[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Jesús Burgos
Publicat el 04 d’agost 2020

El 8 de febrer de 1977, entre les pàgines de la Revista Barcelonista (RB), es podia llegir una ressenya, la qual buscava dones per a la pràctica del futbol, que deia així: "Resulta que hi ha crisi de noies que vulguin donar-li a la pilota. El Barcelona femení requereix el concurs d'alguna d'aquestes Cruyffas que hi ha per aquí i que vulguin practicar una mica d'esport cada diumenge, que va molt bé per a conservar la línia. Ànim i telefonin al 245 05 24, preguntant per Carmèn, en hores d'oficina". El FC Barcelona femení, sota el nom de Peña Femenina Barcelonista, va iniciar sis anys abans la seva història (1971), no obstant això, sota el to menyspreador i masclista que imperava en aquella època, com la mateixa nota de la RB mostra, el "somni" de moltes de les primeres futbolistes del Barcelona començava així.

Extracte d'un diari de l'època al·ludint a l'aposta blaugrana pel futbol femení.

Un dels casos és el de Loli Rodríguez Giménez (15/03/65). Nascuda a Barcelona, va ser una d'aquelles noies que, com feien referència en aquells anys, "s'identificava més amb els jocs que acostumaven a practicar els nois". Incansable i esportista, es passava el dia al carrer, anava amb bici, jugava a futbol amb els seus amics i per Nadal demanava una pilota i l'elàstica del FC Barcelona. No obstant això, no va anar l'any 1977, ni a través d'aquell anunci, quan va arribar a la Penya Femenina Barcelonista. Ni tan sols coneixia aquelles paraules de RB.

“Un dia quan anava amb el meu pare amb cotxe, de camí a la platja, vam escoltar un anunci per la ràdio que deia que necessitàven dones per a equips catalans com el Barça, l'Espanyol, la Gramanet… el meu pare era molt culer i em va proposar anar a fer les proves”, explica Rodríguez. "El meu pare sabia que m'apassionava el futbol i el Barça”, reconeix. Potser, inconscientment i allunyat de la tònica i el menyspreu de l'època, l'actitud del seu pare li va permetre vestir de blaugrana i créixer sent ella mateixa.

Temps durs. Era 1980, amb l'arribada de la democràcia, el futbol femení es va integrar de manera definitiva en la Real Federació Espanyola de Futbol (RFEF) i, d'aquesta manera - per fi - el FC Barcelona ja va poder "acollir" a l'equip femení. "José Luis Núñez ens deixava els vestuaris del costat del primer equip masculí, també ens deixava el material, però encara no ens acabaven de donar el nom de Futbol Club Barcelona", recorda l'exjugadora culer. Les jugadores ja van poder portar la samarreta blaugrana, el Club els va proporcionar material, i fins i tot, suport econòmic, no obstant això, encara no lluïen el nom d'FC Barcelona ni el seu escut.

A més, el conjunt femení sempre va ser la plantilla que per antonomàsia - en el club que fos, no sols el Barcelona - més ha sofert sempre amb els canvis d'horaris o terrenys de joc. "Passem per diferents instal·lacions", recorda Rodríguez. “Jugàvem en els camps de terra on el 1982 van construir el Mini Estadi", aquells camps de futbol de terra i pols van ser escenaris de les primeres trobades de futbol femení per a Loli. Allí on ara només hi ha enderrocs del ja esfondrat Mini Estadi i s'amunteguen turistes i habituals de les bitlles en el Bowling Pedralbes, a l'Avinguda Dr. Marañón.

Tres anys vestint de blaugrana

Loli Rodríguez va passar tres anys (1980-1983) gaudint del futbol com a blaugrana. Una situació especial pel fet que tota la família era culer, però sobretot, perquè "va ser un canvi bastant fort per a mi, vaig passar de jugar al carrer amb amics a un equip femení i sentir que hi havia més dones que estimaven tant el futbol com jo". La veritat és que, encara que es "sentia especial", les primeres setmanes no van ser gens fàcils per a Rodríguez. Es tractava d'algú que havia passat de jugar al carrer amb amics a vestir la indumentària blaugrana - també la mítica segona vestimenta groga - al costat de més dones amb el mateix somni que ella. "Les primeres setmanes van ser una mica dures, havia d'agafar el ritme de les veteranes amb experiència i jo mai havia entrenat en cap equip", explica.

