[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Pablo Mérida
Publicat el 10 de desembre 2020

1894. Marie Sklodowska, una científica rebel i contestatària coneix Pierre Curie a París. Els dos s’enamoren i junts comencen a treballar en una investigació que els portarà a descobrir dos nous elements, el poloni i el radi, amb propietats radioactives.

La pel·lícula abasta molts àmbits de la vida de Curie: recrea com es va descobrir la radiació, la seva feina acadèmica, la vida privada i la relació amb la família al llarg dels anys. En aquest sentit, la pel·lícula ofereix un retrat de Marie Curie molt complet i intimista.  

Rosamund Pike, que encarna la protagonista, acaba d’arrodonir aquest retrat amb una actuació fantàstica. Sense cap mena de dubtes, es tracta d’una de les seves millors interpretacions de la seva carrera. Pike aconsegueix captar l’esperit rebel del personatge, així com les seves contradiccions vitals, les seves pors i les seves angoixes.

Una de les particularitats més cridaneres de la pel·lícula és que també ens mostra com es va aplicar la radiació, el descobriment més gran de Curie, al llarg del segle XX. Mitjançant salts temporals cap al futur, veurem com es va usar la radiació en camps com el de la medicina o la guerra.

 Madame Curie convida a la reflexió sobre el gran poder de la ciència i com la seva aplicació pot ser beneficiosa per a la humanitat o un gran mal per ella. Es posa l’accent en el fet que un mateix descobriment pot ser emprat de maneres diametralment oposades i com l’ésser humà, fent-ne un mal ús, pot arribar a esdevenir un perill per ell mateix.

Pel que fa a l’estètica del film, Marjane Satrapi utilitza una sèrie de transicions dignes de menció en què passat, present i futur col·lapsen en un tot narratiu. Sobretot en la darrera part de la pel·lícula, Satrapi aconsegueix fer una proposta amb escenes plenes de color i simbolisme molt fèrtils visualment. Si a això s'hi suma la banda sonora d’Evgueni Galperine i Sacha Galperine, que aconsegueix captar l’efecte “radioactiu” de la pel·lícula, el que comença sent un simple biopic acaba per convertr-se en un veritable viatge sensorial.

Tot i així, no tot acaba de funcionar: el guió en general és correcte, però compta amb alguns diàlegs veritablement mediocres. Els exemples més evidents i sagnants són les converses que tenen Pierre i Marie quan s’estan coneixent i enamorant. Aquests diàlegs que semblen extrets d’un drama victorià de segona sonen completament impostats, fet que contrasta amb la resta de converses millor construïdes i molt més naturals.

Exceptuant aquests petits detalls, la proposta és gairebé rodona pel que fa a la trama i al personatge principal, que té vida pròpia gràcies a l’actuació de Rosemund Pike. Estèticament, la pel·lícula compta amb solucions visuals molt riques i la banda sonora destaca en positiu. A més, el missatge de fons sobre les implicacions del descobriment de la radiació arran de les seves aplicacions acaba de donar més força a la proposta. Per totes aquestes raons, Madame Curie és una pel·lícula a tenir molt en compte.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —