Vaig entrar a les Galeries Maldà una mica perduda, ja que tot i que hi havia anat el dia anterior, no trobava el teatre. Aleshores, vaig anar cap a la porta i vaig trucar vàries vegades fins que em va obrir la porta Lluc Valverde – un dels dos directors de Sant Pere el Farsant.

- Hola, em dic Laia i vinc a entrevistar-vos del Diari de Barcelona.
- Ai sí, sí, passa. Jo baixo a baix un moment a buscar-me un croissant, que em moro de gana.

I allà era jo, sola, davant de l'escenari cara a cara amb el gall jutge (heu de llegir la ressenya per entendre això del gall). En menys de dos minuts, en Lluc va tornar amb el seu croissant i em va acompanyar a una saleta que tenen els actors darrere de l'escenari, que més que un camerino semblava un bar antic amb la seva barra i tamborets de fusta.

Allà hi eren Laura Roig i Gabriel Bosch, que també formen part de l'obra. Estaven preparant cafè i picant alguna cosa abans de començar la funció. Vaig seure a la barra amb en Lluc i vaig llançar la primera pregunta...

En què us vau inspirar per escriure l'obra?
Fa uns cinc o sis anys vaig tenir un percal policial i judicial amb la típica manifestació que acaba malament, i se'm va quedar al cap la història aquesta de la bíblia que també tracta de violència política i judicial. I aquesta va ser la gènesi de tot.

M'esperava qualsevol cosa menys això.
No? (riu).

I com va ser el procés d'escriure el guió?
Va començar fa molt.. Vaig escriure un mini-poema l'estiu del 2018, que ara és un dels monòlegs de l'obra: No he vist mai aquest home... i li vaig ensenyar a en Quim Carandell –l'altre director– amb qui ja havia escrit teatre. I així vam començar. L'obra ha tingut diverses versions: la primera va ser fa un parell d'anys a la sala Beckett... però la d'ara és la millor i és la definitiva. L'última versió era bastant diferent: vam canviar d'actors, vam fer assajos nous i ara som aquí.

I què significa tot el vestuari, maquillatge i decoració estrafolària de l'obra?
Ens agrada pensar que les nostres obres són com teatre de titelles: tot intenta ser dibuixat, grotesc... Com si nosaltres mateixos fóssim els titelles. També la manera d'actuar intenta simular aquest estil fantotxe.

A l'estil de Luces de Bohémia?
Sí, exacte!

Seguint amb l'obra, considereu que és per tothom?
D'edats?

Sí, però també gustos. Per exemple, a una persona que no ha anat mai al teatre li recomanaríeu venir a veure Sant Pere el Farsant?
Sí! (La Laura riu de fons). Laura, vols contestar tu?

Laura: Jo crec que sí. Les meves amigues que no acostumen a anar al teatre, quan van venir van quedar flipant. I gent del meu entorn que són de poble i no estan al dia amb allò que es porta a l'escena contemporània de Barcelona també diuen que els ha agradat molt. De fet, la meva iaia que té vuitanta-cinc anys va venir i diu que ara Sant Pere el Farsant és la seva obra preferida. Així que sí, la gent que no va al teatre hi hauria d'anar, i a més a veure l'obra perquè tenim música en directe i...

Lluc: Ballem, fem el pallasso...

Laura: És molt divertida, així que sí.

Lluc: Però també hi ha gent que s'enfada perquè ens estem enrient de temes importants i seriosos...

De debò? Algú us ha vingut a dir que no els semblava bé?
Sí, hi ha gent que diu que la metodologia és molt frívola a l'hora de tractar temes com la repressió policial o el fet de ser militant, però què hi farem.

Ara que parlem sobre els temes que es tracten, hi ha alguna moralina darrere de l'obra?
Moralina és una paraula molt gran, però sí que hi ha la voluntat de parlar sobre temes que ens han tocat de prop. Més que moralina, és posar el focus sobre com el teu cos rep l'impacte d'aquesta violència policial, sigui física o per la via judicial, i després com tot això afecta en la teva vida per tot el que comporta una condemna, que t'agafi la policia, etc.

Llavors, podríem dir que es busca una reflexió?
Sí, però no crec que aconseguim gaire això de fer reflexionar. La gent riu moltíssim, i hi ha moments on sento riure i penso: "Aquest moment no és per riure gens". Però si la gent al final no extreu conclusions ni reflexions tampoc passa res. Hem rigut i hem passat una bona estona plegats.

