de Beirut en altres treballs com Submarine o The Lebanon I dream of però en format de curtmetratge. Per què decideixes introduir-te en el món dels llargmetratges?
Quan vaig presentar Submarine a Cannes em va obrir moltes portes, i va ser en aquell moment quan vaig decidir escriure el primer llargmetratge que va coincidir a més amb la crisi de la brossa. Una crisi que ha afectat també de manera transversal la societat libanesa. Per això la considero una al·legoria que explica tot allò que no funciona al país. I com tot això ha destruït famílies, la salut de les persones, part de l'economia, i s'agreuja amb el desig dels polítics corruptes de guanyar més diners.


La pel·lícula remet a un debat que em faig i que es fa quasi qualsevol libanès, que és la relació d'amor i odi al país.


A l’hora de crear la història t’has basat en les teves experiències o les del teu voltant? 
Sí, jo crec que tot allò que escric prové de les coses que he viscut i que sé. La pel·lícula és ficció, però sí hi ha una part molt personal d'experiències directament viscudes o observades que han passat al meu voltant. Per exemple, quan era petita els meus pares es van divorciar i la meva forma de calmar l'ansietat que això em causava era comptar fins a 44 com fa la Rim, a manera de realisme màgic. Un altre cas que concorda amb la pel·lícula és el de l'àvia del meu millor amic, que estava totalment obsessionada pel sexe malgrat haver intimat amb només una persona a la seva vida. També, la por de Walid és la por a Beirut com a font d'amenaça. Inclús alguns fragments del diàleg els he pogut escoltar jo mateixa a la vida real. Tot i això, vull insistir que no deixa de ser una ficció.

A més, toques diversos temes com la política, la sostenibilitat i el feminisme. Com va ser el procés d’entrellaçar-los sense que semblés recarregat?
Escrivint el guió amb Clara Roquet  vam decidir treballar de forma molt concreta l'arc de cada personatge. Vam decidir vincular aquesta invasió externa que és l'abocador amb una reacció concreta de cada personatge. Per a la filla adolescent Tala representa la llibertat o el despertar. Per a la petita Rim és una qüestió sobre com protegir-se. A Soraya tot plegat li remet al passat i a Walid a les seves pors. Aleshores, vam voler posar en paral·lel la reacció de cada personatge amb aquesta amenaça exterior.


A Costa Brava, Líban incloc una part molt personal d'experiències directament viscudes o observades que han passat al meu voltant.


Com ha estat treballar el guió amb Clara Roquet i el muntatge amb Carlos Marcet el muntatge? El fet que ells no coneguessin de primera mà el context del Líban ha sigut una barrera?
Crec que cada persona ha aportat tot el que ha pogut en el seu moment, sense tampoc voler aportar més del que sabia o coneixia. Pel que fa a Clara, com ja he dit abans s'ha involucrat molt en l'assumpte familiar dins del guió, en ser un àmbit que l'interessa i que coneix bé. La part política me la cedia a mi. I Carlos ha treballat molt bé l'evolució interna dels personatges a nivell de muntatge. També he de dir que són dues persones molt intel·ligents que han fet molta recerca pel seu compte, i a més les converses entre els tres han facilitat el treball.

La mirada de Rim, la filla petita, pren molt de protagonisme, a jutjar per la quantitat de primers plànols i perquè la seva cara obre i tanca la pel·lícula. És així? Amb quina intenció?
Absolutament, i de fet si refés la pel·lícula li donaria encara més protagonisme. Cal dir que són dues bessones les que fan el paper de Rim. En aquesta pel·lícula coral, com a personatge infantil que té la intenció de protegir la seva família sí que pren força protagonisme en la línia narrativa.

(...)
Com bé dius, el llargmetratge comença i acaba amb ella. Mentre fèiem el rodatge em vaig adonar que les bessones s'havien convertit en les meves muses i va néixer una fascinació per Rim fins al punt que vaig canviar gran part dels plans que tenia planejats per tal d'apropar-me a ella. Al final vaig entendre per què em fascinaven tant les actrius, no només narrativa o creativament: d'alguna manera em representaven a manera d'alter ego.


Va néixer una fascinació pel personatge de Rim fins al punt de canviar gran part dels plànols que tenia planejats per tal d'apropar-me a ella.


Creus que accions de sensibilització com fer una pel·lícula sobre els problemes al Líban ajuden a solucionar-los? 
Sí, crec que és el que fan tots els directors, parlar del seu país i potser més que donar resposta, qüestionar. No tinc la intenció de canviar ni el món ni el Líban, això ho poden fer les eleccions, però sí crec que els directors han de plantejar preguntes perquè el públic busqui les respostes i d'alguna forma obrir consciències. Però jo no tinc aquesta pretensió perquè seria massa narcisista pensar que puc canviar el món. Sí, vull parlar, mostrar allò que sé i conec. 

És el segon cop que presentes Costa Brava, Líban a Espanya, després d’haver visitat Sevilla. Què esperes de la presentació al D’A Film Festival de Barcelona? 
Soc molt feliç de fer la première a Barcelona, ja que la pel·lícula està tan vinculada a la ciutat per Clara la guionista i Carlos el muntador que són catalans. També hem fet tota la postproducció a Antaviana i els coproductors de Lastor Media són d'aquí. Aleshores, gran part de la pel·lícula deu la seva vida a Barcelona.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —