Quan Nelson Mandela surt de la presó de Victor Verster l'any 1990, ho fa de la mà de la seva dona, Winnie, i alçant el puny en senyal de victòria. En senyal de llibertat. Després d'estar empresonat 27 anys per oposar-se a l'apartheid —també a les cel·les de Robben Island i Polismoor— deixa enrere al seu pas el patiment, l'agonia i l'aïllament. Un gest tant simbòlic com paradoxal. Aleshores, Sud-àfrica encara està sumida en la desigualtat, la segregació i la discriminació racial. En l'odi.

"Sempre s'ha dit que aquests 27 anys li van permetre saber com pensaven els blancs, quins problemes i pors tenien, a més de donar-li una visió més completa del seu país", afirma a aquest diari Guillem Pursals, politòleg per la Universitat Pompeu Fabra. Per això, quan Madiba arriba al poder gràcies a les urnes l'any 1994 com a president del Congrés Nacional Africà (ANC), s'adona que per enfortir la dèbil nació que governa, necessita crear vincles d'unió entre la població negra i la blanca. I ho fa de diferents maneres.

Per exemple, "legitimant les institucions sud-africanes, no deixant enrere els seus ideals democràtics liberals, estant en contacte amb la gent i sent pragmàtic", segons Pursals. Però també tenint en compte teòrics actors secundaris que acaben sent principals, aquells als quals l'apartheid difícilment arriba a modelar. Actor com l'esport l'esport. En concret, el rugbi i la Copa del Món de l'any 1995: edició la qual tindria la seva seu a Sud-àfrica. Un simple torneig amb una pilota ovalada per alguns; l'oportunitat per conciliar més de 40 milions de sud-africans per altres.

El llegat de Mandela es tradueix, entre altres coses, per evitar una guerra civil a Sud-àfrica entre blancs i negres als anys 90

"Va cridar molt l'atenció que Mandela estigués a favor de celebrar el Mundial a Sud-àfrica, quan el perill més obvi era que això accentuaria les divisions al país", explica al Diari de Barcelona John Carlin, periodista i escriptor anglès. Carlin coneix bé a l'expresident. Va entrevistar-lo fins a tres vegades durant els anys 90, quan picava peces per The Independent com a corresponsal, en un territori que estava fent el pas cap a la democràcia. "Abans que Mandela sortís de la presó, als estadis hi havia un raconet pels negres. Odiaven a la selecció. Els pocs que anaven a veure-la sempre animaven el rival. Donava igual si era França, Anglaterra o Paraguai", relata.

Mandela va voler canviar el rumb. Va trucar un any abans del començament del Mundial de Rugby a François Pienaar. El capità de la selecció de Sud-àfrica; el capità dels Springboks. "El va convidar a prendre el te i li va dir: 'Necessito que siguis el meu ambaixador", explica Carlin, autor de El factor humà, llibre que retrata la vida de l'emblemàtic polític i que va servir d'inspiració per a la pel·lícula de Clint Eastwood, Invictus. Potser aquestes no van ser les paraules exactes que Madiba va transmetre-li al flanker, però la missió li havia quedat clara: calia guanyar la Copa del Món. Calia un miracle.

​​​L'ex president sud-africà, Nelson Mandela, durant la inauguració de la sisena sessió ordinària del Parlament Panafricà el 2006. EFE

Sud-àfrica mai s'havia proclamat campiona del món de rugbi en la seva història abans del 1995. Els experts esportius de l'època auguraven que el combinat no superaria la fase de grups. Però "la capacitat de persuasió" de Mandela va sobreposar-se a tota una nació i un equip que només tenia a la seva plantilla un jugador negre, Chester Williams. "Abans del torneig, ell es va dirigir a multituds negres en mítings i les convencia que s'havia de donar suport als Springboks", expressa Carlin. "Què m'expliques Mandela, hem de fer costat als nostres enemics?", devien pensar a escoltar-lo. Doncs sí.