"Quan vaig arribar, casualment algunes veteranes van tenir discrepàncies amb el club i van deixar l'equip, creant el Barcilona", compte Loli. Eren temps molt difícils - i encara ho són ara - per a aquelles que decidien emprendre el camí d'intentar gaudir de la pràctica del futbol, "no cobràvem, el futbol era un hobby", puntualitza. Per a la majoria es tractava d'una despesa econòmica - sense incloure la despesa de temps que les allunyava dels seus estudis, treballs o famílies - a causa dels diners que suposaven els continus desplaçaments per anar a entrenar o jugar. "En moltes ocasions feia autoestop amb alguna companya per a no gastar diners en el bus, el metro o simplement per no tenir diners", recorda com a anècdota.

Com a jugadora, Loli Rodríguez tenia totes les característiques d'aquell futbol - això sí, masculí - dels vuitanta, tàctic i defensiu. "Era una jugadora sense por, forta i molt còmoda enrere", es defineix Loli a si mateixa. Es tractava d'una d'aquelles centrals que no oblidaven la seva marca ni en la marxa cap a vestuaris. "Em sentia molt còmoda en defensa, era d'aquelles marques que la davantera contrària mai vol tenir de rival", diu l'excentral.

La primera competició oficial de futbol femení no va arribar fins el 1983 amb la Copa de la Reina, i fins més tard, exactament la temporada 1988-1989, no es va disputar la primera Lliga, organitzades totes dues per la RFEF. Encara així, la Penya Femenina Barcelonista - que més tard, amb l'arribada de les competicions oficials, seria nomenada Club Femení Barcelona - va disputar competicions territorials a Catalunya. "Estàvem en una lliga catalana, jugant contra equips com l'Espanyol, la Gramenet, Molins de Rei, el Poble-sec...", rememora. No obstant això a penes es troben dades sobre aquells partits entre moltes de les pioneres del futbol femení en el territori català. "Fins i tot recordo un torneig que vam guanyar a Mallorca", narra.

Fotografia de la plantilla del Club Femení Barcelona abans de la disputa d'un partit.

Un adéu obligat

Tres anys després d'aquell anunci direcció a la plaça, el somni va acabar. "Vaig haver de decidir deixar el futbol perquè havia de treballar", relata Loli. "Ho necessitava econòmicament però també necessitava estudiar i cuidar de la meva família", explica. Com succeeix actualment, en els anys vuitanta era molt complicat compaginar la vida familiar i laboral amb el futbol. Requeria un esforç econòmic i de temps, al qual si li sumaves la impossibilitat de combinar el treball i els entrenaments, la dificultat era major. "El fet de treballar em va impedir assistir als entrenaments i vaig haver de deixar-lo", conclou Rodríguez.

Des de llavors es va centrar en el seu treball i en la seva família. "Vaig trencar amb tot. Amb el treball deixi de tenir temps i sense mòbils o ordinadors no hi havia tanta informació", argumenta. A més, el fet de treballar els cap de setmanes, li impossibilitava estar al corrent de les trobades. "Alguna vegada em vaig trobar a companyes passejant però a poc a poc vaig perdre el contacte", lamenta Loli, que no va tornar a saber res més del club nin de les seves companyes durant anys. Va estudiar auxiliar de clínica i puericultura. Va treballar en la maternitat i actualment ho fa en l'aeroport. "No he tingut relació o contacte amb l'FC Barcelona però arran del tuit viral de la meva filla m'he posat en contacte amb gent amb la qual vaig compartir aquesta època", detalla. Gràcies a això, Loli va conèixer l'Agrupació Jugadors FCB, l'entitat que uneix a exfutbolistes culers de totes les categories, i "potser, bo... segur que m'acosto quan tot el confinament acabi", explica l'excentral blaugrana.

