Amb més pop, molt color rosa i amors a primera vista, el 23 de febrer va sortir Dummy, àlbum que consolida la trajectòria de Lildami, que es troba a les portes d’estrenar Eufòria i celebrant l’èxit de Supermercat. Ens trobem prop d’Arc de Triomf, penso que és molt més alt del que sembla a la televisió, i seiem a una cafeteria amb un anunci molt gros de frapuccinos. Ell se’n demana un de xocolata, sota la mirada riallera dels que ens acompanyen. 

Has fet una bachata. Tenies ganes d'innovar?
És un esperit que sempre he tingut, perquè ja en el segon disc, per exemple, vam fer una havanera. Sempre hi ha hagut la intenció de no entrar a l'estudi amb les idees prefixades. M’agrada entrar a l'estudi com si fos un full en blanc.

Ara mateix fa una setmana justa que va sortir el disc, quina retroacció has rebut?
Molt bona, molt bona. Crec que per valorar un disc és súper d'hora, però la veritat és que he rebut comentaris maquíssims de la gent que crec que han sabut captar molt bé el moment en què estic. 

Hi ha més pop. T’està funcionant més?
Sí que n’hi ha. Però no faig la música intentant pensar en si em funcionarà més o menys. Si estrictament em basés en això hagués fet dotze Supermercats i au, però precisament quan faig un disc evito pensar en les coses que funcionen i en les que no. El primer tema és súper raper i hi ha temes que no tenen ni tornada.

La situació de la música urbana a Catalunya està engrescada. 
Engrescada és una bona paraula. S'estan fent coses increïbles. Hi ha gent amb un talent que s'intensifica i hi ha propostes sobretot diverses, que jo crec que és el que més es trobava a faltar a l'escena fa uns anys. I mola perquè l'únic que ens uneix és que ho fem en català. Això és el que fa una escena forta, quan no tens un grup que fa una cosa i quatre intentant-lo copiar, sinó que tens grups amb identitat pròpia i que fan la seva pròpia moguda. És que “escena urbana” també és una paraula que fa una mica de nosa. 

I com la definiries? 
Quan m’ho pregunten, jo dic: "Jo em considero raper, tio”. Jo considero que el que porto fent tota la vida és rapejar. Que pugui tenir temes més pop o temes més com... una havanera, una bachateta... però jo al final del dia considero que el que faig és això, rapejar. 

Has fet tu mateix la promo del disc?
El tema del hackeig sí que arrenca d’una idea meva, però també és cert que compto amb un suport i un assessorament que em diu "hòstia Dami, ves amb compte amb això". Perquè jo a vegades tinc poc cap, no toco de peus a terra i vull fer coses que són una fumada. 

A Tiktok, per exemple, ets molt actiu. T'agrada?
M'encanta, tio. M’agrada fer les coses perquè et ve de gust fer-les. Vaig passar molt temps simplement com a usuari, observant. També perquè les eines comunicatives que té Tiktok no són les mateixes que té Instagram, no són les mateixes de Youtube i no són les mateixes que té la televisió. I de mica en mica he anat començant. Consumeixo molt Tiktok.

La setmana passada vaig cantar Supermercat a un karaoke del Poblenou. És un hit. Quin n'ha sigut l'èxit?
Supermercat a un karaoke? Que fort, molt fort. Que guapo. Els èxits i les derrotes són coses molt personals. Però sí, estic molt content. 

Un videoclip molt ben fet, amb molt enrenou, va ajudar?
Innegablement. I que la cançó estigui ambientada en un supermercat… és com els aeroports. Tothom vol enamorar-se a l'aeroport, perquè la gent és més guapa als aeroports. 

Possiblement, el lloc més sexi on et podries enamorar.
És que enamorar-se és una paraula molt gran. I enamorar-me, a mi, em costa molt. I quan m’enamoro, ho faig de debò. Però a un aeroport no et fa la sensació que la gent és més guapa, pel simple fet de ser en un aeroport? Algú està més bo pel simple fet d'anar a Canàries.

Fas moltes coses. Saps què és el concepte mocatriz? 
Tots els conceptes de La Isla de las Tentaciones els conec, així que no pateixis. 

Una mica el teu perfil, doncs.
Jo sempre dic que faig moltes coses, però no acabo de fer-ne cap de bé. Ma mare m'ho ha dit molts cops. Sobretot va haver-hi un punt de la meva vida que m'ho va dir: has de deixar de fer coses i centrar-te en una, i jo vaig triar la música. 