I la gent que ve sense coneixements bíblics ni sense conèixer el rerefons de Sant Pere, pot gaudir de l'obra?
Laura: Jo crec que sí, perquè al final expliquem una història amb uns personatges que va més enllà de la bíblia. Tot i això, si coneixes el context gaudeixes molt més perquè vas entenent referències i lligant fils. Però repeteixo que és una història amb un protagonista a qui li passen una sèrie de fets i és fàcil empatitzar amb ell.

Lluc: Hem intentat que moltes de les referències de la bíblia siguin purament estètiques per tal que no interfereixin amb el desenvolupament de la història.

Laura: Bàsicament, fa que t'adonis d'algunes coses i vagis fent: "Ahhhh...".

Parlant sobre la història, què vol dir el final de l'obra?
Uf...Sincerament, no sé si t'ho puc dir (riu mentre pensa com explicar-ho). Representa que quan Pere nega el seu camarada, entrem en un espai simbòlic que és el seu cap, on hi ha els seus remordiments i allà hi té lloc un judici. S'obren les portes de l'infern dins del seu cap i hi ha una sèrie d'aparicions. I com a La Divina Comèdia de Dante, cada cop va baixant més al fons fins que arriba a Judes, i allà té un espant molt fort. Però aleshores arriba Gabriel i li diu que no passa res, que tot és una al·legoria dins del seu cap, i així pot continuar amb la seva vida tot i haver traït al seu amic. A més, està lliure de judici i de la policia, no com els seus amics. És la redempció.

Sortint ara de l'argument, la companyia Col·lectiu Pedant a Missa i Repicant va ser creat per La Ludwig Band. Com va ser això?
La Ludwig Band i la Companyia són dos projectes paral·lels. Mismo perro diferente collar.

Em va sorprendre quan a l'obra surt la cançó Núm:8. "T'enrecordes" , ja que és una de les cançons més populars del grup.
Sí! De fet, aquesta cançó la vam escriure per l'obra. Aquesta i la de 30 monedes.

Però si aquesta cançó la vau publicar el 2019!
Ja... la cançó la vam escriure el 2018, quasi a l'hora que l'obra. Com ja he dit, eren projectes paral·lels. Abans de tot, vam escriure una altra obra de teatre, i a partir d'aquí, em vaig incorporar al grup. Així que en conclusió, vam escriure cançons per l'obra i després les vam reciclar al CD.

Llavors, ara us esteu dedicant a l'obra de teatre, que acaba el 12 de març. Però quan s'acosti l'estiu i les festes majors, tornareu a fer concerts? És a dir, podeu portar alhora el projecte de l'obra i el grup musical?
Buff... Estem lluitant molt perquè això sigui així, i no està sent fàcil. En teoria ja estem fent plans per fer una altra obra la temporada que ve. És complicat, i ens hem barallat molt. La temporada de concerts va de l'abril a desembre, i els mesos d'hivern ens dedicarem a fer teatre. Seria ideal repetir aquest sistema.

Així que ja esteu planejant una nova obra...
Tenim moltes idees... però millor que no les desveli. Només diré que s'assembla molt al que hem fet fins ara.

Aleshores, si les obres que feu tenen la mateixa estètica, aquest estil acabarà sent la vostra marca, no?
Sí, això ens agradaria molt. A més sempre treballarem de la mateixa manera: escrivint les cançons, musicant-les, i fent el text que unirà les cançons.

Per les següents obres, teniu pensat anar a teatres més grans, no tant "alternatius"...?
És possible que fem una mica de gira i representem l'obra en altres teatres, per tant els espais poden ser més grans i diferents. De fet, ja estem pensant com adaptar el format. Hi ha alguns problemes, per exemple, com que la sala és petita, podem fer música sense micròfons i és molt còmode. Adaptar l'obra és un bon repte.

Vam acabar l'entrevista fent broma sobre què passaria si no s'hagués gravat bé. L'atmosfera de comoditat i naturalitat que es respirava des del començament de l'entrevista encara era intacta. Més que una periodista i un director d'una obra sent entrevistat, semblàvem dues persones xerrant en un bar.

Els altres actors van començar a arribar: era hora de preparar-se per la funció, així que el Lluc i jo ens vam acomiadar i em vaig dirigir cap a la sortida. Quan vaig tancar la porta darrere meu, me'n vaig recordar que jo era només una periodista aficionada al teatre, i que havia tingut al davant una colla d'actors que havia despertat en mi moltes emocions amb la seva interpretació. I havia perdut l'oportunitat de dir-los-ho.

Decidida a tornar a entrar per deixar anar tots aquells elogis que rondaven pel meu cap des que vaig sortir del teatre el dia anterior, vaig intentar obrir la porta des de fora, però era massa tard.