Quan es tira la mirada enrere per a recordar d'on procedeix l'actual FC Barcelona femení, sempre sorgeixen noms propis que han estat lligats al club i que han estat figures clau en el creixement i l'aposta pel futbol femení en l'entitat. Potser, Inmaculada Cabecerán és un dels noms més coneguts pel seu treball i compromís dins del Barça, no obstant això, Loli Rodríguez no va poder coincidir amb ella. Tampoc ho va fer amb el mític exportera, Antoni Ramallets, a qui sempre esmenten com un dels primers tècnics de la Penya Femenina Barcelonista. Però Loli recorda a moltes figures culers importants: Núria Llansà, Miguel Rodríguez Cruixent, Ani Mari Rosell, Ramón Llatche, Emy, Lobito o María Teresa Andreu.

"Ens entrenava la mítica Llansà, es va encarregar de l'equip durant bastant temps", explica. La màxima responsable fins a 2002, quan es va convertir en secció oficial del Club, exjugadora i exentrenadora culer. Més de trenta anys de vincul blaugrana. Però Núria Llansà no va ser l'única, "també vam tenir a Miguel Rodríguez Cruixent, Ani Mari Rosell o Ramón Llatche", entre alguns altres.

D'altra banda, tan característic de l'ADN Barça, Loli Rodríguez a penes destaca en el verd a cap jugadora per sobre del joc col·lectiu. Defineix al grup com "una pinya" on totes sumaven i aportaven. Així i tot, a la memòria li vénen dos noms, Emy, la davantera centre i golejadora, i Lobito, una hàbil extrema esquerrana.

Tampoc s'entén la història recent del club català sense una altra figura que recorda amb afecte l'excentral blaugrana, es tracta de Maria Teresa Andreu. "Va ser la presidenta durant aquella època i després va seguir vinculada amb el futbol femení", explica. L'exportera blaugrana va ser una de les jugadores que va disputar aquell primer partit el Nadal de 1970 al Camp Nou, exdirectiva culer i expresidenta de les comissions femenines de la Federació Catalana de Futbol (FCF) i l'RFEF, no s'entén el creixement, no sols del Barcelona, del futbol femení espanyol sense ella i, casualitats, "fa uns dies vaig tenir el plaer de tornar a contactar per telèfon amb ella i em va explicar com va ser tot després de la meva marxa", comenta Rodríguez.

Instantània d'equip en la temporada 1981-1982, la segona de la Loli.

Una altra vegada el Barça

Quaranta anys després que Loli Rodríguez comencés la seva marxa com a jugadora blaugrana, la història del FC Barcelona és molt diferent de la que ella va conèixer. Tot és molt diferent i encara que a penes segueixi l'actualitat sobre futbol li "enorgulleix que ara el futbol femení estigui en auge, encara que encara queda molt pel que lluitar" i puntualitza "no sols en el futbol, en tots els esports femenins". I és que Loli ara viu molt més un altre esport, el bàsquet femení. La culpable? La seva filla, Ainhoa López Rodríguez.

"La portava a entrenar de petita i ara viatjo per a anar a veure-la jugar". Del terreny de joc, el fang i la terra, en aquest cas, a la graderia com a afeccionada i mare. "Ara segueixo totes les lligues femenines de bàsquet que puc", explica, encara que reconeix que "si la meva filla hagués jugat al futbol, suposo que hauria mantingut més contacte amb ell, però les circumstàncies han fet que ara visqui més el bàsquet". Sigui l'esport que sigui, Loli Rodríguez seguirà, ara sí, més vinculada al FC Barcelona, i és que durant les primeres setmanes del mes de maig es va fer oficial el fitxatge d'Ainhoa López Rodríguez, la seva filla, pel Barça CBS per a la pròxima temporada.

Per raó del fitxatge o no, Ainhoa López va voler tirar la vista enrere i recordar que no era la primera Rodríguez a vestir l'elàstica blaugrana i que quaranta anys enrere, una joveníssima catalana posava els primers fonaments a una relació entre els Rodríguez i el Barça que seguirà els seus pròxims capítols la pròxima temporada en el Palau Municipal d'Esports Juan Carlos Navarro, a Sant Feliu de Llobregat.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— Hi té a veure —
— El més vist —