Vas molt atabalat?
Sempre tinc coses a fer, mai m'avorreixo, cosa que és guai. No m'avorreixo involuntàriament, si m'avorreixo és perquè estic al sofà, veient alguna cosa. Sempre tinc com una llista infinita de coses.

Una mica workaholic. 
Soc el meu propi cap, però també soc el meu propi explotador. La meva oficina té un horari flexible, però últimament està obrint a les 6.30-7 i plega a les 12 de la nit. Quan jo he estat a altres curros mirava el rellotge, ara em passa el temps molt ràpid, però li foto més hores que ningú. 

A Talldami carregues contra els haters, però tu no en tens massa, de haters.
Veig gegants on hi ha molins? Podria ser. [Riem.] El hate és real; així tot, n'hi haurà contra qualsevol persona que faci qualsevol cosa amb una mínima exposició pública. Hi haurà el Josep79 que dirà "Doncs això és una merda", clàssic. 

(...)
Vam fer una entrevista als Experts a iCat i sempre posen un tuit. I el tuit era senzillament "Què opines de Lildami?" Jo estava cagadíssim. Tuit incendiari, perquè a més, Twitter és una xarxa social... Jo a Instagram no tinc odi. O com a molt si algun Tiktok se't viralitza fora de les comarques s'embolica. Però a Twitter sí. I em va sorprendre que quasi tots els comentaris eren positius. Em va encoratjar molt.

Et consideres jove?
Cada cop menys, no? Com tothom. Sí, perquè tinc 29 anys. Ja sé que és molt tòpic, però és clar, va amb el teu ritme de vida i en com tens moblat el cap. Estic content perquè crec que cada cop estic més on m'agradaria veure'm als 30.

I ara arran d'Eufòria tens més públic infantil. 
És més transversal. Als concerts hi ha un gruix de joves de 16-25 anys, però sí que de cop veus un pare amb un fill. I això és maquíssim. Els nens que em poden haver descobert pel programa, potser després han escoltat la meva música, i els agrada. I els pares, que potser tenien una barrera, han descobert que tenen un punt d'unió amb la seva criatura.

Això t'ha tornat més políticament correcte? 
Sempre he sigut així, no ho he buscat. Si per ser políticament correcte entenem un discurs que no parla de drogues, que parla de l'empoderament personal, que parla de valdre's per si mateix… Ho ha sigut sempre. [Escura el got.] Això és molt bo eh, hauríeu d'haver demanat un frapuccino.

En aquest disc també t'acompanyen la Mariona i el Martí. Podries fer un xou sense ells?
A Xiulet, sí. Continuo treballant amb el Chen i la Mariona perquè són família, perquè són casa. Un dreamteam. Perquè mig disc l'ha produït el Chen i perquè la Mariona, encara que només canti en un tema, estava amb mi el 2016 fent música. Mentre ells vulguin, continuaran formant part del projecte. Però sempre amb l'ambició d'abraçar amb les mans obertes. Per mi un èxit seria que el projecte de Flora, de la Mariona, ho petés tant que un dia no tingués temps de venir amb mi de gira. O que el Chen estigui a Miami produint. I ho veuré com si fos un èxit meu. I això és maco. 

Tens ganes de començar Eufòria?
Sincerament, moltes. L'any passat m'ho vaig passar molt bé, era un repte brutal. Mai no havia fet res semblant i estava nerviós. Són nervis macos, els nervis de quan no has fet alguna cosa per primer cop. Continua sent un repte, però sempre caic dret. [Riu.] L'any passat va anar bé, aquest any no podrà ser menys. 

Et pesa l'etiqueta de ser jurat d'Eufòria consolidat?
Al contrari. Cada cop crec més en el meu criteri i deixo més apartada la síndrome de l'impostor. 

Aquest any tindrem més contingut dels concursants dins l’acadèmia, hi haurà més salseo?
No crec que sigui important el salseo, però sí saber què hi ha darrere de l'artista. Els petits detalls, que fa en els moments en què no canta. El talent d'un artista és importantíssim, la seva visió és primordial, però saber quins són els seus valors, com pensa, com es mou… és igual de rellevant.

Pot perjudicar els concursants que sigui la segona edició? 
No crec que tingui sentit comparar. Pot posar una pressió als xavals innecessària.