"Era un geni en això i ho va aconseguir dient als negres que 'aquests són els nostres' i als blancs que ell també era el seu president", exposa John Carlin. "Els jugadors van muntar una campanya de relacions públiques per guanyar-se l'afecte dels negres: anaven a ciutats com Soweto i entrenaven als nens. Això va ajudar molt al discurs de Mandela i a fer veure als negres que era el moment d'enterrar antigues enemistats i apuntar-se al nou pla", afegeix.

Sud-àfrica va jugar la final de la Copa del Món de rugbi l'any 1995 contra Nova Zelanda: el partit que canviaria el rumb polític del país

Un pla, el de la Copa del Món, que estava sortint bé. Sud-àfrica avançava de rondes i, per la sorpresa de tothom —menys per a Mandela— disputaria la gran final. Adeu a la fase de grups i adeu a les eliminatòries. El dia del gran esdeveniment: el 24 de juny de 1995. El seu rival, Nova Zelanda. Els All Blacks. Els favorits. Tocava continuar potenciant l'estratègia de catapultar una "jove i nova" democràcia. És quan, minuts abans de l'inici del partit, amb els jugadors d'una selecció i l'altra sobre la gespa de l'estadi Ellis Park de Johannesburg, succeeix un moment "decisiu" en la història de Sud-àfrica.

Mandela salta al terreny de joc amb la samarreta verd alfàbrega dels Springboks, amb tots els botons ben cordats fins a dalt, limitats per un flamant i ample coll taronja. A joc, duu la gorra de la selecció. Aleshores, la gent en l'estadi "es bolca amb ell i comença a aclamar el seu nom", relata Carlin. "Nelson, Nelson, Nelson", cridava la gent. "Un dubtava si la multitud, gairebé tots blancs, l'aplaudiria o esbroncaria. Aquest va ser el moment que va demostrar l'èxit de la seva estratègia i d'utilitzar el rugbi com a instrument d'unió".

​​​Nelson Mandela celebrant el triomf al Mundial de Rugby del 1995 amb François Pienaar, capità de la selecció de Sud-àfrica. Font 'X': @LaureusSport (Gallo Images - Grant Leversha)

Al final, Sud-àfrica va acabar emportant-se el Mundial l'any 1995, guanyant contra pronòstic a Nova Zelanda per 15-12. Després d'arribar a la pròrroga, —aquella era la primera vegada que es jugava un temps extra en una final d'una Copa del Món de rugbi— un drop de Joel Stransky va donar el triomf als Springboks. Va ser la jugada de la victòria. Però abans, Nelson Mandela ja havia fet la seva, "una jugada simbòlica", amb la qual va apel·lar "als cors dels sud-africans de manera absolutament brutal", segons el periodista anglès. 

Malgrat l'eufòria d'aixecar la Copa, 30 anys més tard de la fi de l'apartheid, el llegat de Mandela a Sud-àfrica es desdibuixa. "L'ANC té casos de corrupció molt greus i la política de partit únic ha erosionat el funcionament de les institucions sud-africanes", explica Guillem Pursals sobre la formació de Nelson Mandela que porta en el poder des del maig del 1994. "La vida quotidiana és pitjor ara per a la majoria de la gent negra, en allò material", apunta Carlin.

​​​
Els aficionats sud-àfricans durant l'entrega de la Copa del Món de Rugby l'any 1995. Font 'X': @LaureusSport (Gallo Images - Grant Leversha)

Amb tot, l'herència de Madiba per a Sud-àfrica és important. Perquè va evitar que el país caigués en un conflicte intern, consolidant la seva pau, ja que "la guerra civil era un escenari que la població blanca tenia por de trobar-s'hi, amb la guerra civil de Zimbàbue massa recent", subratlla Pursals. Així mateix, Sud-àfrica és una nació on actualment se celebren eleccions "justes i honestes" i "el sistema de justícia funciona molt bé", segons Carlin.

El periodista anglès fa la següent afirmació: "El llegat de Mandela persisteix en el més fonamental, encara que el seu partit s'ha tornat corrupte i ineficaç". I, per acabar, conclou: "Però el que va fer quan va sortir de la presó i va arribar al poder, romandrà com a exemple per al seu país i la humanitat per sempre".