- opinió -
[#if imagenAutor??]
    [#if imagenAutor?is_hash]
        [#if imagenAutor.alt??]
            ${imagenAutor.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Emili Serra
LinkedIn o la precarietat prematura entre universitaris
Ni Instagram, ni Tiktok. En temps d'incertesa i digitalització voraces, els postadolescents es muden a la xarxa social dels currículums fins i tot abans d'acabar els estudis
Publicat el 03 de desembre 2020

Que pesada, pot parar de penjar vídeos? Crida el meu company de pis sobre una amiga que tenim en comú. El primer que penso és que deu parlar d'Instagram i d'aquests vídeos costumistes de l'època que ens ha tocat de viure. De sopars o de dinars, amb les tres nenes de sempre o amb el nòvio, a qui tots ja coneixem, però que segur que ha esmentat amb la tipografia de neó en un cos ben gran. També deu haver pintat el vídeo amb aquell filtre groguenc tan lleig, que duu una mena de borró blanc i estrany i que arruina les poques aspiracions estètiques que podria haver tingut el miracle audiovisual. Però vaig errat. Parla de LinkedIn, l'altre fenomen TikTok de l'any de la pandèmia. I no són vídeos costumistes: hi comparteix Ted Talks.

Ella també? Sí, en té tothom, com amb la xarxa xinesa dels balls impossibles. Però aquí la mare dels ous és més perversa. Mentre que el que va empènyer el boom de TikTok es pot atribuir al confinament i l’avorriment, l’auge de perfils de joves universitaris sense encara cap titulació a LinkedIn només deu respondre a la precarietat del sistema en què vivim. És una espècie de fomo (fear of missing out), però encarat al nostre futur laboral. Ningú no vol quedar-se sense feina o, més ben dit en el nostre cas, tothom en vol tenir només sortir del grau. I és per això que ara la xarxa dels currículums va plena de post-adolescents, tots membres d’alguna associació d’estudiants o amb unes pràctiques (no remunerades) a una empresa interesantíssima a l’esquena, enviant sol·licituds d’amistat a dojo amb l’esperança d’encertar el tir amb algú que pugui fer-los una mica menys fosc el camí cap a l’èxit laboral.

No me’n puc estar i m’hi submergeixo. Veig tot de perfils amb fotografies de nens trajats, ben somrients i pentinadets, com si la foto fos del dia de la Confirmació que no van fer. Faig scroll mitjançant un compte que no és meu, una mica atònit, i envio quatre whatsapps per acabar de comprovar que soc dels únics a qui encara no els ha enganxat aquesta febrada. “A Dret és un must, amb la competitivitat que hi ha”, m’expliquen. Que en sortir de la universitat ens trobarem un món hostil i ple de depredadors, ho teníem clar. Ens ho porten dient els professors, o els pares, des de fa anys, però amb un copet a l’esquena que ens feia pensar que potser ens en sortiríem. Que aquesta mateixa hostilitat ens vingui donada en un ambient de formació, on hauria d’imperar la companyonia i el respecte mutu, és encara més trist.

No fa gaire vaig veure un mem a Twitter que deia alguna cosa així: “Just saw someone my age being extremely talented, my day is ruined”, que repiulava algú, tot dient: “Jo, cada dia a la uni”. Una de les moltes coses que ens ha pres la virtualització de l’ensenyament, per molt que ens facin intervenir davant d’una pantalla, és l’oportunitat d’admirar-nos i d’aprendre del talent dels companys que ens envolten. Enmig d’una classe o amb el cigarro de després. I que aquest adonar-nos de les habilitats (no només acadèmiques, també personals) dels altres ens faci sentir malament, l’entenguem en clau de gelos o de menyspreu cap a nosaltres mateixos, és un altre triomf dels de dalt.

“Va molt bé per buscar pràctiques”, diu un altre missatge. Acabar els estudis universitaris amb un període no gaire llarg en una empresa del sector és clau, això ho entenc. Equilibrar la balança entre formació teòrica i pràctica, tastar de primera mà allò que has hagut d’entendre a base de colzes… Qui més qui menys, tothom és del parer que s’aprèn més a fora que no a dins de la universitat, tot i que això donaria per un altre tema. Però no n’hi havia prou amb fer-nos treballar de franc, massa sovint rentant els draps bruts de l’enterprise en qüestió, que a més ens les hem de buscar. I no només mentre ens autoexposem per internet, sinó que a base de vendre un currículum que no tenim. Tinc tota l’experiència del món, parlo sis llengües, però contracta’m gratis que es veu que no en faig prou. Els putilikes ja no són per lligar: ara també ens han d’omplir el rebost. 

Però no només soc l’ovella negra del meu grup d’amics, també ho soc a casa. Les pressions perquè me’n faci membre també m’arriben del meu pare. Em vol enviar articles, diu. De fet ja hi té un grup amb els meus germans, on comparteixen vídeos motivacionals i extractes de llibres d’emprenedoria dels quals em costa fins i tot entendre el títol. Lesson from a warzone. How to be a resilient leader in times of crises, de Louai Al Roumani. Que tot això també és una guerra ho reconeixen fins i tot ells. Però tot el mur de la xarxa n’és ple, de peces així. En canvi, el que m’agrada de Twitter és que tant m’hi puc trobar una dissertació sobre com Martha Nussbaum defensa que la rutina ens amaga l’amor com un mem àcid amb la cagada del polític de torn. A LinkedIn, no sé si podria aguantar el degoteig constant d’articles que em recorden que, sense ni haver començat a treballar, ja no ho estic fent prou bé. La mare, però, està de part meva.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —